Poesia des dels balcons

Un any més Riba-roja es converteix en la capital de la poesia a les Terres de l'Ebre. L'incansable Josep Maria Viñes i tot el poble de Riba-roja es bolquen en un cap de setmana poètic molt especial on poetes vinguts de tot el País compartim música, espectacles poètics, conferències, documentals i com no, versos, molts de versos des dels balcons dels carrerons del poble.
Josep Maria, no podem més que agrair-te un any més la invitació per assistir a aquesta trobada tant especial, més de 80 poetes, comença a ser ja una xifra important i Riba-roja es consagra com una data reservada en el calendari dels poetes del territori.
Gràcies amic Viñes! Gràcies amics poetes! Gràcies Riba-Roja!
Això és Poesia des dels balcons!

Aquest va ser un dels meus poemes...

DIES SENSE VEU

(El drama dels refugiats continua)

No hi ha estiu

sota les llargues llunes confiant bonança,

que s'alcen abraçades al fum

i escoltant els timbals de la nit

anuncien més morts...

No, no hi ha estiu,

ni primaveres, entre tardors i hiverns

quan t'aferres al mar,

per arrapar-te a la vida

que et finta, entre erugues d'acer

que van corcant els dies sense veu.

No, no hi ha estiu

quan no queden vestigis de sol

o les pluges d'abril, polsoses

cobreixen el terra de llàgrimes i metall

i tons de vermell grosella espès,

que recorden que no són retrats

d'un record, en blanc i negre.

No, no hi ha estiu

en els pits desnodrits de la mare,

arraulida en una manta

amb pudor de suor i llet agra,

com les nits d'esperar.

No, no hi ha estiu

al sud dels altres dies,

quan has gravat noms a la fusta,

embolcallant en vànoves de sorra,

carn de la teva carn

i has deixat de mirar enrere,

perquè tan sols et queda mirar endavant.

No hi ha estiu

quan s'alcen fronteres a la fam

i es fustiga al que plora

i al que implora,

i al que suplica avançar cap al nord.

No, no hi ha estiu

sota cartons que empaqueten el son,

amerats en ferum d'orins,

que et recorden que no estàs sol,

en aquest absurd trajecte.

No, no hi ha estiu

quan els crits de sal

desperten callats en una sorra

resseca en memòria dels rostres,

als que ningú posà nom,

protagonistes involuntaris

d'una postal furtada a l'albada.

No, saps, no hi ha estiu,

mentre els estius emigrin al nord,

sense bitllet de tornada.

Angel Martí

L'Adriana Alonso-Villaverde Lozano recitant en català i en ebreu dos poemes que va traduïr de la Rosa Fabregat durant la poesia a la fresca.

La Xaranga va acompanyar tota la tarda

Els carrers engalanats 

A l'amic Albert i la Montse

De vegades, et despertes un matí i t'arriba una notícia d'aquelles que et pinzellen un somriure involuntari. Una rialla de goig, de les que es recorden i tatuen en la memòria, una emoció especial que fan que el cor et bategui una mica més feliç. 
Un d'aquests instants fou, quan l'amic Albert Savany em va comunicar que el dos de juliol es casava. Quan em va fer veure que l'amor no entén d'edats i que al seixanta, un encara es pot enamorar bojament, com un adolescent i desitjar segellar el seu amor en un enllaç davant tota aquella gent que estima. 
Un dia magnific al Mas Aixola, on vàrem poder despetar escoltant el cant d'uns ocells que ens recordaven que erem en plena natura, a Torroelles de Foix.
No sé als altres, però a mi em va remoure alguna cosa a dintre i no vaig poder més que escriure-li aquests versos.
Per molts anys Albert i Montse...

Amics

Macereu amb un bes aquest instant,

Observeu l'espurneig de les nines en flama,

Nadeu en els mars del desig

Trèmols d'il·lusió d'adolescents

Somiant realitats que ja us abracen,

Enmig d'un temps, que s'atura per vosaltres.

I no hi ha vacil·lacions, ni dubtes, ni recels,

Ara l'amor us clama l'era d'estimar,

L'univers màgic de les passions,

Bressant els dies que avancen

Embolcallats en hores curtes que queden,

Regal d'una vida que us apreua

Tatuant els vostres noms en els cors.

Digueu sense pors, t'estimo,

Oblideu els silencis perduts que ja no conten,

Soterrant allò que emmudeix amb les passes.

Demaneu poc i ofreneu tot,

Estrenyeu les paraules d'avui, per sempre,

Lluint els sentiments sense vergonyes.

Segelleu plegats el rumb a l'illa de la calma,

Erreu embogits en les nits de lluna

Trencant la quietud amb suors salvatges.

Diluïu les amargors amb mel,

Escampeu als quatre vents la vostra joia,

Lliures, per ser el que sou i el que voleu.

Demaneu tan sols més dies,

Ofreneu tan sols més nits,

Supliqueu tan sols més hores.

Mireu que n'és de bonic un bes al matí,

I quan s'ajoca la tarda al capvespre

Limitant les presses, amb els sospirs.

Sentiu cada alè de l’ànima

Encetant albades plegats,

Trenant junts primaveres, estius i hiverns,

Zenit dels dies que avui s'estrenen

Enarborant l'estendard d'aquells

... que han après a estimar.

Angel Martí Callau

Montse i Albert

El poema que li vàrem lliurar

Un grup musical de luxe, gràcies!

Els companys del rastre

No van faltar els castellers

Un moment emotiu