dilluns, 5 d’octubre de 2020

Article publicat al setmanari l'Ebre el 5 d'octubre de 2020

 

Àngel Martí: bellesa i tragèdia a la mar

cronista cultural

No és la primera vegada que Àngel Martí Callau s'endinsa en la
narració.
Abans ho va fer amb De part certa, una sèrie de relats que, per
ser la seva opera prima ja es deixava entreveure la qualitat i 
solvència que desembocaria en Llàgrimes de sal, tot i que també
és autor de tres poemaris i una obra realment sorprenent, com 
és el seu diccionari dedicat a la parla calera, amb moltes 
similituds amb el parlar rapitenc, cosa gens estranya si ens
atenem al fet que són dos pobles mariners.
La novel·la que ens ocupa, connecta, justament amb la mar. La 
mar de l’Ebre que tan bé coneix, ja que l’autor va anar enrolat
durant molts anys en un vaixell i és fill d’una família de pescadors.
La seva passió i estima per la nostra mar ha donat com a resultat
la novel·la que estem comentant, ubicada en una ciutat
innominada però que s’endevina que és la natal l’Ametlla de Mar, 
ambientada als anys quaranta del segle passat. Una novel·la que
m’ha fet pensar en La Tempestat de Sebastià Juan Arbó i 
Cròniques de una mar desapareguda de Miquel Reverté, totes 
dues ambientades a la Ràpita, aquesta segona a la dècada dels
anys cinquanta. Tres obres que, podríem dir,  també, de caràcter
històric, per la seva temàtica: la confrontació de l’home amb els
elements. Llàgrimes de sal és una novel·la que aborda la bellesa
i la tragèdia a la mar. La bellesa de la natura en estat pur, 
representada per la mar i la tragèdia, amb la lluita de l’home amb
el medi, de vegades hostil. Els seus protagonistes són pescadors,
bona gent, innocents, especialment l’Arnau, que el jove que en la
mort del seu pare en accident, li agafa el relleu com a patró. Al 
seu costat una sèrie de perdedors que seran testimonis de la fi del
món: el Corretja, Joan Olivella, Joseret, Raül, Enric Marsal, 
Joaquim i la Mercè, i per damunt d’ells l seva estimada Laia, la
núvia, que, amb els seus pares viatja a l’Ametlla i s’enamorarà
de l’Arnau, iniciant una relació que acabaria en una gran tragèdia
i que la seva joventut seria incapaç de sospitar, tot i la violenta i 
agressiva oposició de la mare i el compromís i la comprensió del 
pare: el doctor Mateu, per a mi un dels grans personatges de la 
narració. Llàgrimes de sal, m’atreviria a dir que és una gran obra;
una obra destinada a ser recordada i a perdurar, com una de les
clàssiques catalanes del segle XXI. He dit abans que hi ha una 
certa similitud en La Tempestat d’Arbó. En totes dues són 
matrimonis de Barcelona els que visiten les Terres de l’Ebre i si
en la de Martí opten per l’Ametlla de Mar, en la d’Arbó s’inclinen
per la Ràpita. ambé és interessant constatar que a La Tempestat,
un dels personatges és conegut com ‘el calero’ , un aficionat a 
les coples i a la cançó . Vet aquí com Arbó i Martí fan connexió 
entre els seus pobles. Una consideració final: Joan Fuster, 
l’escriptor i intel·lectual de Sueca, escriu referint-se a l’Arbó i 
Vicente Blasco Ibáñez: “En Blasco és drama el que en Arbó es
dona com a tragèdia”, “Arbó va posar a la realitat una certa 
presència del misteri”. Àngel Martí  introdueix el misteri en la 
figura del pare d’Arnau, que guia el seu fill, quan aquest albira
algun perill, en moments d’una propera dificultat, mitjançant 
senyals que li sobrevenen al front. Per tant, la narració de Martí
té un halo poètic que recorre tota la novel·la. Una admirable 
obra, tant pel plantejament com pel dibuix dels seus tràgics
personatges.






