FANTÀSTIC MATÍ A L'ONADA

Des que vaig iniciar aquest camí pel màgic món de la literatura, quan miro cap enrere, tan sols albiro bells records. He descobert gent meravellosa que han acabat sent entranyables amics, les paraules m'han proporcionat refugi en els moments difícils, he rebut moltíssim afecte de lectors desconeguts, descobert grans llibres d'enormes escriptors que passen desapercebuts entre els mitjans, m'han regalat precioses i interessants tertúlies... Això no obstant, si hagués de triar algun moment de tots els viscuts, si m'obliguessin a quedar-me tan sols amb uns quants, no dubtaria ni un instant: compartir fragments de vida amb la gent a la que li ha tocat conviure  amb algún tipus de discapacitat, sigui per l'edat o pel destí.

Aquest dissabte va ser un d'aquells matins en què et sentes en pau amb tu mateix. Vaig tenir la gran sort que em tornessin a convidar a fer una xerrada a la Residència de gent gran L'Onada, en companyia d'Àngels Puente. En aquest cas els usuaris no eren tots gent gran, sinó que també hi havia joves amb alguna discapacitat motriu, però la intel·lectual intacta. La meva xerrada, sobre la nostra diferència dialectal a l'hora de parlar, amb el català normatiu; la de l'Àngels Puente la història del poble, el tema és el menys. El que per mi va ser realment important és veure l'atenció mostrada per tots, l'esforç que feien per preguntar una vegada i una altra sobre allò que els interessava, veure les cares de felicitat, sentir les seves rialles i gaudir del sentit de l'humor que la majoria mostraven. Ells van gaudir del moment, però jo molt més.

Sé que alguns en llegir aquest post pensaran que en realitat aquestes coses es fan per sentir-se bé un mateix, satisfer les seves pròpies necessitats, netejar la seva mala consciència o jo que sé que altres coses més. Admeto que pot ser que tinguin raó, o no, però la veritat és que per a mi, el sol fet de veure un indici de felicitat a les cares de tots ells és suficient per encaixar qualsevol opinió.

Nois i noies, Àngels, moltíssimes gràcies per regalar-me-me aquest bonic matí.

#angelmarti_escriptor

Tres generacions d'escritors, tres maneres d'escriure.

El passat 3 d'octubre, a les 12.00 h, l'Ateneu Calero va donar el tret de sortida al curs 2021-2022. Finalment, després d'una llarga aturada, tot i que hem anat treballant per les xarxes socials, l'equip de l'Ateneu es va retrobar amb el seu públic. L'acte triat va ser una xerrada-presentació de tres autors del territori: la poetessa Àngels Puente, la novel·lista Conxa Solans i jo mateix. L'Àngels va presentar el seu darrer poemari "El germinar de 33 Haikus", la Conxa "la novel·la "Res no es pot amagar" i jo la novel·la "Pells de sorra i escates". L'acte va ser conduït de forma magistral per la Montse Cateura, i Enric Franch, Roser Llanes, Noemí Llambrich i Adriana Alonso, van amenitzar el matí amb lectures de fragments de les obres. La veritat és que la complicitat entre tots tres va ser total i va crear una atmosfera preciosa. Després de tant de temps, tornar a veure el Centre d'Interpretació de la Pesca fins a la bandera ens va emocionar: xerrades amb els lectors i amics, signar llibres, abraçades, en definitiva retrobar-te amb la gent no té preu.

Gràcies per fer-nos costat sempre, sense vosaltres, no tindríem raó d'existir.

Entrevista a Carme López, poeta

Esta setmana a Cultura en Barra Àngels Puente entrevista a la poeta tarragonina Carme López.

D'una flor que germina d'entre versos.

Recordo aquell dia, quan vàrem crear el Club de lectura de la Cala, que entre la gent assistent, hi havia una noia, aparentment fràgil i delicada, trencadissa, que mostrava una timidesa força accentuada. Es mantenia amb el cap cot, fitxada en el llibre i no gosava a dir res. Jo, només la coneixia d'haver-la vist a l'entrada del col·legi, portant nens. Quan coincidíem, vacil·lant i sense poder amagar el sulfurament a les galtes, em feia una salutació amb el cap, a la que jo responia.

El dia del Club de lectura, quan li va tocar presentar-se, vermella com un pebrot, per primer cop va alçar la mirada, amb encongiment i em va dir:

-Que sàpigues que sóc una fan incondicional del que escrius. Fa molt que volia parlar amb tu, però mai m'he atrevit i m'he apuntat al Club precisament per veure si d'alguna manera... És que jo també escric, em fa molta vergonya dir-ho, però fa anys que escric...

-Doncs vinga, li vaig respondre, ja estàs llegint-nos alguna cosa.

Literalment es volia morir. Ens va costar molt, però entre tots els assistents la van fer recitar un poema seu. Ens vàrem quedar absolutament impressionats de la profunditat d'aquell text i la veu dolça i melancòlica.

A partir d'aquest moment ens anàvem veient tot sovint intercanviant poemes i reflexionant sobre els escrits. 

La noia, que traspuava vergonya pels porus de la pell, aquell mateix any va recitar davant més d'un centenar de persones i va guanyar el tercer premi. Al cap de poc temps, va veure publicats alguns dels seus poemes al llibre Dona Poesia, de l'editorial Mar de Fora, va escriure inspirant-se en obres de la Sefa en diverses exposicions pel territori, s'ha cansat de recitar per aquestes terres, és la coordinadora del Club de lectura i tresorera de l'Ateneu Calero... Però el més important és que durant aquest temps, no solament he descobert a la poeta, sinó que he conegut a la poeta com a persona. Una dona d'ànima absolutament transparent i cor enorme, com els seus versos. És per això, que avui puc dir que la vida m'ha regalat una amiga de les que perduren en el temps i que em sento orgullós de compartir amb ella tantes hores inoblidables.

Tot això ve, perquè ahir em va arribar un enllaç del programa el Racó dels somnis de Ràdio Sant Quirze, on li vàrem fer l'entrevista que us deixo, i recomano que no us perdeu. Podreu escoltar alguns dels seus poemes i jutgeu vosaltres mateixos.

La poeta calera es diu Àngels Puente, una altra escriptora que exporta la poesia Calera a l'exterior. En sentireu a parlar...

Gràcies amiga, els que t'estimem ens sentim orgullosos de tu.

Entrevista a l'Àngels Puente al programa el Racó dels somnis