Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de febrer del 2023

Pols a les sabates i petjades al cel - Fe Ferré

Encetar un llibre de la Fe Ferré, sempre és anar sobre segur. La seva poesia emmelada ens transporta als records, a les pors, a l'esperança, a la vida...

Aquest últim treball "Pols a les Sabates i petjades al cel", editat per Neopàtria, ha estat mereixedor del VII Premi de Poesia Xavier Casp, i no podia ser menys.
És un diàleg entre el seu jo més íntim i el seu univers particular. L'autora, cerca la bellesa absoluta des de les ferides, i ho aconsegueix.
La Fe, amb els seus propis mots, crida música dansant per les teules, inventa el cant secret que desvetlla el vent i viatja amb el silenci. Tanca els ulls plens de nit, sota la pell de l'ànima i ens diu que haurem d'habitar mons obsolets aprenent a encendre per avivar la llum. Encén els estels a la cara de la lluna i al centre de la rosa i inventa nits dels colors en les quals pinta estels en un llenç infinit. Manté els peus al sol, el cap al cel i el melic al centre i camina i es deixa envair per les estrofes del camí, obrint esquerdes i tancant fronteres, caminant descalça. Se sent innocent enmig de les aigües, predica perduda en el desert, plena de sal i sorra, i no li fa mandra clavar-se les espines. Viatja per terres estranyes, s'empelta de la bellesa que li parla de vida, en un idioma après de pell de pruna i es diu que no netejarà les sabates polsoses. Vol ser la branca i la flor, perquè no té horitzó, ni casa, ni finestra i sap que salvarà les llunes del naufragi. Li queda un llapis daurat sobre el coixí adormit, mentre travessa el soroll del temps i la franja humida de la vida. Ens demana que li parlem de la música del món i ella en fa un clam creador de vers, mentre viva enganxada a les soles d'un món. Ens envia una rialla oberta i travessa la nostra pau posant flors a les ferides. Es mira al mirall i veu que de vegades els miralls t'obren en canal; i és que hi ha dies de fang salvatge quan vens de camins feréstecs, però entre la broma i la claror les preguntes prenen el vol. Veu surar bombolles a la mar de l'ànima i ja no entén el llenguatge sense mots. Tot va començar a parlar sense veu, ens diu, i així doncs, on queda la memòria? -pregunta, mentre reclou l'instint de plor per fer mar; i és que viu a recer d'un somni. I és per això que inspira tot d'una l'aire que li cap al pit i veu línies de llum cosidores d'instants bellíssims. I s'enganxa a les soles del vent, navegant per mons de somni, mentre la lluna bruixa li somriu i la desvetlla l'alba de rosada llum. Va aprendre a menjar la lluna i a tatuar versos de cel a l'aire, perquè la Fe, sempre té núvols de vida.
Gràcies, Fe, per delectar-nos sempre amb els teus versos que de pols a les sabates gairebé no en duen, altrament, sempre són precioses petjades al cel.



divendres, 2 de desembre del 2022

Poema IX In Nomine Matris

 

Levítico 19:18

No te vengarás ni guardarás rencor.

 

IX

 

No lograste inhibirte de las siete plagas

asolando a tu pueblo descalzo,

ni dispusiste engullir guerreros en un mar rojizo,

que divorciaste buscando muertes,

ni sedujiste con un paraíso de serpientes, manzanas

y la desnudez de mujeres que se ofrecían…

No azotaste con condenas perpetuas al pecado eterno.

Como tú, ¡mostraremos la otra mejilla!

 

Y descubriremos pedófilos cultivando ternura,

violadores entre farolillos apagados y pasajes angostos,

vejadores compulsivos, sumisas convencidas

y aguijones de muerte

perdidos entre las venas del desencanto.

Querer poder sin poder volar con alas de ángel custodio.

 

Refugiados sin perspectivas de refugio

entre abstractos atajos sin destino;

huir sin huida, abrazando el humo volátil.

¡Y seguimos navegando hacia la tierra prometida!

 

No clamaré venganza, pero al menos,

mientras naufrago en esta ola hercúlea

de sofística misericordia…

¡Dejadme guardar rencor!


                                 Àngel Martí

                           (In nomine matris)

https://www.amazon.es/dp/B0BNVFHN36





diumenge, 20 de novembre del 2022

Presentació del vi novell a Batea

Ahir, dissabte 19 de novembre de 2022, Batea estava de festa. I, és que per un poble on el pilar econòmic són els ceps, la presentació del vi nou és, i ha de ser, tot un esdeveniment.

Nosaltres vàrem tenir la gran sort que el poeta i gran amic Andreu Alanyà, ens va invitar a recitar uns versos, per allò de què el vi maridat amb poesia sempre té un regust més endolcit. I així va ser, amb un fred que pelava, la Terra Alta va fer honor al seu nom, vàrem posar rumb a Batea. Com sempre, l'Andreu ens va rebre de forma esplèndida i amb la bondat que el caracteritza. Els poetes van anar arribant, entre copa i copa de vi. L'organització fantàstica: un duet musical extraordinari, que va amenitzar tot el dinar. La teca boníssima, el lloc preciós i envoltat d'amigues i amics, no cal demanar gaire més a la vida.
Gràcies, amic Andreu per la teva amabilitat i el teu esforç.
I ja que no us puc deixar tastar el vinet, un deixo aquest poema que vaig llegir.
Salut!

Ànima 15-06-2021

Ets terral, sol i serena,
solcs solcats aixada en mà,
ets fill dels terrossos del secà
als que la pedra seca arrecera.

Ets arrel que s'aferra,
d'un cep envellit
que es caragola ferit
de les nafres de guerra.

Ets bóta de cor de roure
que dormita a l'obscur,
allitant el fruit madur
dels bancals que no han vist ploure.

Ets aspre com els pàmpols
que t'ombregen la calor,
fem dels despulls de tardor
i del redòs de la serra de Pàndols.

Ets aromes de Terra Alta,
pinzellades de vermell sang,
ets la força del barranc
quan desperta la riuada.

Ets intens com les nits de lluna
t'adosses al paladar,
ets el peu que et va trepitjar,
afruitat i amb regust de pruna.

Ets el suro que t'empresona,
que et tempta a respirar,
ets les mans que et van treballar,
ets l'esperit de la nostra zona.

Ets l'estretor dels carrers de Batea,
el toc somort del campanar,
la il·lusió i la força en lluitar
i un t'estimo de parella.

                    Àngel Martí (L’Ametlla de Mar)










dimarts, 4 d’octubre del 2022

Els que ens queden

Durant tot l'any, l'Ateneu Calero de l'Ametlla de Mar duu a terme infinitat d'actes culturals: sortides al territori, presentacions de llibres, debats conferències, cursos d'escriptura, clubs de lectura, projeccions de pel·lícules, mercats d'art... Però des del meu punt de vista l'acte més important de la temporada és el que dediquem una estoneta als nostres iaios. Són ells els que més necessiten el nostre redòs, la companyia, un bes o senzillament una mirada d'aquelles que diuen més del que són. Des dels nostres inicis, aquest va ser un dels pilars claus de la filosofia de l'Ateneu: està al costat de la gent gran i oferir la integració social als nouvinguts a casa nostra.

