Li diré País
Diré País, de mil ceps aferrats
d'arrel, a terres rocalloses i ermes
que serenes s'enfilen cap als cims
i cerquen sol per imprimir caràcter.
Diré País dels retrats dels octubres;
burgues ocultes en barrets de palla
tallent el vent i fan dansar les fulles
en aquests dies que escurcen les tardes.
Diré País, d'aquest mar d'oliveres
que van tintant de madur, els novembres
de sacs sargits apilats a les soques,
esperant una espatlla de pagès.
Diré País, als camps d'arròs segat
que habiten éssers de cames esveltes
sembrant d’aquells preciosos tons rosats
els temps groguencs de la feina ja feta.
Diré País al foc que s'abalteix
al cor calent del món de les fagedes,
que ombregen l'escalfor de les arrels
per no cremar-se la saba de l’ànima.
Diré País, de les cales solitàries,
de les llepades dels pins a la mar,
del bressar plomes en repòs al vent
que els hi sospira abillar tots els somnis...
Diré País d’aquell nivi hivernal
que regalima de la terra d'àngels
i es precipita en un salt d’aigua clara
al riu de vida i al gorg del desig.
Diré País d'aquells gegants de roca
venerant una verge de pell fosca,
i als cors d'acords que s'escolten en caves
quan el vi endevina cos i esperit.
Diré País, de la veu d’aquest poble,
del seny que empeny amb força la paraula,
d’una llengua que s’aferra a la vida
i ferida lluita per no perir.
Diré País, de terra d'acollida,
d’aquesta paleta de mil colors
que enceta un llenç verge, sense temors
i vol pinzellar de nou l’esperança.
Diré País, d’aquesta terra meua,
alçant la veu com em demana el cos
tot i que em vulguin empresonar el mot
entre els barrots d’aquesta intolerància.
Àngel Martí
Del poemari Versos d'Argila