Audiovisual - Escales que pugen al cel 2020





Aquest any, a causa de la COVID, no ha estat possible reunir-mos a Mas de Barberans. Però alguna cosa s'havia de fer per no perdre la tradició. El resultat, aquest bonic vídeo on tots hem intentat posar el nostre petit gra de sorra, perquè la poesia pugui ser present a les escales que pugen al cel.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Pells de sorra i Escates aviat a L'Ametlla i a Tortosa

 Si voleu saber més de la novel·la Pells de sorra i escates, si ja l'heu llegida i en voleu parlar amb l'autor, si desitgeu tenir un exemplar dedicat o, senzillament, ens voleu fer companyia, ben aviat estarem presentant a L'Ametlla de Mar i a Tortosa.




Històries del tio Pequeño i el tio Peret

 La propera setmana presentació del llibre de l'Enric Marsal a la Plaça Joan Miró.


Us esperem!


divendres, 18 de setembre de 2020

Llums del Delta

Després de pràcticament dos anys de lluita i esforç, gràcies a la voluntat i les ganes de Ramón Masdeu, propietari de LinX Edicions, aquest llibre solidari veu la llum. Un treball de tres poetes (dos de Barcelona i un de l'Ametlla de Mar), un fotògraf (Sant Carles de la Ràpita) i un músic (Barcelona), amb un magnífic pròleg de l'escriptor Tomàs Camacho (Alcanar), que destina tots els beneficis a la protecció i reconstrucció del Delta de l'Ebre.

Ha estat un plaer treballar amb tots vosaltres.


Llums del Delta

Autors:

Mercè Amat Ballester, Júlia Badal Basto, Àngel Martí Callau, Jordi Margarit Viñas, Llorens Marín Rosales

Editorial: LinX edicions

Gènere: Poesia, música i fotografia 

Tapa blana amb solapes, 115 pàg, Català - Castellano

Llums del Delta es un libro bilingüe, escrito en castellano y en catalán.

"Un llibre bell que ens regala sensacions i que podem regalar com si fos una essència del Delta, d'aquestes terres que a ningú deixen indiferent per la seua bellesa tan canviat amb el ritme de les estacions i dels arrossars. Un llibre necessari que ajuda a copsar la bellesa i la fragilitat del Delta."


dilluns, 7 de setembre de 2020

diumenge, 9 d’agost de 2020

Booktrailer de Pells de Sorra i Escates


Un video d'Enric Franch, que resumeix perfectament l'esperit de la novel·la.



Booktrailer de Pells de Sorra i Escates


Sant Jordi d'estiu a la Llibreria La 2 de Viladrich

 Aquest Sant Jordi d'estiu Atípic vam estar signant a la Llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa. Bon ambient i molt bona gent.



Tres novetats literaries a L'Ametlla de Mar

 

Una nova entrevista a T de Cultura de Radio Tarragona

 



T- de Cultura de Ràdio Tarragona 

Palem de Pells de Sorra i Escates

Gràcies Mónica Socies per tenir-me present.

Vols saber alguna cosa més de Pells de sorra i escates?

 


La Cala Rtv entrevista Pells de Sorra i Escates


JM Tibau ens parla de Pells de Sorra i Escates 

a Tens un racó a dalt del món



El Quiosc de Radio Hospitalet




diumenge, 12 de juliol de 2020

Pells de Sorra i Escates


Una novel·la apassionant que no et deixarà indiferent.

Demana-la a la teva llibreria de referència o directament a l'editorial Comte d'Aure i te l'enviaran gratuïtament, i ara, fins a setembre, amb la compra de Pells de Sorra i Escates, et regalaran un altre llibre de la col·lecció:
editcomteaure@gmail.com
Ben aviat també a Amazón, El Corte Inglés i Fnac.
Una bona lectura per aquest estiu.



dissabte, 13 de juny de 2020

Microconte, La Espera


Microconte finalista al "VI Concurso Internacional de Microcuentos, la primavera la sangre altera" de l'editorial Diversidad Literaria. Surt publicat al llibre que porata el mateix títol.