L'1 d'octubre va ser declarat com el dia internacional de la gent gran. Quan es declara un dia internacional d'alguna cosa, és perquè la societat, sense voler, l'oblida i intenten que d'aquesta manera es recordi. Ben mirat és trist. En les societats antigues, n'eren força més conscients de la saviesa acumulada pels grans. Ells eren els que lideraven les tribus i als que se'ls hi demanava consell abans de prendre cap decisió.
Avui en dia les coses han canviat. La frenètica velocitat en què avancem cap a l'anomenat progrés, va deixant enrere a aquells que els hi comencen a fallar les cames per poder pujar al tren de la vida. Gairebé ningú recorda que si ells no haguessin existit, nosaltres no hi seríem. Ningú recorda que han estat ells els que han construït tot allò que som avui en dia i tampoc ningú recorda que els que un dia ens van cuidar i fer grans amb molt d'esforç, ara, ens necessiten, encara que sigui una estoneta.
És per això que cada any, almenys un parell de cops, la gent que formem l'Ateneu Calero, ens apropem a l'Onada per fer-los, com a mínim un matí, una mica de companyia. Perquè sàpiguen que algú els recorda, els té en compte, els valora i a més, encara pot aprendre d'ells.
La vellesa és un estadi de la vida per la qual tots inevitablement hem de passar. Potser cal que ho recordem de tant en tant.
Se'ns imposen moltes coses importants diàriament, però hauríem de recordar que només t'adones de quines són les realment preuades, quan les perdis... i és massa tard.
De cor us dic, que és l'acte més gratificant que fem en tot l'any.
Iaies i iaios, gràcies per obsequiar-mos amb un bocinet del vostre temps.







divendres, 5 d’agost del 2022

Una altra iniciativa al nostre territori: POESIA, SURF I KAIAK

És tot un goig veure que d'entre aquest món accelerat, boig i amb pocs escrúpols, de tant en tant, apareixen joves que aposten per projectes vinculats al desaccelerament, per poder viure d'una altra manera. Projectes vinculats a la calma, al coneixement del nostre territori, a la poesia... projectes sostenibles i respectuosos amb el nostre delicat medi ambient. Si fa uns dies us parlava de Lo Pulmonet, la Masia cultural del Perelló, avui us vull presentar a Josep Juan Segarra, un activista cultural del territori deltaic, que a més de liderar la una de les plataformes que lluiten contra la regressió del delta de l'Ebre, ja fa quatre anys va decidir posar en marxa una empresa dedicada al surf, caiac i poesia. El Josep (alguns el coneixereu per l'entrevista que li vàrem fer al Cultura en Barra i per xerrades que ens ha fet als #losdiumengesdelateneu), ens proposa rutes amb caiac pel delta per conèixer el territori. Les seves detallades explicacions sobre la història de les zones humides, de les construccions, la gastronomia i de les espècies que habiten el bucòlic espai, fa del passeig una experiència única. Les postes i sortides de sol des del bell mig del riu, recitant poemes d'escriptors del territori, no es poden explicar amb paraules. Crec que la gent d'aquí estem obligats a donar visibilitat a aquesta iniciativa i a participar-hi.
Us deixo l'enllaç de la seva web, no ho dubteu, doneu-li un cop d'ull, val la pena.

Segurament el futur sigui la robòtica, la intel·ligència artificial o la informàtica, però sense cap mena de dubte sense aquests petits glops d'aire pur i desconnexió, l'ésser humà no podrà avançar en cap d'aquests aspectes. Sense el respecte a la terra el progrés no té futur. 

POESIA SURF I KAIAK






diumenge, 23 de gener del 2022

L'Alfabet de la Terra Muda. Poema.

 

Brames per un bres reblert de buidor.

Busques en el brau un batec salvatge,

fugint de les banalitats barates,

de les mil bogeries babilòniques,

del bacteri que abarrota les boires,

de l’abeurar d'aquesta aberració,

del fusell, la baioneta i la bala

que semblen brostar del bagul d’abans...

 

Bucòlics bastions badats i embastats

s’embranquen i s’abracen als badalls

i la bubota et fa balbucejar

a cada balanceig del teu balandre.

I tu batalles braçada a braçada,

no val abaltir-se en baixamar

per abatre l’abducció de la bèstia...

Abdicar, no és més que abandonar-te.


