L'Ametlla de Mar, a 25 d'agost de 2022.
Avui us explicaré un conte d'aquells
que no et deixen dormir, l'he titulat: La gran mentida, i va de
corsaris.
De ben menut, els
pares, et van inculcant el que han de ser els pilars fonamentals de la teua
vida per obtenir el reconeixement de la societat. Podríem dir que són
l'adaptació lliure dels deu manaments de l'arrelada cultura cristiana; n'anirem
parlant en aquest particular dietari. Avui ens centrarem únicament en el fet de
tenir, almenys, un habitatge en propietat.
Com una gota
d'aigua (o una llàgrima) que va caient, dia a dia, en un mateix punt de la roca
i acaba fent forat, aquest mantra que es va repetint durant la primera
etapa de la nostra vida s'assola entre les nostres creences com una veritat
absoluta.
I arriba el dia.
Amb tots els estalvis que has anat arreplegant amb incomptables hores de feina
i, en la majoria de les ocasions, lligat a una entitat bancària, que han
rescatat amb els teus diners, fins que et moris, tal com marquen les lleis del
capitalisme, t'embarques en la compra d'una propietat "privada"
pagant no tan sols el preu de l'habitança sinó també tots els impostos que et
reclama l'administració.
No transcorre
massa temps quan t'adones que la crua realitat és que la casa, tot i haver-la
comprat, mai serà teva.
De cop et
descompten del teu compte bancari l'Impost de Bens Immobles, que diuen hauràs
de desemborsar durant tota la vida i que si no satisfàs t'embargaran. No té res
a veure amb el servei de recollida de brossa, l'abastiment d'aigua o el
subministrament d'electricitat, que ja pagues a banda. A més, el teu habitatge
és una finca rústica i no utilitzes cap d'aquests serveis, tens pou propi,
plaques solars i no et passa ningú a recollir la brossa: tot comença a ser
estrany.
La casa l'has
comprat de segona mà i necessita algunes petites reformes. T'informen que no
pots fer res sense el vistiplau de l'administració i per descomptat pagar unes
taxes, per no se sap ben bé que: «doncs no era meua», penses, incrèdul.
De cop, un dia es
presenta un senyor a la finca i et diu que et ve a instal·lar un comptador
d'aigua al pou que tu t'has fet i del que has pagat tots els impostos i
llicencies.
⸺A partir d'avui cada mes us passarem el
rebut de l'aigua que aneu consumint ⸺et diu. Et poses les mans al cap!
La finca és prou
gran, una hectàrea dona per poder fer prou coses, n'estàs satisfet de
l'adquisició. Tens dos fills i, per tant ⸺com a bon pare⸺, decideixes construir una altra casa i
d'aquesta manera els hi podràs deixar una a cada fill. Intervé l'administració
i et diu que d'això res, que al teu terreny no pots edificar, ja que ells no
l'han declarat urbà: «doncs no era meu», penses, incrèdul. I per poder deixa'ls-hi
alguna cosa, t'obliguen a adquirir un altre habitatge en sòl urbà a un preu
desorbitat; però com a bon ciutadà ho acceptes i pagues tot el que et demanen.
Vist que no pots
fer res a la teua propietat, decideixes vendre-la. Hisenda alça el dit i et
comunica que si tanques la venda els hi hauràs de satisfer una bona part dels
diners que obtinguis, i l'ajuntament també alça la mà i reclama una paraula
estranya: la plusvàlua. «Doncs no era meu», penses, incrèdul.
Et repenses i
decideixis donar-ho tot als fills i anar-te'n de lloguer; però: sorpresa!,
l'administració torna a alçar la mà i els hi reclama als teus successors una
part de les propietats que tu vas pagar en el seu dia i que has continuat
pagant religiosament durant tots aquests anys, cap cot i sense obrir la boca
penses: «doncs no eren meues».
Certament, els
impostos són necessaris per poder mantenir l'estat del benestar i les
administracions públiques. Estàs d'acord en pagar un impost sobre qualsevol
cosa que puguis comprar, tot i ser de primera necessitat, estàs d'acord en el
fet que més de la meitat del preu del carburant que necessites per anar a
treballar siguin impostos o que tot i pagar l'impost de circulació et cobrin
per circular per les carreteres, estàs d'acord en el fet que l'Estat es quedi
amb una bona part del teu sou, estàs d'acord amb el fet que els corsaris de
corbata i camisa blanca, t'abordin constantment i es reparteixin tot allò que
et van furtant, perquè el més important, no ho oblidis mai, és que finalment
ets propietari.
