Ayer
El público estuvo participativo y activo, hecho que hizo la presentación más amena. Al final la tradicional firma de libros y las, siempre bonitas, charlas con los lectores.
Quiero agradecer la presencia de alcaldesa y regidores del ayuntamiento, el trabajo que realizó
El
Este año tenemos muchas novedades en cuanto a novelas. Aquí os dejo las sinopsis de las últimas.
“Lágrimas
de Sal, una novela romántica de amor infinito”, es un drama pasional que narra
la insólita relación que mantiene el protagonista con la mar. Obra
costumbrista, situada en los años 40, nos muestra la dureza del trabajo de los
marineros en la postguerra. Sobrevivir nunca ha sido fácil para ellos.
Arnau,
un niño de una familia de pescadores, pierde a sus padres a edad temprana y
este hecho le obliga a madurar antes de lo previsto para poder mantener a la
familia. Cuando Laia, una joven rebelde bien situada, entra en escena, todos
sus planes se desbaratan.
Amor,
pasión, sexo, dulzura, lucha, audacia, astucia, magia, esperanza, suspense…
El
autor entremezcla realidad y ficción en una novela que, sin duda, no podrás
olvidar.
Semanario L’Ebre de 2 de octubre de 2020
La
narración de Martí tiene un halo poético que recorre toda la novela. Una obra
admirable tanto por el planteamiento como por el dibujo de sus trágicos
personajes.
Eduard
Sánchez (Cronista cultural)
La aparición de una
prostituta destripada, a los pies de la escultura del Ángel Caído, en Tortosa,
se convierte en una auténtica pesadilla para la División de Investigación de la
policía autonómica. Todo apunta a que un asesino serial anda suelto. El sargento
Fred Brennan (El Lobo), en sus horas bajas, tendrá que tomar decisiones más que
difíciles. La sangre ocupa las calles y las mentes de los protagonistas. El
diablo ha decidido hacer justicia y ya nadie está seguro, ni tan siquiera la
policía.
Un thriller intrigante,
donde la investigación va más allá de lo imaginable.
Muertes, sufrimiento,
dolor, amor, sexo, alcohol, drogas, el más allá... Y la negrura de las fauces
de la noche.
Alguns em defineixen com una persona optimista de mena. És per aquest
motiu, que he volgut fer una mirada crítica i a la vegada irònica a tot allò
que dia a dia ens va rosegant el ventre. La nostra societat, on només existeix
un sol Déu: els diners, ens ha anat abocant cap al precipici del conflicte
permanent, la pèrdua de l'ètica humana i dels valors morals. Davant d'aquest
fet, tan sols et queda aferrar-te a la vida amb humor o invertir en
psiquiatres. Feu-me cas, trieu la primera opció, és força més natural.
Amb els ulls de l'Àngel, és un dietari del 2022 que pren el nom del meu
bloc. De fet, no és més que això, un recull de totes aquelles situacions
quotidianes que en el transcurs d'aquest any m'han cridat l'atenció d'una
manera o d'una altra. Ben segur que en moltes de les circumstàncies que aquí
exposo us sentireu identificats.
25
d’octubre de 2021
A
mig matí he anat a portar uns documents a la impremta. La feina ja les té
aquestes coses tan importants. Mai no m'ho van explicar quan vaig decidir dedicar-m'hi
de manera vocacional. En aquell temps ⸺ja fa més de trenta anys⸺, n'estava
convençut que podia canviar el món. Ara tinc els meus dubtes raonables —digueu-me
vell—.
No
sé el per què, però les cames, com si fossin les d’un autòmat, m’arrosseguen el
cos a transitar cada dia pels mateixos carrers de sempre.
Inicio
el trajecte i observo que a La Caixa la cua és perpètua; els rucs seguim
omplint el graner de l'amo. A més, ara has de demanar hora per buidar les
alforges, Déu meu!