                                                  Àngel Martí

                                                  L'Alfabet de la Terra Muda

                                                  Editorial Amazon

Enllaç de compra l'Alfabet de la Terra Muda




dissabte, 1 de gener del 2022

L'Alfabet de la terra muda

 


Aquest poemari està dedicat a tots aquells polítics, pocavergonyes, que han fet de la democràcia el seu modus vivendi. Que no han dubtat en mentir, falsejar, furtar i robar quan el poble confiava en ells. Que han convertit als rics en més poderosos i als pobres en invisibles. Que s'han deixat arrossegar pels lobbies a canvi de seguir munyint la vaca de la qual els pagesos s'han de desfer perquè ells quan la munyen perden diners. Als que no han estat capaços de plantar cara a les elèctriques, a la banca, als fons voltor, a la indústria armamentista i al tràfic d'éssers humans. A tots aquests va dedicat aquest poemari, que no he volgut callar i del que a hores d'ara subscric tot i cadascun dels versos. Espero de cor, que si el llegiu i us sentiu identificats, us caigui la cara de vergonya.

III

 

Cabut, creuaràs camins cabdellats

per cabdills cobdiciosos i caducs,

coneixeràs caimans caçadors de cors,

cementiris de cendres sense censar,

calamitosos caciquismes crònics,

descentrats centenaris centralistes

que certifiquen càrrecs per cesària.

 

Centurions de cognicions coartades

i de coeficients a cocció lenta,

colpejant amb cuirasses: cants i cors;

censurant amb culatades calentes

aquest còlera... és la incoherència

que entre coàguls i crits centelleja

amb la certesa de no cedir mai

en la constància de cicatritzar

aquest cicló de ciència-ficció.


                                     Àngel Martí

dimarts, 28 de setembre del 2021

Absolc el temps

De vegades remeno entre aquells llibres que fa temps aferren pols a les estanteries de casa. Obres que un dia vas llegir i que et porten records. Fa uns dies em va caure a les mans un petit poemari de Zoraida Burgos "Absolc el temps", de 2012 i no em vaig poder estar de rellegir-lo amb la calma que t'aporta la maduresa, i tornar a gojar-lo.


Us en deixo un de curt, degusteu-lo en calma.

La flaire dels buscalls,
sense flors ja, enganxosos,
s'escampa sobre el camp, vora el forn.
Fa calor.
Inhalem l'espesseïda olor,
en fem un salm,
un fil que ens indiqui el camí de tornada.

Zoraida Burgos



diumenge, 25 de juliol del 2021

A poc a poc


No me n'he pogut estar de penjar un nou poema. Aquest "A poc a Poc", el vaig escriure a finals del 2019. Detalla un instant d'aquells que de vegades la vida ens regala. Un instant de desig dels que ens fa sentir vius.
Espero de cor que us agradi.

divendres, 2 de juliol del 2021

L' espantaocells


Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual... I ja han passat quinze setmanes.

I amb aquest quinzè treball donem per tancat l’IMAVERS 21 i ho volem fer amb un poema molt especial: “L’espantaocells”. No deixis mai de lluitar pel que creus.

Així doncs, els que no haguéssiu escoltat tots els poemes, el projecte IMAVERS 21 el podreu recuperar en aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana hem anat penjant un d'aquest vídeo-poemes a les xarxes i aquí s’han quedat per sempre.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

A hores d’ara no sabem si hi haurà un IMAVERS 22, nosaltres seguim fent allò que ens agrada, ens fa passar una bona estona i ens ajuda a viure. Esperem de tot cor que vosaltres també n’haguéssiu gaudit.


dissabte, 19 de juny del 2021

Quan la pluja desdibuixa l'entorn


Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes a les xarxes.

Aquest és el tretzè treball,  el poema “Quan la pluja desdibuixa l’entorn”.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.


diumenge, 13 de juny del 2021

Partitura Natural

Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes a les xarxes.

Aquest és el dotzè treball,  el poema “Partitura Natural”.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.


dissabte, 5 de juny del 2021

El tren cremallera


Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes a les xarxes.

Aquest és el onzè treball,  el poema “El tren cremallera”.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.


dissabte, 22 de maig del 2021

Reflexes d'estiu


Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes a les xarxes.