La espera

Esperaba la primavera como la que aguarda a su amante. Nunca le gustó la tristeza del invierno; le invadía el alma. Y llegó, arribó repleta de aromas a jazmín, clavel, amapolas y hojas de naranjo. Porteó hasta sus pies ríos repletos de agua, hiedras que se aferraban a los chopos buscando gozar del sol, el gorgoteo de los pájaros, felices de verla… La espera valió la pena, era la muerte deseada.

                                                                                                    Àngel Martí



dissabte, 4 d’abril de 2020

Microrrelatos I


Mi primera incursión en la narrativa en castellano ha sido la participación en unos concursos de microrrelatos de la editorial Diversidad Literaria.
Mi grata sorpresa es que han estado seleccionados para formar parte de los libros se que editaran próximamente.
Os dejo dos de los microrrelatos, a ver que os parecen.


La Espera ( Del Libro colectivo Microrrelatos Pluma, Tinta y Papel IX, Ed, Diversidad Literaria)


 Esperaba la primavera como la que aguarda a su amante. Nunca le gustó la tristeza del invierno; le invadía el alma. Y llegó, arribó repleta de aromas a jazmín, clavel, amapolas y hojas de naranjo. Porteó hasta sus pies ríos repletos de agua, hiedras que se aferraban a los chopos buscando gozar del sol, el gorgoteo de los pájaros felices de verla… La espera valió la pena, era la muerte deseada.
                                                                                                                  Àngel Martí

Luna Llena ( Del Libro colectivo Microrrelatos Nocturnos VII, Ed, Diversidad Literaria)

Había esperado tanto tiempo. La luna, nuestro único testigo, mostraba expectante su plenitud. El cielo se mantenía en silencio, como si fuera consciente de la importancia del encuentro. Y apareció: discreta, preciosa, arrebatadora, más bella que nunca. El corazón, resonaba como tambores de guerra. Me abrazó. Le hendí los incisivos en el cuello y degusté el sabor a virgen… Deliciosa.
                                                                                                                  Àngel Martí




dijous, 2 d’abril de 2020

Poema Travessia

Avui us deixo un poema que també vaig escriure fa un grapat d'anys i sembla que era premonitori del que vindria. Del poemari El Desfullar de les Ànimes, aquesta Travessia... que estem vivint.

En aquest enllaç el pots escoltar


dimecres, 25 de març de 2020

Matí de pluja


Et lleves amb l'albada, és d'un gris
d'aquells que es precipita, a poc a poc,
amb les minúscules gotes de pluja
que passegen la finestra del dia
en una cursa que morí en el repeu.
Un colom s'ho mira des d'una morera
que vol tornar a néixer amb la primavera,
que es fa esperar com els dies de sol.

Els tolls dibuixen cercles tan efímers
com les hores que transiten, silents,
entre l'asfalt desert i els pensaments
per tots aquells que van fugint per sempre.
I remenes el cafè del matí,
tebi com l'esperança de tornar,
i encens el primer cigar de molts,
i es va consumint com el temps dels somnis.

                                             Àngel Martí, 25 de març de 2020


dilluns, 23 de març de 2020

Poema al tio Peret de Gel

Avui ens ha deixat el Tio Peret, i per culpa d'aquest moment que estem passant ni tan sols ens hem pogut acomiadar d'ell.

