Matí de pluja

Et lleves amb l'albada, és d'un gris

d'aquells que es precipita, a poc a poc,

amb les minúscules gotes de pluja

que passegen la finestra del dia

en una cursa que morí en el repeu.

Un colom s'ho mira des d'una morera

que vol tornar a néixer amb la primavera,

que es fa esperar com els dies de sol.

Els tolls dibuixen cercles tan efímers

com les hores que transiten, silents,

entre l'asfalt desert i els pensaments

per tots aquells que van fugint per sempre.

I remenes el cafè del matí,

tebi com l'esperança de tornar,

i encens el primer cigar de molts,

i es va consumint com el temps dels somnis.

                                             Àngel Martí, 25 de març de 2020

Poema al tio Peret de Gel

Avui ens ha deixat el Tio Peret, i per culpa d'aquest moment que estem passant ni tan sols ens hem pogut acomiadar d'ell.

Aquests darrers anys hem fet molt de quilòmetres junts per anar a escoltar recitals de poesia. Ell, encara que mai en va escriure, no es va perdre ni un sol d'aquests versos que tant li agradaven. Tots esperàvem el seu bravo!, al final de cada poema; era ja costum adquirida. Durant els llargs viatges, m'explicava una vegada i una altra aquells primers anys de pescador: la duresa de la feina, les hores a la mar, els temporals passats... Però sempre amb il·lusió i un somriure als llavis, com si aquelles penúries li haguessin donat l'alè necessari per viure. Tot i la seva edat, era encara un home ple de somnis, tots macerats amb sol, sal o escates, que sabia transmetre a tot aquell que l'escoltava. No en tinc cap dubte que el seu darrer pensament fou per la mar.

Jo, no puc més que deixar-li aquest humil poema, com a mostra de la meua sincera gratitud per les seues ensenyances sobre el món de la mar.

Peret, allí on estiguis, espero de cor que t'agradi.

Ningú se'n va per empre

No sofriu, ningú se'n va per sempre

quan la seva ànima perviu

en cada engruna de sal,

entre la remor de la mar llarguera,

en el vol d'una gavina

que aleteja entre el sol de l'albada,

en l'estela d'una barca que persistent

cerca les moles de peix.

Ningú se'n va per sempre

quan en el rumb traçat

va deixant gent que l'estima de veres,

quan amolla una crònica

de lluita i esforç,

que no pot perir en el trajecte.

Ningú se'n va per sempre

quan la sang de la seva sang,

espessa com la de tonyina

abraça i s'aferra les ensenyances

d'un pare que fou mariner,

mestre i amic.

Ningú se'n va per sempre

quan deixa una dona que l'estima

i amics que escriuran el seu nom

en la sorra de la platja 

per que els tràngols li deixin acaronar

la seua mar, mentre la nau de la vida

navegui en l'oceà del temps.

Ningú se'n va per sempre

si sobreviuen les seues històries

que germinaren de l'enyorança,

d'un cor que bategava

pescant els somnis, cada nit.

                                                     

Ningú se'n va per sempre

si amb orgull,

ha passejat el nom del seu poble

i l'ha fet créixer i apreuar,

o si un o altre, pot escriure-li un vers

en un full en blanc, nítid i transparent,

com la seua ànima macerada

amb sal, sol i ventades.

Ningú se'n va per sempre

mentre cada bafa de mestral

ens torni a portar el record

d'un home que va néixer,

créixer i morir navegant,

com un llop de mar.

Bravo, tio Peret!

Àngel Martí Callau

Al meu amic Peret de Gel

22 de març de 2020

Polsa aquí per escoltar el poema recitat

Pells de sorra i escates II

Aquí teniu un altre tastet, més pujat de to, del que serà aquesta història...

 —Vols ballar amb mi bonica? 

