Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris octubre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris octubre. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 d’octubre del 2022

Pare, poema

Pare

I fores fill, pare i iaio... i amic
i bou
i llàgrima dolça que empresones
i ham, peix, rumb i alegria.
I fores proa i escandall,
olivera, arrels i brots
i un somriure i un bes infinit
i sol i sal
i escata lluent en la foscor.
I fores força i empenta
i mà oberta on aferrar-se,
disbauxa i seny que s'encomana.
I fores esforç i treball,
esperit i lluita,
conseller i mirall,
marit i aplec.
I fores mare de palangre
i esquer fresc,
baferol que infla veles
i timó que marca el rumb.
I fores mestre i estela,
quilla i pal major
i albada que ens desperta dels malsons
dia a dia
i somnis i esperança i redòs.
I fores fill, pare i iaio... i amic
i fores nostre i fórem teus
i ho fores tot.

                            Àngel Martí



dilluns, 17 d’octubre del 2022

De vegades les lletres escriuen amistat.

 Palamós a 16 d'octubre de 2022.


L'amistat és aquell punt màgic on un dia qualsevol, a l'atzar, dues energies conflueixen, s'entremesclen i ens transmuten en el goig d'escoltar sense complexos.
I exactament és el fet que es va produir dissabte a la presentació de "Bajo el signo del Lobo", a Palamós. El destí es va confabular sota l'absis de la Capella del Carme, creant una mena de força sobrenatural que teixí una teranyina d'emocions difícil d'explicar. La connexió entre els éssers humans o germina de forma natural o es converteix en un mur d'espines infranquejable. A Palamós va germinar... amb força, amb molta força. Tots vam ser un i un i un era tots.
Alguns dirien que ho va provocar la sonoritat immillorable de la capella, altres potser el poder que tenen els llocs sagrats, tot i que un no sigui creient, i a mi m'agrada pensar que és la puresa de les ànimes que s'apleguen. Fos el que fos, el cert és que van néixer uns lligams que ben segur perduraran en el temps.
Gràcies Enric Marsal.





dimarts, 4 d’octubre del 2022

Els que ens queden

Durant tot l'any, l'Ateneu Calero de l'Ametlla de Mar duu a terme infinitat d'actes culturals: sortides al territori, presentacions de llibres, debats conferències, cursos d'escriptura, clubs de lectura, projeccions de pel·lícules, mercats d'art... Però des del meu punt de vista l'acte més important de la temporada és el que dediquem una estoneta als nostres iaios. Són ells els que més necessiten el nostre redòs, la companyia, un bes o senzillament una mirada d'aquelles que diuen més del que són. Des dels nostres inicis, aquest va ser un dels pilars claus de la filosofia de l'Ateneu: està al costat de la gent gran i oferir la integració social als nouvinguts a casa nostra.

L'1 d'octubre va ser declarat com el dia internacional de la gent gran. Quan es declara un dia internacional d'alguna cosa, és perquè la societat, sense voler, l'oblida i intenten que d'aquesta manera es recordi. Ben mirat és trist. En les societats antigues, n'eren força més conscients de la saviesa acumulada pels grans. Ells eren els que lideraven les tribus i als que se'ls hi demanava consell abans de prendre cap decisió.
Avui en dia les coses han canviat. La frenètica velocitat en què avancem cap a l'anomenat progrés, va deixant enrere a aquells que els hi comencen a fallar les cames per poder pujar al tren de la vida. Gairebé ningú recorda que si ells no haguessin existit, nosaltres no hi seríem. Ningú recorda que han estat ells els que han construït tot allò que som avui en dia i tampoc ningú recorda que els que un dia ens van cuidar i fer grans amb molt d'esforç, ara, ens necessiten, encara que sigui una estoneta.
És per això que cada any, almenys un parell de cops, la gent que formem l'Ateneu Calero, ens apropem a l'Onada per fer-los, com a mínim un matí, una mica de companyia. Perquè sàpiguen que algú els recorda, els té en compte, els valora i a més, encara pot aprendre d'ells.
La vellesa és un estadi de la vida per la qual tots inevitablement hem de passar. Potser cal que ho recordem de tant en tant.
Se'ns imposen moltes coses importants diàriament, però hauríem de recordar que només t'adones de quines són les realment preuades, quan les perdis... i és massa tard.
De cor us dic, que és l'acte més gratificant que fem en tot l'any.
Iaies i iaios, gràcies per obsequiar-mos amb un bocinet del vostre temps.







