dimecres, 21 de març del 2018

Postal del metro, poema

POSTAL DEL METRO

Desperta el despertar.
Cent rostres sense rostre
aferrats a un sostre,
sense temps per plorar.

De fons una veu dolça
que regala un cant
i una mà demanant,
i un vagó que l'espolsa.

Rodamóns de les vies
amb un mateix destí;
malviure per morir,
veure morir els dies.

Vista perduda al twitter,
llavis que ignoren riures,
somnis que no són lliures,
ulls de nit de Beefeater.

Presses sense arribada,
matins i nits d'estrès
per obtenir el no-res,
en un món d'escapada.

Ni hola, ni un adéu,
ni tan sols la mirada
es desperta a l'albada...
Màrtirs penjats en creu.

Destí Sants! i mil mans
empenyen a les portes
a les mil vies mortes
dels trajectes humans.

Caus soterrats al cel,
pous perduts de misèria,
bombes mortals d'histèria,
que roseguen la fel.

Maletins buits, de pell,
gorres de llana andina,
abrics amb naftalina,
tatus en un canell.

Mares encara alleten,
avis perdent el nord,
cecs que criden la sort,
joves que no s'aixequen.

Prostitutes que arriben,
cambreres que se'n van,
alcohòlics vomitant
i quatre marrecs miren.

Un uniforme blau
repenjat a l'andana,
pensa que ja té gana,
mentre juga amb la clau.

I sense ocultar-se,
per dalt de les ulleres,
un voyeur d'estrangeres,
va mirant, per tocar-se.

Misteris que s'amaguen
en pells de cent colors,
infàmies i dolors
i deutes que no acaben.

Un vagó ple d'històries,
una història d'un tren,
un tren replet de gent
que no escriuen memòries.

Parets amb crits de guerra,
guerres per subsistir
a l'infern d'existir
i a la fam que s'aferra.

Un nou mascle ibèric
que ha pinzellat,
en carns blanques, morat
i dissimula polèmic.

Un cantautor de somnis
que moren en un got
i una rossa de pot
que no deixa que dormis.

El tiquet caducat
d'un xicot que s'amaga,
dos que et furten la paga
per poder anar al mercat.

Ganyotes del sacseig,
cors que detura el temps
sense canvis ni vents,
en un llarg llagrimeig.

Vides que arriben soles,
que hivernen l'instant
i marxen ignorant
que es van fonent les hores.

I el metro es va aturant,
s'accelera la vida
buscant una sortida

per seguir caminant.

Àngel Martí
(Del poemari Llunes de Vellut i Marbre)


diumenge, 18 de març del 2018

Un nou D!Versos al Portal del Tamarit


El divendres 16 de març, després d'una aturada d'uns mesos, pel fet que gairebé tots estem centrats en la convulsió que viu el nostre País, ens vam tornar a reunir al Portal del Tamarit, a Tortosa, en una nova sessió de D!versos. Com sempre, l'entranyable Marina, ens va preparar un acollidor raconet del seu local perquè, de la mà de la Sílvia Panisello, poguéssim anar recitant i enraonant de poesia, acompanyats d'un vi de la terra i unes tapes.
Aquest cop les tres paraules proposades per fer versos, van ser: pau, múltiple i oxímoron, buscant la complexitat del repte. I la veritat és que la gent se'n va sortir força bé.
Una velada magnifica, amb bona gent i millor poesia.
Aquesta va ser la meva aportació...


Diria que reculem
quan avancem amb oxímorons
d'aquells que fimbregen
amb la bafa dels temps.
Ens diran que la pau es guanya amb la guerra,
que la salabror de les llàgrimes el feia dolç,
que al seny li cal un punt de bogeria,
que el captiveri ens pot portar la llibertat,
que entre ombres, les penombres son llum,
que les paraules de vegades són mudes
i la mudesa dels dies ens diu que estem sols.
I que l'amor és odi
i els petons ferides
i les carícies nafres que tatuen la pell per sempre
i que els batecs del cor ens maten
i que mirem al cel cercant la terra...
i et diria que són múltiples les frases
que es van esborrant quan s'escriuen
en aquest món reblert de realitat imaginaria.



Àngel Martí 



dimecres, 14 de març del 2018

Els Jocs d'Aigua de Pili Cugat i Carles Lupprien


Mireu, us he de confessar, sense ànims de ferir a ningú, que tot i fer força temps que des de CalaCultura els diumenges al matí organitzem Vermuts Literaris, el d'aquest 11 de març ha estat, per mi, el més emotiu. Aquests jocs d'aigua que ens van presentar Pili Cugat i Carlos Lupprian al Centre d'Interpretació de la Pesca de L'Ametlla de Mar, ens va transportar per uns instants a un món de fades, de silenci... de pau absoluta. La Pili, amb la seva veu dolça i sensual va saber fer nedar al públic assistent entre un joc de melodies perfectament harmonitzades per l'extraordinària guitarra del Carles Lupprian. Des de la força de l'olivera, al cant dels ocells, remullant-nos constantment en els seus jocs d'aigua, varen fer brollar llàgrimes d'entre els oients que, embadalits, van gaudir des del minut u, d'aquesta poesia musicada, a curta distància.

La Pili, va voler recordar que tot va començar a l'Ametlla, quan fa uns anys els amics de Calacultura li van demanar, en una Nit de Poesia al Carrer, que s'atrevís a saltar a cantar a l'escenari i a partir d'aquell instant la seva vida va canviar.
Qui sap si aquests Jocs d'Aigua, no arrosseguen les aigües d'aquella platja de l'Alguer que va tenir l'honor d'escoltar-la per primera vegada.
Gràcies Pili, gràcies Carles...



Per cert, si algú s'ho va perdre, el dissabte 17 de març a l'Auditori de Tortosa, tindrà una nova oportunitat de gaudí d'aquesta veu tan especial.







dissabte, 10 de març del 2018

Poema Ales de vidre

Ales de vidre
1 de març de 2018

Es fon natura amb natura
i res canvia... i tot perdura...
Talment com un lluc inconscient,
d'aquells que d'un instant caduc

en fan un record perenne.

Àngel Martí

Imatge: Vicent Pellicer Ollés

dimarts, 6 de març del 2018

Poema Ombres xineses

Ombres xineses


Li fogalleja el ventre i els pits ferms
i abaltit de dies de fam, el sexe
coneix les flames de l'infern etern
que li abracen l'estómac i els llavis,
que s'humitegen de tu, mentre et preguen.
Lleparàs el foc saborós de nit
i els dits embeguts del goig de tenir-te...
i la lava candent del mont de Venus.

Ombres xineses de cossos que dansen...
I dòcilment s'aferra als vells barrots,
el cos és serp en vànoves de seda,
que l'amarren presonera de tu
que li cegues els ulls mentre suplica.
Li estripes la vergonya i les mitges
i li alenes plaer a cau d'orella
perllongant el desig de l'envestida.

I a poc a poc li festeges el crit
i s'obren les portes de bat a bat,
entre suors i sal de la batalla.
Trepanes la nit i et fereix l'espatlla,
ungles sanguinolentes de delit
que invoquen pecar fins sucumbir...
Es caragola ferida de l'estima 
i t'implora la ràbia del volcà.

Pells que cerquen l'extremisme del pler
sota la tímida llum de la lluna,
que es dibuixa tafanera al seu cos,
il·luminant uns mugrons que floreixen
en sentir els teus llavis famolencs
que estiren l'instant per no acabar-se.
L'aliret signa la pau de la pugna
i la rendició dels cossos exhausts.


Àngel Martí