Aquest és el novè treball,  el poema “Reflexes d’estiu”.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.


dissabte, 8 de maig del 2021

Sense fer soroll, Àndreu Alanyà.

Queden lluny aquelles sentides Cartes a Maria. Ha passat força temps, s'ha fet esperar; però finalment l'Andreu Alanyà, Sense fer soroll, ens presenta aquest nou treball on es despulla d'antigues creences desmesuradament aspres i absurdes per inscriure's paraules a la pell. A la primera part, ens presenta unes lletres color de fang i on ens mostra la paraula com a l'única immortal. Certament trist, cerca els mots en un sac ple de silencis i va replegant les engrunes de pa negre de la terra eixuta; però amb sang i suors fa brollar els poemes, encara que les paraules fugin per l'escletxa silent d'una tristor oberta. Es mostra ferm, seré i combatiu, i pinzella els poemes amb el color de la terra empresonada. Records grocs amb trista melangia, om convergeixen les veus de la lluita. Encara que se li enclavi als ossos la tristor immensa, replega tot el silenci de la nit que tendrament l'empresona nu davant tota la incertesa i l'omple de paraules nobles. No pot tornar la por —ens diu—, hem d'encetar noves clarors sense podrir l'herència i guarir l'arrel de vida. Amerat de la rància olor d'ahir duu les mans plenes de primavera. Acluca els ulls per veure més clar i sembra llavors en terra humida. Mira a ponent i busca forces per enderrocar el mur de les derrotes. Manté un somrís resistent a la derrota i atia el foc per cremar l'angoixa. Ens demana que féssim nostre el seu cant pur i salvatge. Ens parla de records taronja d'amors de joventut i de quan serà gris, vell, agre i arrupit. I així ens llaura en el full blanc pastant fang amorosidament. Ja és hora de repintar les flors grogues de primavera, criden les seves paraules.

En la segona part, ens lliura vint-i-cinc poemes dedicats a la seva mare. Se'ns mostra com un fill que abraçant aquest gest dolç de mare ple de veritats, ara li toca aprendre a plorar sense llàgrimes i anhelant un nou dia. Que vol farcir tot l'enyor amb aquell darrer somrís. No vol una absència trista en les tardes que caminen lentes. Ens pinzella un record de dolça rialla i fruits de lila tardo. Una mare que duu als peus la pols de tots i va marxar carregada de primaveres sense flors. Ell, té un sol instant per dir-ho tot i només pot dir-li que l'estima.
Sense fer soroll l'Andreu ens porta una obra amb una càrrega emotiva molt forta, que sense cap dubte arribarà al lector.
Us convido a gaudir d'aquest poemari: Andreu Alanyà en estat pur.

                                                                                          Àngel Martí


diumenge, 25 d’abril del 2021

Recital poètic-musical als Pallaresos


Seguint amb els actes paral·lels a la diada de Sant Jordi, el passat dissabte 24 d'abril i a les 12.00 h es va dur a terme un acte poètic als Pallaresos, organitzat per la regidoria de cultura. Va ser tot un plaer poder recitar al costat de poetes i rapsodes de la talla de: Isabel Ribera, Conxita Jiménez, Franc Guinart i Emi Privat, a més del fantàstic guitarrista Josep Calvet que ens va delectar amb el seu art. El dia i el lloc van acompanyar i esperem que l'Ajuntament continuï apostant per actes culturals com aquest.
Gràcies a Isabel Ribera i a l'Ajuntament dels Pallaresos per comptar amb mi.








dissabte, 27 de març del 2021

Us presentem IMAVERS 21

Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest videopoemes a les xarxes.
Hem volgut estrenar IMAVERS 21 amb el poema Inspirant Llibertat.

Fotografia: Carina Balfegó.
Poema: Àngel Martí.
Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.


Enllaç al videopoema1 Inspirant Llibertat


diumenge, 21 de març del 2021

Us presentem La Ruta Poètica de la Cala

L'Ateneu Calero de la SCER, ha unit a 29 poetes del territori, 2 músics caleros i un grapat de rapsodes per oferir-vos aquesta Ruta Poètica de La Cala.

Ha estat llarg i complex, però finalment després d'un any i mig el projecte s'ha materialitzat. Aquesta particular ruta poètica s'inicia al Centre d'Informació i Turisme ubicat a la plaça del Bon repòs. Allí trobareu un plànol de la ruta amb el QR perquè el google maps us vagi guiant, i els tres primers poemes, que podreu escoltar amb un lector de QR, al telèfon mòbil. Us recomanem que portéssiu auriculars per escoltar més nítides les gravacions.
Hem aprofitat per posar en cada cartell el nom antic del barri on es troba i així donar a conèixer una mica més la història del nostre poble. Els hem situats en raconets bonics i tranquils on pots seure una estoneta i delectar-te amb els poemes.
Són poemes musicats i acompanyats de fotografies inspirades en aquests.
I que millor que aquest Dia Mundial de la Poesia per donar a conèixer aquest relaxant passeig poètic. Veniu a L'Ametlla de Mar i gaudiu d'un dia de calma.
Personalment m'agradaria agrair a tot l'equip de L'Ateneu, liderat per Joan Borràs, la gran feina feta, a tots els poetes participants la cessió dels seus preciosos versos sense saber quin era el projecte i a l'Ajuntament pel seu suport. 
Veniu i descobriu aquesta Ruta Poètica de la Cala.




divendres, 26 de febrer del 2021

Bulevard Insomne

 

Sembla abans-d'ahir —no podria dir-vos amb exactitud, quan— que, d'entre una xarxa imaginaria, vaig descobrir uns ulls, maragda intens —preciosos—, amagats rere un pseudònim que s'intuïa, si més no, reblert d'experiències folles per transmutar-se en paraules entintades sobre el nivi d'un full verge. I en vaig quedar entrampat, entre els nusos d'unes malles trenades amb un grapat de Sentiments Trencats, com un peix que, tot i haver nedat d'ençà que va veure el primer doll de llum, no pot més que apropar-se al fil i, encisat, amarrar-se per sempre.

            Ben aviat, talment com amb les dosis d'heroïna, la tolerància a les seves visions del món, augmentava. Així, en un primer estadi, jo, esperava la foscor de la nit per endollar l'ordinador i repassar la xarxa, cercant un nou poema de l'enigmàtica dama que s'amagava rere la vergonya de ser descoberta. Les porcions de versos nocturns es van quedar curtes i l'intel·lecte en reclamava més i més... i més. I d'aquesta manera, les albades em pidolaven escodrinyar el seu fascinant oceà cibernètic, on els mots es cosien, exactes, per fer brollar nous poemes. I a les albades es van afegir els migdies, i les tardes, i els capvespres... Tot instant era poc i una paraula, de vegades, n'era prou per satisfer la fam de somiar. I la gran senyora de les paraules, finalment, va decidir treure's la màscara dels Sentiments Trencats i despullar-se davant els lectors, mostrant a la veritable Carme López. Dia a dia, sense gens de pressa, però sense pausa, anava deixant de banda aquell sac reblert d’experiències i va començar a esprémer tot l'huracà d'emocions que li habitaven el ventre. Tal com ella mateixa ens confessa en un dels seus poemes, va ser:

 ... com un bombó de licor,

embolicat amb subtil lluentor...

Es fon lentament

alliberant-se el líquid

que et plou i et plau

a gust de llavi,

a frec de boca...

             I d'aquesta dolcíssima manera, ens va anar emmelant els despertars: amb versos carregats de sensualitat i màgia, que ens irisaven els pèls i ens pessigollejaven la pell, mentre s’endinsaven als cors que bategaven de bat a bat.

            El temps, imparable, avançava, i no érem pocs els que li demanàvem que en volíem més d'ella, que necessitàvem tenir-la a casa per poder-la llegir sense dependència de les xarxes. Finalment, per fortuna, a principis de 2018, la Carme López Arias, treia al carrer —amb l'editorial Neopàtria— el seu primer poemari, amb un títol que sense cap mena de dubte la definia: Versant en femení. Un llibre en el qual, carregada de sensualitat, reivindicava la màgia que la feia vibrar i en el que la principal idea de l'amor era el desig de volar. La Carme, ens dibuixava una dona que, de forma assossegada, s'anava esculpint a si mateixa, com la mar va treballant les roques amb els anys, esmerilant cada racó punxent que les conformen.

             Aquest nou poemari, nascut en un temps de confinament, silencis i reflexions, té ben poc a veure amb aquell Versant en femení, del que ara ens sembla una altra època. L'autora ens obre de bat a bat les portes d'aquest bulevard intern que tots intentem escondir en el més profund de la nostra ànima per, no sé prou bé perquè, la por al que diran. I no puc més que furtar les seves belles paraules i jugar amb elles, com ho faria un nen trapella, per definir aquest Bulevard Insomne.

            Al seu interior, els arbres delimiten l'espai bucòlic, entre el so d'un blues tristíssim, i ens mostra els seus monstres i els desitjos bohemis on ella és el vers que manca als poemes. Desesperació, fragilitat, transeünts de cabells de lluna en la sol·licitud asfàltica, ensumant l'aroma d'un cafè a deshora. Cors engolits per la freda llosa de la insensibilitat, que arrosseguen un farcell carregat de sentiments velats. Ens presenta les melangies d'un paisatge despullat de colors —com els maleïts dies viscuts—, amb estacions d'un gris intens, on el buit sona de música de fons... On el no-res de sobreviure a l'absurd, neda entre el trontoll davant la mancança. Ens presenta una dona perduda en un abisme insolent d'angoixes incipients, que no veu més que estupideses en nits mediocres. Aquella part oculta del cor on no hi ha lloc pels sentiments. Ens descriu danses oníriques revoltades en la línia d'un meridià desconegut, mentre els porus respiren la sal, guarint les ferides. Ens descobreix un amant fugisser que pot ser infern o paradís d'un desig urbà, tèrbol, on es barregen les aromes del vi i el sabor a terra, perquè de vegades els silencis —ens refereix— són fruit d'un exultant desig. I, car ens confessa que veu una ploma eixuta, davant un llenç estampat de misèries i que emprèn el viatge del cor sense equipatge, en aquest bulevard —com no pot ser d'una altra manera—, també ens deixa veure un fil de llum al final del carrer; d'esperança. Per ella, el dolor més punyent és sentir que no hi ha astres, altrament es troba exultant davant la bellesa còsmica. Aquest és el motiu pel qual —tot i que la vida l'atrapa en dos breus instants— sempre deixa un seient lliure al seu costat, per si de cas arribés el moment esperat, d'enterrar les cendres dels plors...

            "Sempre ens quedarà París", afirma l'autora, parafrasejant un bocí de cel·luloide anyenc. Tal com va tot en aquest univers gairebé desconegut, que d'aquí uns anys ens quedi o no París, no podria assegurar-vos-ho; del que n'estic absolutament convençut, és que sempre ens quedaran els preciosos versos de la Carme, talment com aquell elixir màgic, remei de tots els mals de l’anima malalta.

            Així doncs, sense més preàmbuls, us convido a passejar-vos, sense presses, per aquest Bulevard Insomne, degustant cada paraula com si fos la darrera i assaborint-la amb la calma que es mereix una obra reposada en la foscor dels dies passats i que ara, un cop l'ha deixat respirar, emana aquell aroma afruitat —a glop de bes i a tast de pells—, dels dies d'esper.

            El Bulevard Insomne us obre les portes, passeu i gaudiu-ne tant com jo ho he fet; potser hi trobareu aquell racó secret de la Carme.

                                                                                                               Àngel Martí 


Enllaç de compra Bulevard Insomne