En
arribar a la casa de quatre façanes sempre em fuig la mirada a la cantonada més
bruta. Avui no el veig i les cabòries m'aborden; les empenyo, però em guanyen.
A propòsit d'això, no us ho puc confirmar amb exactitud, però diria que almenys
cinc persones ja m'han preguntat per la salut —dec fer força mala cara—. Segueixo
caminant i al bar de la següent cruïlla veig els quatre de sempre:
—Ep! Tot bé?— em pregunten, alçant
la copa glaçada de cervesa.
—Anem fent!— La mateixa resposta de
cada cop que hi passo.
L'home de jaqueta verd esperança,
que mai ha vist el sol, a la dreta.
—¡Para hoy la
suerte! —crida,
com si ell n'hagués tingut algun dia.
El verduler em saluda. Tot i que la
parada fa goig sempre el veig guitant el mòbil. Segurament deu tenir molts
seguidors a Instagram, a la botiga no tants.
Quan estic a l'altura de cruïlla
principal del poble —per descomptat convertida amb illa de vianants—, m'adono
d'un nou ornament a l'espai públic —un cop més a la cantonada més pudenta—;
faig com si no el veiés. Em dol! «Mentre camino el petit trajecte que em resta
fins a la impremta cavil·laré que li dic», penso. Un parell més que m'aturen;
un altre bar amb els mateixos de cada dia, que em fan la rialla, i ja hi soc.
Despatxo amb el dissenyador gràfic —un tipus trempat— i enfilo el recorregut a
la inversa. Mira que hi ha llocs per tornar, però les cames a la seva fotuda
bola.
El
martell pneumàtic segueix foradant el meu cervell amb el nou ornament de la
cantonada. És curiós, sembla que no ha cridat l'atenció de ningú, tot i que la
via està força transitada. Ja soc a la seva alçada. Quan s'adona de la meva
presència s'encongeix, com la carn envasada. Puc olorar la por i alguna cosa
més. El blau dels ulls minúsculs em demanen perdó, talment com si hagués assassinat
algú. Tot i la barba poblada i descuidada és jove. No més de vint-i-set, diria
jo. Em finta la mirada, avergonyit.
—Es un Boyero de
Berna?
—L'interrogo, assenyalat el gos preciós que jeu al seu costat buscant el recer
de l'amo, que evidencia que en necessita mes que ell.
—Sí —em respon—. No hablo muy bien español. No sabía que no se podía tocar. —Duu
una guitarra més atrotinada que ell mateix —bé, potser és massa dir— i un petit
amplificador a piles, que ves a saber d'on l'ha reciclat.
—¿Quién ha dicho
que no?
—li
responc— La música es la mejor medicina para el alma. ¿Tocas bien?
Encongeix
les espatlles i abaixa el cap, com un gos apallissat.
—Tienes la
timidez necesaria para ser un virtuoso. Venga, dale ya que sino hoy no vas a
comer.
No em vaig equivocar, realment feia
parlar la guitarra. Tota l'amargor que havia arrossegat durant la vida la
transformava en notes dolcíssimes.
Vaig agafar la distància suficient
per veure i no ser vist. Amb els ulls clavats a l'asfalt desgastat, com ell, va
seguir interpretant aquella bellíssima melodia, mentre el Boyero se'l mirava
amb admiració. Ningú més es va dignar a escoltar-lo un instant. Potser és que
la definició d'artista és: aquell o aquella
que surt a Telecinco o és fill de famós. Ho buscaré a la Viquipèdia.
A la tarda ja no estava. Si aquell
dia va poder omplir l’estómac o no, només ell i el Boyero ens ho podrien
certificar. Jo me la jugaria, sense por a perdre, que no va morir precisament d’un
empatx.
#ambelsullsdelangel #angelmarti_escritor
I finalment arriba la primera presentació d'aquest Dietari irònic 2022, Amb els ulls de l'Àngel, editat per LinX edicions.