Aquests darrers anys hem fet molt de quilòmetres junts per anar a escoltar recitals de poesia. Ell, encara que mai en va escriure, no es va perdre ni un sol d'aquests versos que tant li agradaven. Tots esperàvem el seu bravo!, al final de cada poema; era ja costum adquirida. Durant els llargs viatges, m'explicava una vegada i una altra aquells primers anys de pescador: la duresa de la feina, les hores a la mar, els temporals passats... Però sempre amb il·lusió i un somriure als llavis, com si aquelles penúries li haguessin donat l'alè necessari per viure. Tot i la seva edat, era encara un home ple de somnis, tots macerats amb sol, sal o escates, que sabia transmetre a tot aquell que l'escoltava. No en tinc cap dubte que el seu darrer pensament fou per la mar.
Jo, no puc més que deixar-li aquest humil poema, com a mostra de la meua sincera gratitud per les seues ensenyances sobre el món de la mar.
Peret, allí on estiguis, espero de cor que t'agradi.



Ningú se'n va per empre

No sofriu, ningú se'n va per sempre
quan la seva ànima perviu
en cada engruna de sal,
entre la remor de la mar llarguera,
en el vol d'una gavina
que aleteja entre el sol de l'albada,
en l'estela d'una barca que persistent
cerca les moles de peix.

Ningú se'n va per sempre
quan en el rumb traçat
va deixant gent que l'estima de veres,
quan amolla una crònica
de lluita i esforç,
que no pot perir en el trajecte.

Ningú se'n va per sempre
quan la sang de la seva sang,
espessa com la de tonyina
abraça i s'aferra les ensenyances
d'un pare que fou mariner,
mestre i amic.

Ningú se'n va per sempre
quan deixa una dona que l'estima
i amics que escriuran el seu nom
en la sorra de la platja 
per que els tràngols li deixin acaronar
la seua mar, mentre la nau de la vida
navegui en l'oceà del temps.

Ningú se'n va per sempre
si sobreviuen les seues històries
que germinaren de l'enyorança,
d'un cor que bategava
pescant els somnis, cada nit.
                                                     
Ningú se'n va per sempre
si amb orgull,
ha passejat el nom del seu poble
i l'ha fet créixer i apreuar,
o si un o altre, pot escriure-li un vers
en un full en blanc, nítid i transparent,
com la seua ànima macerada
amb sal, sol i ventades.

Ningú se'n va per sempre
mentre cada bafa de mestral
ens torni a portar el record
d'un home que va néixer,
créixer i morir navegant,
com un llop de mar.
Bravo, tio Peret!

Àngel Martí Callau
Al meu amic Peret de Gel

divendres, 20 de març de 2020

Pells de sorra i escates II

Aquí teniu un altre tastet, més pujat de to, del que serà aquesta història...

 —Vols ballar amb mi bonica? 
Ni tan sols es va atrevir a contestar, es va amanollar a l’Arnau i es deixà portar fins al centre de la pista, gairebé flotant. En iniciar el ball, cap dels dos es trobava massa còmode «el primer ja les té aquestes coses», va cavil·lar el noi;  però l’escalfor per la proximitat dels pits granítics de la Rosa, ben aviat li van fer perdre la vergonya. Ella, melosa, va recolzar el cap a l’espatlla dreta de l’Arnau i li va encerclar el coll amb els braços; ell li va estrènyer la cintura amb la força del qui enceta l’adolescència. Semblaven un únic cos. La resta de balades van ser una lluita aferrissada. Les mans de l’Arnau, sense dissimular massa, lliscaven cap a les natges fermes de la noia, que ràpidament li pujava, mentre li deixava anar un alè accelerat i plaent, a l’orella. El noi sentia que alguna cosa es movia des de l’interior del pantaló i el premia més contra el cos de la jove. La Rosa, tot i que ho hagués negat fins la mort, desitjava desesperadament que li fes un petó d’aquells llargs i encaramel·lats, que mai havia tastat.
 —Anem? —va preguntar a l’Arnau en veu baixa, i amb tantes ganes com feredat d’escoltar un sí com a resposta. 
Ella no va dir res, se li va aferrar amb desig a la mà i el va arrossegar cap a la sortida. Ell, en passar pel costat del Lluís li va picar l’ullet.  
—T’he xorrat les peces, amic! —li va dir.  
Van caminar fins a l’escullera del port de les barques d’arrossegament, compartint un Fortuna mentolat, mentre eludien les cames d’altres parelles que assegudes en la foscor, degustaven la nit. Gairebé ni es van dirigir la paraula, la virginitat de tots dos els impedia assaborir aquell moment com es mereixia. Ell, impetuós, no li va donar temps ni per seure. Amb el cos, l’empresonà contra el lateral de les escales del far i sota aquella llum verda intermitent, que als enamorats sempre anunciava bons auguris, va iniciar l’abordatge de la primera batalla. Molt a poc a poc va començar a petonejar-li el coll, resseguint cada artèria amb la llengua, fins a assaborir el lòbul dret amb la delicadesa i la por a errar, d’aquell que comença. Ella en percebre l’alè calent i ansiós, va sentir com tot el cos se li estremia, els mugrons s’erectaven, com volent cercar un estel, i una pressió salvatge inundava el seu sexe d’allò que devia ser el fluid del goig. Era humida, aiguosa. Lentament la mà de l’Arnau, per sobre de la roba, com si no volgués fer-ho, va escalar fins aquells pits ferms i tendres, ella instintivament es va posar de puntetes, com per eludir quelcom que no podia evitar. Allí es va aturar una estona, mentre les dues llengües es barrejaven en un temporal de sensacions, d’aquelles que havien sentit explicar. L’Arnau va agafar la mà de la Rosa i li va conduir fins als seus texans descordats, ella va esquivar l’acció en notar el tacte de la carn prohibida. Va insistir més d’un cop, però la Rosa tot i sentir-se desbordada per aquell delit, estava mínimament lúcida per recordar les paraules de la seva mare:  
“(...) Filla, la virginitat és un bé tan preuat per la dona, que només la pots donar a un home. Quan arribi el moment has d’estar absolutament segura que ha de ser aquell, i cap altre, al qui li vols regalar(...)”. 

                                                                                                                      Àngel Martí


dimecres, 18 de març de 2020

Pells de sorra i escates

U deixo un fragment del que serà "Pells de sorra i escates":

(...) Al cap d’unes tres hores el xarlet va dirigir el vol cap a port. Fou aleshores quan l’Arnau va manar xorrar el bou. La maniobra va ser ràpida, estaven a poca profunditat. La maquinilla es notava forçada i tot sovint es queixava. El patró no les tenia totes, o s’havien enganxat en algun forelló i en pujaven un bocí, o les taques que havia vist a la sonda eren el que ell intuïa. La sospita es va començar a confirmar quan la gola del bou era a popa. A la trampa hi havia dues dorades d’una mida considerable, devien estar sobre els dos quilos i mig, i les bandes havien pujat absolutament netes i senceres. L’Arnau va llençar la vista a la corona. Deixava una estela d’escates immensa que de seguit va cridar l’atenció de les gavines, xatracs, xarlets i tota mena d’aus marines que xisclaven com boges. No va ser fàcil hissar aquella corona farcida de dorades d’entre dos i quatre quilos. Per l’Arnau era gairebé impossible calcular quantes arroves hi havia, era mitjans d’agost i el preu estava pels núvols. El que no tenia clar era si tindrien prou gel per conservar tantíssim peix (...)


dimarts, 18 de febrer de 2020

Sonet a la flor de la Mercè

Sonet a la flor
Inspirat en la pintura de Mercè Begué

Es despengen ulls d'aiguamarina
d'una tija que cerca el cel.
Sospira quan ferma l'arrel
i els pètals contemplen la vida.

Fulles emmelades
que dansen al vent, amb passió,
et miren amb il·lusió
les belles flors, emmarcades.

Ànima desesperada
quan el sol li escatima un bes
o la terra no és mullada.

Quan l'amor és un no-res
quan ja no se sent estimada

i va perint en un vell test.

Àngel Martí

Pintura de Mercè Begué