Presentació de Bajo el Signo del Lobo a Tortosa

Després d'uns mesos d'aturada, Bajo el Signo del Lobo, torna a sortir al carrer. Fred Brennan necessitava un descans: massa xafogor aquest estiu per a un home que li agrada el fred.
Es va retrobar amb els lectors en un dels espais d'aquells que a ell més li agraden: El Forn de la Canonja de Tortosa; en la trobada dels Dillums d'arts al Forn: entre amics.
El mestre de cerimònies va ser l'amic Jesús M Tibau i com no podia ser d'una altra manera, ens va acompanyar l'omnipresent Enric Franch, amb la seva guitarra.
Va ser una presentació diferent -aquesta colla dels Dillums sempre et sorprenen-. Vàrem encetar l'acte de manera molt seriosa i ens van fer una ensarronada en la qual vam acabar recitant la Caperucita Feroz del Gurruxaga.
Va haver-hi intervencions força interessants per part del públic, molts dels quals ja havien llegit la novel·la, fet que va aconseguir que la presentació fos força dinàmica.
Són els actes com aquests els que et reforcen i t'empenyen a seguir endavant. La proximitat amb els lectors et nodreix sempre d'energia.
He d'agrair al Jesús la seva predisposició, des d'un bon principi, per presentar aquesta novel·la, a l'amic Enric Franch perquè sempre hi és on se'l necessita, al Forn de la Canonja per cedir-nos l'espai, al Rafa Ricote i al Ricado pel muntatge que ens tenien preparat i que de debò ens va fer riure molt i en definitiva a tota la colla dels Dillums d'Arts al Forn que ens van voler acompanyar en aquest dia.
La propera sortida del Lobo, al club de lectura de la llibreria La Romàntica d'Amposta, el 17 d'octubre a les 20.00 h. Si voleu saber una mica més de la novel·la i els seus protagonistes allí estarem.

Us esperem. 






dissabte, 23 d’octubre del 2021

Antologia Poemes al Vent 2020-2021



El passat 21 d'octubre, l'Associació Poemes al Vent, va presentar l'Antologia Poètica 2020-2021 a la biblioteca de Gandesa. No van poder ser-hi les 21 poetesses i poetes que han participat en aquest recull, però els que vàrem poder assistir vam viure la nostàlgia d'aquests dos llarguíssims anys sense veure'ns. La pluralitat dels textos fa que el lector pugui degustar petits bocinets d'allò que cadascú sent. La mort, la vida, l'amor i el desamor, la natura, l'esperança, la terra i la mar... Un grapat de versos que ens porten a fer un viatge per l'ànima de les escriptores i escriptors. Els sis anys de vida de l'associació han solidificat les relacions entre els membres; gairebé som com una família. Noves incorporacions, alguns que per desgràcia ens han deixat (ningú no passa de vell) i aquí seguim, amb la mateixa il·lusió que el primer dia.

Aquest any la prologuista ha estat l'escriptora i amiga Elena Solé: "...més enllà de la comunicació per sobreviure hi ha l'ànima del poeta...", ens diu. I una mostra d'això és la pluralitat dels versos que conté aquest poemari. Potser sí que el poeta mira la vida amb uns altres ulls. L'Elena ens dona les gràcies un a un, però la realitat és que som nosaltres els que li agraïm no tan sols que hagi acceptat fer aquest pròleg, sinó també la vitalitat i les ganes de viure que ens transmet a tots plegats.
La presentació va anar a càrrec de la Magda Ferré Serrà, llicenciada en filologia clàssica i professora de grec; ens va impressionar per la seva originalitat. Va ser capaç de trenar un conte amb tots i cadascun dels poemes. De vegades la vida no és més que això, un conte carregat de poesia del qual som protagonistes. La podem fer rimar, escriure-la ajustant-nos a les estrictes normes o fer poesia lliure; el més important és que avui encara podem triar la manera de fer.
Us recomano que si en teniu oportunitat donéssiu un cop d'ull a aquesta Antologia; el temps passa veloç i la poesia ens dona aquells instants de calma que tant necessitem. La gent de Poemes al Vent no pretenem res més: tan poca cosa i tan necessària...
                                            
                                                                                                  Àngel Martí

"Tan exquisit és el silenci quan escric
que les meves paraules són
 un delit..."

Anna Maria Franco







dimarts, 12 d’octubre del 2021

Escales que pugen al Cel

El passat diumenge deu d'octubre, per vuitè any consecutiu, ens vàrem tornar a retrobar per pujar aquestes Escales que ens duen al cel. El que va començar com una aventura de l'amic Josep Lleixà s'ha consolidat com un dels actes amb nom propi de la poesia de les terres de l'Ebre. El repte era certament complicat. Segurament, alguns, poc s'ho podien pensar que un poble tan petit com és el Mas de Barberans aconseguís que una construcció tan simple com són les escales pogués inspirar a un bon grapat de poetes vinguts d'arreu. I no tan sols això, sinó que a més els il·lusionés a tornar any rere any a la cita. De vegades, les coses més senzilles, per un efecte màgic, es poden convertir en les més belles. I ha estat així com amb la il·lusió, el treball i la constància, el Mas, un poble menut com un Haiku, ha sabut concentrar tots els seus esforços per construir un dia especial, diferent, de reflexió. No han estat pocs els entrebancs a superar, però ni el temps, ni les malalties, ni la COVID, han pogut impedir que els poetes tornin a pujar unes Escales a les quals li sobren cognoms.

Certament, aquest any s'han hagut de reinventar per sobreviure, i com sempre, com no podia ser d'una altra manera, ho han aconseguit. El resultat d'un poema coral, en el que els poetes havien d'escriure un vers sense saber que havia escrit l'altre, i que van lligar Carlos Lupprian i Pili Cugat, ens demostra un cop més que la paraula sempre uneix, que no som tan diferents els uns dels altres, que tenim molts més en comú que no pas el que ens distancia. I no tan sols entre poetes i músics, com ha estat el cas aquest any amb l'actuació de La Pili i el Carlos, oferint bellíssims poemes musicats per ells, sinó també entre tota la societat. Potser aquests instants de calma, d'escoltar allò que un altre sent i amb el que de vegades t'identifiques, hauria de fer-nos aturar un instant i adonar-nos que el fet de sumar sempre s'expressa amb el signe positiu i el de restar amb el negatiu. En aquest cas, la gent del Mas, amb l'Eli i el Fifo al capdavant, cada any ens ajuden a sumar coneixements, reflexions i per sobre de tot amistat. No cal gaire cosa més.









dilluns, 4 d’octubre del 2021

L'Altra pandèmia, la mort digital.

Darrerament hem rebut imputs constants de mitjans de comunicació i polítics, intentant conscienciar per protegir a la població de més edat davant la COVID. Des de fa temps s'estan fent campanyes de defensa de la dignitat de la gent gran, que a causa de la crisi actual es veuen obligats a mantenir a fills i nets amb una mísera pensió. Dignificar un col·lectiu d'aquest tipus, que per cert, tots, una hora o una altra, n'hem de formar part, no és una feina gens fàcil i de vegades es queda en declaracions d'intencions o discursos hipòcrites o populistes que l'únic que busques és esgarrapar un vot.

El cert és que parlant amb els iaios m'he adonat, potser algú de vosaltres també, que els estem arrossegant a una mort prematura de la qual ningú en parla: el que jo anomeno la mort digital. L'avanç de la tecnologia no ha tingut en compte a un ampli sector de la població; la gent gran, que s'han vist perduts en un laberint de bits per poder fer el mínim tràmit amb bancs, assegurances o administracions. A aquesta gent, a la que sembla que tot-hom vol protegir, se li ha amputat la capacitat de valer-se per si mateixa a l'hora de moure's per aquest entramat complex que s'ha anat teixint, ignorant-los. No és de justícia que hagin de dependre de fills o nets per poder omplir una instància o reclamar uns diners, que són seus, demanar una cita, renovar un DNI o senzillament perquè l'única manera que tenen de treure la paga, és a través d'un caixer que ningú els hi ha explicat com funciona. Els fem sentir inútils, morts digitalment, sense que cap administració faci res per evitar-ho. Avui són ells, però a la velocitat amb què avança el món digital, ben aviat serem nosaltres els que perdrem el tren i quedarem aturats a l'andana esperant la caritat d'alguna persona de bon cor per poder resoldre una qüestió senzilla.
¿Seria tan complicat que els ajuntaments tinguessin un departament per donar suport als nostres iaios a l'hora de moure's per les xarxes per resoldre aquells problemes que per ells són un martiri i que els porten a infravalorar-se i sentir-se inútils?
Per desgràcia, alguns ja han optat pel suïcidi digital. !No poden més! Han decidit que els hi cobrin el que vulguin gestors i gestories que abusen injustament, però que almenys els deixin tranquils amb: Pulse1 si quiere que le atendamos en español, pulse 4 y amoadilla para validar, introduzca el código que le llegará a su móbil... ¡No és aquest el seu llenguatge ¿Algú s'ha parat a pensar que estan perduts dintre de la seva pròpia casa? ¿Que estem creant una generació de sords-muts i cecs digitals, sense audiofons ni llibres escrits amb Braille.
¡S.O.S! Hi ha una generació que no pot seguir el ritme frenètic que se li imposa. Són aquells que han estat professors, infermeres, metges de prestigi, pagesos, pescadors... que ens han ensenyat a ser persones i a raonar, que ens han format amb paciència per a treballar; no els matéssim abans d'hora, ara són ells que ens necessiten. Aquí no hi ha discriminació per raó d'estatuts socials, en aquesta guerra el que no morirà, quedarà mal ferit.

                                                                                        Àngel Martí






Tres generacions d'escritors, tres maneres d'escriure.

El passat 3 d'octubre, a les 12.00 h, l'Ateneu Calero va donar el tret de sortida al curs 2021-2022. Finalment, després d'una llarga aturada, tot i que hem anat treballant per les xarxes socials, l'equip de l'Ateneu es va retrobar amb el seu públic. L'acte triat va ser una xerrada-presentació de tres autors del territori: la poetessa Àngels Puente, la novel·lista Conxa Solans i jo mateix. L'Àngels va presentar el seu darrer poemari "El germinar de 33 Haikus", la Conxa "la novel·la "Res no es pot amagar" i jo la novel·la "Pells de sorra i escates". L'acte va ser conduït de forma magistral per la Montse Cateura, i Enric Franch, Roser Llanes, Noemí Llambrich i Adriana Alonso, van amenitzar el matí amb lectures de fragments de les obres. La veritat és que la complicitat entre tots tres va ser total i va crear una atmosfera preciosa. Després de tant de temps, tornar a veure el Centre d'Interpretació de la Pesca fins a la bandera ens va emocionar: xerrades amb els lectors i amics, signar llibres, abraçades, en definitiva retrobar-te amb la gent no té preu.

Gràcies per fer-nos costat sempre, sense vosaltres, no tindríem raó d'existir.









dilluns, 5 d’octubre del 2020

Article publicat al setmanari l'Ebre el 5 d'octubre de 2020

 

Àngel Martí: bellesa i tragèdia a la mar

cronista cultural

No és la primera vegada que Àngel Martí Callau s'endinsa en la
narració.
Abans ho va fer amb De part certa, una sèrie de relats que, per
ser la seva opera prima ja es deixava entreveure la qualitat i 
solvència que desembocaria en Llàgrimes de sal, tot i que també
és autor de tres poemaris i una obra realment sorprenent, com 
és el seu diccionari dedicat a la parla calera, amb moltes 
similituds amb el parlar rapitenc, cosa gens estranya si ens
atenem al fet que són dos pobles mariners.
La novel·la que ens ocupa, connecta, justament amb la mar. La 
mar de l’Ebre que tan bé coneix, ja que l’autor va anar enrolat
durant molts anys en un vaixell i és fill d’una família de pescadors.
La seva passió i estima per la nostra mar ha donat com a resultat
la novel·la que estem comentant, ubicada en una ciutat
innominada però que s’endevina que és la natal l’Ametlla de Mar, 
ambientada als anys quaranta del segle passat. Una novel·la que
m’ha fet pensar en La Tempestat de Sebastià Juan Arbó i 
Cròniques de una mar desapareguda de Miquel Reverté, totes 
dues ambientades a la Ràpita, aquesta segona a la dècada dels
anys cinquanta. Tres obres que, podríem dir,  també, de caràcter
històric, per la seva temàtica: la confrontació de l’home amb els
elements. Llàgrimes de sal és una novel·la que aborda la bellesa
i la tragèdia a la mar. La bellesa de la natura en estat pur, 
representada per la mar i la tragèdia, amb la lluita de l’home amb
el medi, de vegades hostil. Els seus protagonistes són pescadors,
bona gent, innocents, especialment l’Arnau, que el jove que en la
mort del seu pare en accident, li agafa el relleu com a patró. Al 
seu costat una sèrie de perdedors que seran testimonis de la fi del
món: el Corretja, Joan Olivella, Joseret, Raül, Enric Marsal, 
Joaquim i la Mercè, i per damunt d’ells l seva estimada Laia, la
núvia, que, amb els seus pares viatja a l’Ametlla i s’enamorarà
de l’Arnau, iniciant una relació que acabaria en una gran tragèdia
i que la seva joventut seria incapaç de sospitar, tot i la violenta i 
agressiva oposició de la mare i el compromís i la comprensió del 
pare: el doctor Mateu, per a mi un dels grans personatges de la 
narració. Llàgrimes de sal, m’atreviria a dir que és una gran obra;
una obra destinada a ser recordada i a perdurar, com una de les
clàssiques catalanes del segle XXI. He dit abans que hi ha una 
certa similitud en La Tempestat d’Arbó. En totes dues són 
matrimonis de Barcelona els que visiten les Terres de l’Ebre i si
en la de Martí opten per l’Ametlla de Mar, en la d’Arbó s’inclinen
per la Ràpita. ambé és interessant constatar que a La Tempestat,
un dels personatges és conegut com ‘el calero’ , un aficionat a 
les coples i a la cançó . Vet aquí com Arbó i Martí fan connexió 
entre els seus pobles. Una consideració final: Joan Fuster, 
l’escriptor i intel·lectual de Sueca, escriu referint-se a l’Arbó i 
Vicente Blasco Ibáñez: “En Blasco és drama el que en Arbó es
dona com a tragèdia”, “Arbó va posar a la realitat una certa 
presència del misteri”. Àngel Martí  introdueix el misteri en la 
figura del pare d’Arnau, que guia el seu fill, quan aquest albira
algun perill, en moments d’una propera dificultat, mitjançant 
senyals que li sobrevenen al front. Per tant, la narració de Martí
té un halo poètic que recorre tota la novel·la. Una admirable 
obra, tant pel plantejament com pel dibuix dels seus tràgics
personatges.