diumenge, 7 d’octubre del 2018

Premi Poesia Versos Pels Malalts Mentals


Molt rarament, només en comptades ocasions, es produeix una alineació dels astres creant una mena d'energia còsmica que altera el normal funcionament de l'univers i origina situacions inimaginables en el nostre entorn, transmutant el normal funcionament de l'ésser humà agradablement... Això o que quan bufa el mestral regolfa al teu brancal -com dic en una cançoneta- i et regala tota mena de sorpreses: paperots, bosses de plàstics, envasos de iogurt caducat, bosses de pipes buides, publicitat enganyosa "adelgace sin pasar hambre"... i de vegades notícies inesperades que t'animen el dia. Aquest ha estat el cas d'aquest cap de setmana.

Avui, encara païnt l'intens dia de poesia al Mas de Barberans d'ahir, a Sant Carles de la Ràpita es lliuraven els Premis de Poesia Versos per les Malalties Mentals, amb motiu del dia mundial d'aquestes malalties. El concurs s'emmarcava dintre de les celebracions dels 20 anys de l'associació de familiars de malalts mentals de les Terres de l'Ebre i l'organitzava el Club Social de les Terres de l'Ebre. Tota una gran festa, Desfilada per La Ràpita amb cornetes i tambors i caps grossos, parlaments d'autoritats, un dinar amb moltíssima gent, espectacle amb ballarines i ballarins, jotes ebrenques...
I arriba el lliurament de premis i comencen a llegir el veredicte -Tercera classificada,  Montse Boldú de Tortosa, segon classificat Àngel Martí de l'Ametlla de Mar, guanyadora Lidia Benaiges Sanz de Tortosa i ja veieu en dos dies consecutius no tan sols reps dos premis, sinó que a més coincidim com a premiats la Montse i jo, i dius el dia de la marmota...? Regolfa o no regolfa el mestral? Casualitats d'aquelles que no passen massa sovint.
Ara seriosament, felicitats a l'associació i al Club Social per la gran tasca que realitzen, que per a mi era absolutament desconeguda. Treballar per fer més senzilla la vida a persones amb problemes no té preu.
Vull agrair l'atenció que hem rebut els premiats per part de l'organització i del jurat.

De tot cor gràcies.

En aquest dia mundial dels malalts mentals us deixo poema dedicat a la meva iaia "La Malena". La seva mirada de patiment extrem en la darrera etapa de la seva vida va inspirar aquests versos.


Tal com som


M'aferraré convençut als teus ulls
per llegir aquesta agonia que et mata
i a urpades se t'emporta de tu.
A estropades va i ve i es queda,
fecundant un hoste que no conec,
entre el solatge de l'ànima en pena.

I en aquest món proscrit i diabòlic,
t'ofrenaré la tebior d'una mà
i aquell grapat generós dels meus dies
per esmunyir-nos plegats de la nit
cap aquelles clarors que tant enyores
i seguir estimant-nos tal com som.





IV Premi Poesia Escales que Pugen al Cel


Ahir un altre dia especial al Mas de Barberans. Especial per tornar a retrobar a les amigues i amics que any rere any ens apleguem al museu de la palma, per descobrir novetats del poble -aquest any les pintures rupestres que recentment s'han localitzat al terme- per conèixer gent nova que vol tastar aquesta poesia a les escales, però aquesta edició més entranyable que mai per la falta del nostre "pallasso" de la poesia -tal com l'ha batejat encertadament la Pilar Cabrera- Paco del Fruto, que ens va deixar sobtadament. No van faltar les mostres d'estimació cap a ell, el minut de silenci i la lectura de poemes dedicats al versador.
Una gran feina del poeta Josep Lleixà (Fifo) per muntar i organitzar aquest IV Premi de Poesia Escales que pugen al cel, un suport impagable del regidor de Cultura que no ens va deixar en tot el dia i com no de l'Ajuntament que a poc a poc està consolidant el premi.
Però a més, per a mi, encara va ser més emocionant quan el regidor va llegir el veredicte del jurat i em vaig assabentar que havien decidit que els guanyadors d'aquesta IV edició del premi, ex aequo, havíem estat la Montse Boldú i jo mateix.
Gràcies a tots els participants pel vostre suport, especialment a les tres caleres que van pujar al Mas de Barberans (Maria, Roser i Àngels), gràcies a Josep Lleixà per la seva gran tasca, al regidor i al poble del Mas de Barberans en general per esforçar-se a mantenir viu aquest premi.
Que la flama de la poesia sobrevisqui a les adversitats!


EM TROBAREU AQUÍ
                     
Amb la llengua de ma mare,
         a vosaltres, elegits i homes de toga fosca,
                                   us dic en veu segura i serena
                                     que si un jorn m'envieu a buscar
                                                         pel fet d'escriure versos,
                                                                 d'aquests que us dolen
                                                                   per ser qui sou i venir d'on veniu,
                                                                                               em trobareu aquí
                                                           al sud d'aquest País que tant estimo
                                                     asserenat, pacífic i en calma,
                                            però ferm i en lluita permanent
                                     com la terra que m'envolta.

Seré aferrat amb dents i ungles
                       a les soques anyenques
                             de les oliveres mil·lenàries
                                       que abracen allò que som,
                                              que vàrem ser i que serem
                                                           encara que no volguéssiu.

                                                                                              Seré cenyit a l'aigua
                                                               d'un riu que va morint ofegat amb sal,
                                                      entre canyissars que es bressen
                                              amb el baferol de mestral
                                      i flamencs que tinten
                        de tons rosats un futur incert.

Seré cridant enmig d'aquest infern d'asfalt,
                                              que arrabassa els brots
                                                     del que un dia haurien de ser
                                                                  arrels, arbres, territori i País,
                                                                            fins a fer caure les barreres
                                                                                             del negoci de la mort.

                                                                                           Seré alçant la veu
                                                                a les estacions sense arribades,
                                              a les arribades sense trens
                 i als vagons aturats a les meues terres.

O seré assegut a les escales
                            del pont vell del riu
                                   vigilant l'ocellot d'acer
                                        que, silent i com qui no vol,
                                                              esguarda impassible
                                                                        per, a urpades, extirpar-nos el cor.

                                                                         Amb la llengua de ma mare,
                                              a vosaltres, elegits i homes de toga fosca,
                                    us dic en veu segura i serena
                            que si un jorn m'envieu a buscar
                   pel fet d'escriure versos
         d'aquests que us dolen,
per ser qui sou i venir d'on veniu,
                  no estaré de genolls i capcot
                                  esperant la vostra sentència,
                                             seré aquí d’en peus i defensant la terra que estimo.
                                                                                            
                                                                                                       Àngel Martí Callau