Ni tan sols es va atrevir a contestar, es va amanollar a l’Arnau i es deixà portar fins al centre de la pista, gairebé flotant. En iniciar el ball, cap dels dos es trobava massa còmode «el primer ja les té aquestes coses», va cavil·lar el noi;  però l’escalfor per la proximitat dels pits granítics de la Rosa, ben aviat li van fer perdre la vergonya. Ella, melosa, va recolzar el cap a l’espatlla dreta de l’Arnau i li va encerclar el coll amb els braços; ell li va estrènyer la cintura amb la força del qui enceta l’adolescència. Semblaven un únic cos. La resta de balades van ser una lluita aferrissada. Les mans de l’Arnau, sense dissimular massa, lliscaven cap a les natges fermes de la noia, que ràpidament li pujava, mentre li deixava anar un alè accelerat i plaent, a l’orella. El noi sentia que alguna cosa es movia des de l’interior del pantaló i el premia més contra el cos de la jove. La Rosa, tot i que ho hagués negat fins la mort, desitjava desesperadament que li fes un petó d’aquells llargs i encaramel·lats, que mai havia tastat.

 —Anem? —va preguntar a l’Arnau en veu baixa, i amb tantes ganes com feredat d’escoltar un sí com a resposta. 

Ella no va dir res, se li va aferrar amb desig a la mà i el va arrossegar cap a la sortida. Ell, en passar pel costat del Lluís li va picar l’ullet.  

—T’he xorrat les peces, amic! —li va dir.  

Van caminar fins a l’escullera del port de les barques d’arrossegament, compartint un Fortuna mentolat, mentre eludien les cames d’altres parelles que assegudes en la foscor, degustaven la nit. Gairebé ni es van dirigir la paraula, la virginitat de tots dos els impedia assaborir aquell moment com es mereixia. Ell, impetuós, no li va donar temps ni per seure. Amb el cos, l’empresonà contra el lateral de les escales del far i sota aquella llum verda intermitent, que als enamorats sempre anunciava bons auguris, va iniciar l’abordatge de la primera batalla. Molt a poc a poc va començar a petonejar-li el coll, resseguint cada artèria amb la llengua, fins a assaborir el lòbul dret amb la delicadesa i la por a errar, d’aquell que comença. Ella en percebre l’alè calent i ansiós, va sentir com tot el cos se li estremia, els mugrons s’erectaven, com volent cercar un estel, i una pressió salvatge inundava el seu sexe d’allò que devia ser el fluid del goig. Era humida, aiguosa. Lentament la mà de l’Arnau, per sobre de la roba, com si no volgués fer-ho, va escalar fins aquells pits ferms i tendres, ella instintivament es va posar de puntetes, com per eludir quelcom que no podia evitar. Allí es va aturar una estona, mentre les dues llengües es barrejaven en un temporal de sensacions, d’aquelles que havien sentit explicar. L’Arnau va agafar la mà de la Rosa i li va conduir fins als seus texans descordats, ella va esquivar l’acció en notar el tacte de la carn prohibida. Va insistir més d’un cop, però la Rosa tot i sentir-se desbordada per aquell delit, estava mínimament lúcida per recordar les paraules de la seva mare:  

“(...) Filla, la virginitat és un bé tan preuat per la dona, que només la pots donar a un home. Quan arribi el moment has d’estar absolutament segura que ha de ser aquell, i cap altre, al qui li vols regalar(...)”. 

                                                                                                                      Àngel Martí

Pells de sorra i escates

U deixo un fragment del que serà "Pells de sorra i escates":

(...) Al cap d’unes tres hores el xarlet va dirigir el vol cap a port. Fou aleshores quan l’Arnau va manar xorrar el bou. La maniobra va ser ràpida, estaven a poca profunditat. La maquinilla es notava forçada i tot sovint es queixava. El patró no les tenia totes, o s’havien enganxat en algun forelló i en pujaven un bocí, o les taques que havia vist a la sonda eren el que ell intuïa. La sospita es va començar a confirmar quan la gola del bou era a popa. A la trampa hi havia dues dorades d’una mida considerable, devien estar sobre els dos quilos i mig, i les bandes havien pujat absolutament netes i senceres. L’Arnau va llençar la vista a la corona. Deixava una estela d’escates immensa que de seguit va cridar l’atenció de les gavines, xatracs, xarlets i tota mena d’aus marines que xisclaven com boges. No va ser fàcil hissar aquella corona farcida de dorades d’entre dos i quatre quilos. Per l’Arnau era gairebé impossible calcular quantes arroves hi havia, era mitjans d’agost i el preu estava pels núvols. El que no tenia clar era si tindrien prou gel per conservar tantíssim peix (...)