diumenge, 7 d’octubre de 2018

IV Premi Poesia Escales que Pugen al Cel


Ahir un altre dia especial al Mas de Barberans. Especial per tornar a retrobar a les amigues i amics que any rere any ens apleguem al museu de la palma, per descobrir novetats del poble -aquest any les pintures rupestres que recentment s'han localitzat al terme- per conèixer gent nova que vol tastar aquesta poesia a les escales, però aquesta edició més entranyable que mai per la falta del nostre "pallasso" de la poesia -tal com l'ha batejat encertadament la Pilar Cabrera- Paco del Fruto, que ens va deixar sobtadament. No van faltar les mostres d'estimació cap a ell, el minut de silenci i la lectura de poemes dedicats al versador.
Una gran feina del poeta Josep Lleixà (Fifo) per muntar i organitzar aquest IV Premi de Poesia Escales que pugen al cel, un suport impagable del regidor de Cultura que no ens va deixar en tot el dia i com no de l'Ajuntament que a poc a poc està consolidant el premi.
Però a més, per a mi, encara va ser més emocionant quan el regidor va llegir el veredicte del jurat i em vaig assabentar que havien decidit que els guanyadors d'aquesta IV edició del premi, ex aequo, havíem estat la Montse Boldú i jo mateix.
Gràcies a tots els participants pel vostre suport, especialment a les tres caleres que van pujar al Mas de Barberans (Maria, Roser i Àngels), gràcies a Josep Lleixà per la seva gran tasca, al regidor i al poble del Mas de Barberans en general per esforçar-se a mantenir viu aquest premi.
Que la flama de la poesia sobrevisqui a les adversitats!


EM TROBAREU AQUÍ
                     
Amb la llengua de ma mare,
         a vosaltres, elegits i homes de toga fosca,
                                   us dic en veu segura i serena
                                     que si un jorn m'envieu a buscar
                                                         pel fet d'escriure versos,
                                                                 d'aquests que us dolen
                                                                   per ser qui sou i venir d'on veniu,
                                                                                               em trobareu aquí
                                                           al sud d'aquest País que tant estimo
                                                     asserenat, pacífic i en calma,
                                            però ferm i en lluita permanent
                                     com la terra que m'envolta.

Seré aferrat amb dents i ungles
                       a les soques anyenques
                             de les oliveres mil·lenàries
                                       que abracen allò que som,
                                              que vàrem ser i que serem
                                                           encara que no volguéssiu.

                                                                                              Seré cenyit a l'aigua
                                                               d'un riu que va morint ofegat amb sal,
                                                      entre canyissars que es bressen
                                              amb el baferol de mestral
                                      i flamencs que tinten
                        de tons rosats un futur incert.

Seré cridant enmig d'aquest infern d'asfalt,
                                              que arrabassa els brots
                                                     del que un dia haurien de ser
                                                                  arrels, arbres, territori i País,
                                                                            fins a fer caure les barreres
                                                                                             del negoci de la mort.

                                                                                           Seré alçant la veu
                                                                a les estacions sense arribades,
                                              a les arribades sense trens
                 i als vagons aturats a les meues terres.

O seré assegut a les escales
                            del pont vell del riu
                                   vigilant l'ocellot d'acer
                                        que, silent i com qui no vol,
                                                              esguarda impassible
                                                                        per, a urpades, extirpar-nos el cor.

                                                                         Amb la llengua de ma mare,
                                              a vosaltres, elegits i homes de toga fosca,
                                    us dic en veu segura i serena
                            que si un jorn m'envieu a buscar
                   pel fet d'escriure versos
         d'aquests que us dolen,
per ser qui sou i venir d'on veniu,
                  no estaré de genolls i capcot
                                  esperant la vostra sentència,
                                             seré aquí d’en peus i defensant la terra que estimo.
                                                                                            
                                                                                                       Àngel Martí Callau












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris