Des que vaig iniciar aquest camí pel màgic món de la literatura, quan miro cap enrere, tan sols albiro bells records. He descobert gent meravellosa que han acabat sent entranyables amics, les paraules m'han proporcionat refugi en els moments difícils, he rebut moltíssim afecte de lectors desconeguts, descobert grans llibres d'enormes escriptors que passen desapercebuts entre els mitjans, m'han regalat precioses i interessants tertúlies... Això no obstant, si hagués de triar algun moment de tots els viscuts, si m'obliguessin a quedar-me tan sols amb uns quants, no dubtaria ni un instant: compartir fragments de vida amb la gent a la que li ha tocat conviure amb algún tipus de discapacitat, sigui per l'edat o pel destí.
dimarts, 13 de febrer del 2024
FANTÀSTIC MATÍ A L'ONADA
dilluns, 20 de febrer del 2023
Crítica literaria del escritor Albert Guiu a la novela "Bajo el Signo del Lobo"
Un libro diferente sobre un tema común, todos los temas son comunes pero no todos los libros son diferentes. Bajo el signo del lobo, es un juego de ingenio narrativo acompañado de una buena apuesta psicológica en energía cinética constante, lo que de esotérico tiene el libro se hace verosímil y entre tanta muerte y tanta atracción física la inteligencia individual de los personajes, sagaces todos y todas, compite entre ellos, en una especie de homenaje a la inteligencia colectiva, a la perspicacia colectiva racional y metafísica.
Y el signo del lobo que ama lo que busca y el errar humano y la vitalidad de la sangre al galope y el talento detectivesco y literario del autor Àngel Martí nos lleva a bailar con el argumento y sus islas, todas interesantes, y contemplar como la tristeza es profunda cuando es inteligente y que no hay inteligencia humana que no se rinda a las abstracciones oscuras del ser humano.
Libro de aullido constante, silencioso y vivo, sanguinario y amante.
Libro que sangra una luna protectora que vela por el hijo en pecado y una diosa negra huida que imanta al lobo en una soledad tan despierta y mágica como sensitiva.
La verdad como siempre aparece cuando menos la esperas, y el ruido del aullido del libro se ha hecho cementerio de silencios.
Albert Guiu
Enlace de compra
Fila Zero 2023 02 17 El triángulo de la tristeza
dimecres, 15 de febrer del 2023
Pols a les sabates i petjades al cel - Fe Ferré
Encetar un llibre de la Fe Ferré, sempre és anar sobre segur. La seva poesia emmelada ens transporta als records, a les pors, a l'esperança, a la vida...
Fila zero 2023 02 10 Joyland
diumenge, 27 de febrer del 2022
L'Any Francesca Aliern
El passat 24 de febrer, a la biblioteca Sebastià Joan Arbó d'Amposta, es va donar el tret de sortida a l'any Francesca Aliern, a les terres de l'Ebre, en el seu 80è aniversari. Coordinat per l'Emigdi Subirats, amb la col·laboració de l'editorial PETROPOLIS i l'associació Dillums al forn, durant aquest any es faran tot un seguit d'actes per fer un merescut homenatge a la seva trajectòria. Tot i ser nomenada Filla predilecta de Xerta i premi al mèrit de les lletres ebrenques i amb més de vint-i-cinc obres publicades, ella continua sent la mateixa: aquella dona senzilla i humil que tots estimem i admirem. Durant aquest any tots els clubs de lectura de les terres de l'Ebre i part del Tarragonès llegiran les seves obres; sense dubte el millor homenatge que se li pot fer a una escriptora.
Entre El Padrino i Alcarràs
dimarts, 22 de febrer del 2022
Parlem de la pesca artesanal al Cultura en Barra
diumenge, 20 de febrer del 2022
FilaZero
dimarts, 15 de febrer del 2022
Entrevista a Mario Pons Múria
divendres, 11 de febrer del 2022
Fila Zero i les novetats cinematogràfiques
dimarts, 8 de febrer del 2022
Entrevista a Andrea Eimke
divendres, 4 de febrer del 2022
Fila Zero, novetats de la setmmana.
divendres, 26 de febrer del 2021
Bulevard Insomne
Sembla abans-d'ahir —no podria dir-vos amb exactitud, quan— que, d'entre una xarxa imaginaria, vaig descobrir uns ulls, maragda intens —preciosos—, amagats rere un pseudònim que s'intuïa, si més no, reblert d'experiències folles per transmutar-se en paraules entintades sobre el nivi d'un full verge. I en vaig quedar entrampat, entre els nusos d'unes malles trenades amb un grapat de Sentiments Trencats, com un peix que, tot i haver nedat d'ençà que va veure el primer doll de llum, no pot més que apropar-se al fil i, encisat, amarrar-se per sempre.
Ben aviat, talment com amb les dosis
d'heroïna, la tolerància a les seves visions del món, augmentava. Així, en un
primer estadi, jo, esperava la foscor de la nit per endollar l'ordinador i
repassar la xarxa, cercant un nou poema de l'enigmàtica dama que s'amagava rere
la vergonya de ser descoberta. Les porcions de versos nocturns es van quedar
curtes i l'intel·lecte en reclamava més i més... i més. I d'aquesta manera, les
albades em pidolaven escodrinyar el seu fascinant oceà cibernètic, on els mots
es cosien, exactes, per fer brollar nous poemes. I a les albades es van afegir
els migdies, i les tardes, i els capvespres... Tot instant era poc i una
paraula, de vegades, n'era prou per satisfer la fam de somiar. I la gran senyora
de les paraules, finalment, va decidir treure's la màscara dels Sentiments Trencats
i despullar-se davant els lectors, mostrant a la veritable Carme López. Dia a
dia, sense gens de pressa, però sense pausa, anava deixant de banda aquell sac
reblert d’experiències i va començar a esprémer tot l'huracà d'emocions que li
habitaven el ventre. Tal com ella mateixa ens confessa en un dels seus poemes,
va ser:
... com un bombó de licor,
embolicat
amb subtil lluentor...
Es fon
lentament
alliberant-se
el líquid
que et
plou i et plau
a gust
de llavi,
a frec
de boca...
I d'aquesta dolcíssima manera, ens va anar emmelant els despertars: amb versos carregats de sensualitat i màgia, que ens irisaven els pèls i ens pessigollejaven la pell, mentre s’endinsaven als cors que bategaven de bat a bat.
El temps, imparable, avançava, i no
érem pocs els que li demanàvem que en volíem més d'ella, que necessitàvem
tenir-la a casa per poder-la llegir sense dependència de les xarxes. Finalment,
per fortuna, a principis de 2018, la Carme López Arias, treia al carrer —amb
l'editorial Neopàtria— el seu primer poemari, amb un títol que sense cap mena
de dubte la definia: Versant en femení. Un llibre en el qual,
carregada de sensualitat, reivindicava la màgia que la feia vibrar i en el que
la principal idea de l'amor era el desig de volar. La Carme, ens dibuixava una
dona que, de forma assossegada, s'anava esculpint a si mateixa, com la mar va
treballant les roques amb els anys, esmerilant cada racó punxent que les
conformen.
Aquest nou poemari, nascut en un temps de confinament, silencis i reflexions, té ben poc a veure amb aquell Versant en femení, del que ara ens sembla una altra època. L'autora ens obre de bat a bat les portes d'aquest bulevard intern que tots intentem escondir en el més profund de la nostra ànima per, no sé prou bé perquè, la por al que diran. I no puc més que furtar les seves belles paraules i jugar amb elles, com ho faria un nen trapella, per definir aquest Bulevard Insomne.
Al seu interior, els arbres
delimiten l'espai bucòlic, entre el so d'un blues tristíssim, i ens mostra els
seus monstres i els desitjos bohemis on ella és el vers que manca als poemes.
Desesperació, fragilitat, transeünts de cabells de lluna en la sol·licitud
asfàltica, ensumant l'aroma d'un cafè a deshora. Cors engolits per la freda
llosa de la insensibilitat, que arrosseguen un farcell carregat de sentiments
velats. Ens presenta les melangies d'un paisatge despullat de colors —com els
maleïts dies viscuts—, amb estacions d'un gris intens, on el buit sona de
música de fons... On el no-res de sobreviure a l'absurd, neda entre el trontoll
davant la mancança. Ens presenta una dona perduda en un abisme insolent
d'angoixes incipients, que no veu més que estupideses en nits mediocres.
Aquella part oculta del cor on no hi ha lloc pels sentiments. Ens descriu
danses oníriques revoltades en la línia d'un meridià desconegut, mentre els
porus respiren la sal, guarint les ferides. Ens descobreix un amant fugisser
que pot ser infern o paradís d'un desig urbà, tèrbol, on es barregen les aromes
del vi i el sabor a terra, perquè de vegades els silencis —ens refereix— són
fruit d'un exultant desig. I, car ens confessa que veu una ploma eixuta, davant
un llenç estampat de misèries i que emprèn el viatge del cor sense equipatge,
en aquest bulevard —com no pot ser d'una altra manera—, també ens deixa veure
un fil de llum al final del carrer; d'esperança. Per ella, el dolor més punyent
és sentir que no hi ha astres, altrament es troba exultant davant la bellesa
còsmica. Aquest és el motiu pel qual —tot i que la vida l'atrapa en dos breus
instants— sempre deixa un seient lliure al seu costat, per si de cas arribés el
moment esperat, d'enterrar les cendres dels plors...
"Sempre ens quedarà
París", afirma l'autora, parafrasejant un bocí de cel·luloide anyenc.
Tal com va tot en aquest univers gairebé desconegut, que d'aquí uns anys ens
quedi o no París, no podria assegurar-vos-ho; del que n'estic absolutament
convençut, és que sempre ens quedaran els preciosos versos de la Carme, talment
com aquell elixir màgic, remei de tots els mals de l’anima malalta.
Així doncs, sense més preàmbuls, us
convido a passejar-vos, sense presses, per aquest Bulevard Insomne,
degustant cada paraula com si fos la darrera i assaborint-la amb la calma que
es mereix una obra reposada en la foscor dels dies passats i que ara, un cop
l'ha deixat respirar, emana aquell aroma afruitat —a glop de bes i a tast de
pells—, dels dies d'esper.
El Bulevard Insomne us
obre les portes, passeu i gaudiu-ne tant com jo ho he fet; potser hi trobareu
aquell racó secret de la Carme.
Àngel Martí
Enllaç de compra Bulevard Insomne
Fila zero amb les novetats cinematogràfiques d'aquesta setmana
divendres, 19 de febrer del 2021
Fila zero novetats de la setmana
dimecres, 17 de febrer del 2021
Joan Margarit ens deixa
Quan un busca a la Wiquipedia a Joan Margarit ens comença dient:




