Durant molts anys la meva altra passió van ser els gossos de rastre, i encara ho és. Com molts dels seguidors i seguidores sabreu, fa uns anys m'ho vaig haver de deixar per problemes físics.
Durante muchos años mi otra pasión fueron los perros de rastro, y aún lo es.
Como muchos de los seguidores y seguidoras sabréis, hace unos años me lo tuve que
dejar por problemas físicos.
Durante todo este tiempo, el peculiar mundo de los perros me hizo conocer
gente extraordinaria, con la que pude disfrutar de momentos inolvidables ...
entrañables. Lo cierto es que para listar todas las alegrías que me regalaron
en aquellos días necesitaríamos demasiadas hojas en blanco; las guardo todas en
el mejor disco duro que existe: el corazón.
Lo curioso del caso es que ahora, después de tanto tiempo alejado de la
montaña y los campos, sigo viviendo momentos emocionantes, gracias a la
magnífica gente que conforman este mundillo. Si hace unos años fue el
"Club del Azul de Gascuña, Gascón Santongeois y Ariégeois", el que me
dio lo que yo estaba convencido sería la última satisfacción, el viernes pasado
recibí otra que me emocionó y por eso quiero compartirlo con vosotros.
Por la mañana, fui a correos y me encontré un sobre de grandes dimensiones,
de aquellos que intuyes es una publicación. Al llegar a casa lo abro y
compruebo que es la revista del "Club Español del Beagle”. Me extrañó, ya
que ya hace unos años, como os he comentado antes, dejé este mundo. La sorpresa
fue al hojearla y ver que a doble página me hacían un homenaje por el trabajo
realizado durante aquellos años. Os he de confesar que me tocaron la fibra.
Gracias de corazón a la junta del club del Beagle y a todos los afiliados,
pero en especial a los jueces: Mario Sánchez, Sergio Gómez y Albert Salvany, que
estoy convencido de que han tenido mucho que ver en este homenaje.
Este será uno de esos recuerdos, que como el rastro, perduran en el tiempo.
Ja
fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local
Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem
plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de
fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar
veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma
d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest
temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de
manera virtual.
Així
doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook,
instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes
a les xarxes.
Aquest
és el vuitè treball, el poema “Somnis
del passat”.
Fotografia:
Carina Balfegó.
Poema:
Àngel Martí.
Música
original: Enric Franch.
Esperem
de tot cor que us agradi.
Queden lluny aquelles sentides Cartes a Maria. Ha passat força temps, s'ha fet esperar; però finalment l'Andreu Alanyà, Sense fer soroll, ens presenta aquest nou treball on es despulla d'antigues creences desmesuradament aspres i absurdes per inscriure's paraules a la pell. A la primera part, ens presenta unes lletres color de fang i on ens mostra la paraula com a l'única immortal. Certament trist, cerca els mots en un sac ple de silencis i va replegant les engrunes de pa negre de la terra eixuta; però amb sang i suors fa brollar els poemes, encara que les paraules fugin per l'escletxa silent d'una tristor oberta. Es mostra ferm, seré i combatiu, i pinzella els poemes amb el color de la terra empresonada. Records grocs amb trista melangia, om convergeixen les veus de la lluita. Encara que se li enclavi als ossos la tristor immensa, replega tot el silenci de la nit que tendrament l'empresona nu davant tota la incertesa i l'omple de paraules nobles. No pot tornar la por —ens diu—, hem d'encetar noves clarors sense podrir l'herència i guarir l'arrel de vida. Amerat de la rància olor d'ahir duu les mans plenes de primavera. Acluca els ulls per veure més clar i sembra llavors en terra humida. Mira a ponent i busca forces per enderrocar el mur de les derrotes. Manté un somrís resistent a la derrota i atia el foc per cremar l'angoixa. Ens demana que féssim nostre el seu cant pur i salvatge. Ens parla de records taronja d'amors de joventut i de quan serà gris, vell, agre i arrupit. I així ens llaura en el full blanc pastant fang amorosidament. Ja és hora de repintar les flors grogues de primavera, criden les seves paraules.
