Ahir un altre dia especial al Mas de Barberans. Especial per tornar a retrobar a les amigues i amics que any rere any ens apleguem al museu de la palma, per descobrir novetats del poble -aquest any les pintures rupestres que recentment s'han localitzat al terme- per conèixer gent nova que vol tastar aquesta poesia a les escales, però aquesta edició més entranyable que mai per la falta del nostre "pallasso" de la poesia -tal com l'ha batejat encertadament la Pilar Cabrera- Paco del Fruto, que ens va deixar sobtadament. No van faltar les mostres d'estimació cap a ell, el minut de silenci i la lectura de poemes dedicats al versador.
Una gran feina del poeta Josep Lleixà (Fifo) per muntar i organitzar aquest IV Premi de Poesia Escales que pugen al cel, un suport impagable del regidor de Cultura que no ens va deixar en tot el dia i com no de l'Ajuntament que a poc a poc està consolidant el premi.
Però a més, per a mi, encara va ser més emocionant quan el regidor va llegir el veredicte del jurat i em vaig assabentar que havien decidit que els guanyadors d'aquesta IV edició del premi, ex aequo, havíem estat la Montse Boldú i jo mateix.
Gràcies a tots els participants pel vostre suport, especialment a les tres caleres que van pujar al Mas de Barberans (Maria, Roser i Àngels), gràcies a Josep Lleixà per la seva gran tasca, al regidor i al poble del Mas de Barberans en general per esforçar-se a mantenir viu aquest premi.
Que la flama de la poesia sobrevisqui a les adversitats!
EM TROBAREU AQUÍ
Amb la llengua de ma mare,
a vosaltres, elegits i homes de toga
fosca,
us dic en
veu segura i serena
que si un
jorn m'envieu a buscar
pel fet d'escriure versos,
d'aquests que us dolen
per ser qui sou i venir d'on veniu,
em trobareu aquí
al sud d'aquest País que tant estimo
asserenat, pacífic i
en calma,
però
ferm i en lluita permanent
com la
terra que m'envolta.
Seré aferrat amb dents i
ungles
a les soques anyenques
de les oliveres
mil·lenàries
que
abracen allò que som,
que
vàrem ser i que serem
encara que no volguéssiu.
Seré cenyit a l'aigua
d'un riu que va morint ofegat amb sal,
entre canyissars que es bressen
amb
el baferol de mestral
i
flamencs que tinten
de tons rosats un futur
incert.
Seré cridant enmig
d'aquest infern d'asfalt,
que
arrabassa els brots
del que un dia haurien de ser
arrels, arbres, territori i País,
fins a fer caure les barreres
del
negoci de la mort.
Seré alçant la veu
a les estacions sense arribades,
a
les arribades sense trens
i als vagons aturats a les
meues terres.
O seré assegut a les
escales
del pont vell del
riu
vigilant l'ocellot d'acer
que,
silent i com qui no vol,
esguarda impassible
per, a urpades, extirpar-nos
el cor.
Amb la llengua de ma mare,
a
vosaltres, elegits i homes de toga fosca,
us dic en veu segura i serena
que si un jorn
m'envieu a buscar
pel fet d'escriure versos
d'aquests que us dolen,
per ser qui sou i venir
d'on veniu,
no estaré de genolls i capcot
esperant la
vostra sentència,
seré
aquí d’en peus i defensant la terra que estimo.
Àngel Martí Callau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris