Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Febrer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Febrer. Mostrar tots els missatges

dimarts, 13 de febrer del 2024

FANTÀSTIC MATÍ A L'ONADA

Des que vaig iniciar aquest camí pel màgic món de la literatura, quan miro cap enrere, tan sols albiro bells records. He descobert gent meravellosa que han acabat sent entranyables amics, les paraules m'han proporcionat refugi en els moments difícils, he rebut moltíssim afecte de lectors desconeguts, descobert grans llibres d'enormes escriptors que passen desapercebuts entre els mitjans, m'han regalat precioses i interessants tertúlies... Això no obstant, si hagués de triar algun moment de tots els viscuts, si m'obliguessin a quedar-me tan sols amb uns quants, no dubtaria ni un instant: compartir fragments de vida amb la gent a la que li ha tocat conviure  amb algún tipus de discapacitat, sigui per l'edat o pel destí.

Aquest dissabte va ser un d'aquells matins en què et sentes en pau amb tu mateix. Vaig tenir la gran sort que em tornessin a convidar a fer una xerrada a la Residència de gent gran L'Onada, en companyia d'Àngels Puente. En aquest cas els usuaris no eren tots gent gran, sinó que també hi havia joves amb alguna discapacitat motriu, però la intel·lectual intacta. La meva xerrada, sobre la nostra diferència dialectal a l'hora de parlar, amb el català normatiu; la de l'Àngels Puente la història del poble, el tema és el menys. El que per mi va ser realment important és veure l'atenció mostrada per tots, l'esforç que feien per preguntar una vegada i una altra sobre allò que els interessava, veure les cares de felicitat, sentir les seves rialles i gaudir del sentit de l'humor que la majoria mostraven. Ells van gaudir del moment, però jo molt més.
Sé que alguns en llegir aquest post pensaran que en realitat aquestes coses es fan per sentir-se bé un mateix, satisfer les seves pròpies necessitats, netejar la seva mala consciència o jo que sé que altres coses més. Admeto que pot ser que tinguin raó, o no, però la veritat és que per a mi, el sol fet de veure un indici de felicitat a les cares de tots ells és suficient per encaixar qualsevol opinió.
Nois i noies, Àngels, moltíssimes gràcies per regalar-me-me aquest bonic matí.

#angelmarti_escriptor


dilluns, 20 de febrer del 2023

Crítica literaria del escritor Albert Guiu a la novela "Bajo el Signo del Lobo"

Un libro diferente sobre un tema común,  todos los temas son comunes pero no todos los libros son diferentes. Bajo el signo del lobo, es un juego de ingenio narrativo acompañado de una buena apuesta psicológica en energía cinética constante, lo que de esotérico tiene el libro se hace verosímil y entre tanta muerte y tanta atracción física la inteligencia individual de los personajes, sagaces todos y todas, compite entre ellos, en una especie de homenaje a la inteligencia colectiva, a la perspicacia colectiva racional y metafísica.
Y el signo del lobo que ama lo que busca y el errar humano y la vitalidad de la sangre al galope y el talento detectivesco y literario del autor Àngel Martí nos lleva a bailar con el argumento y sus islas, todas interesantes, y contemplar como la tristeza es profunda cuando es inteligente y que no hay inteligencia humana que no se rinda a las abstracciones oscuras del ser humano.
Libro de aullido constante, silencioso y vivo, sanguinario y amante.
Libro que sangra una luna protectora que vela por el hijo en pecado y una diosa negra huida que imanta al lobo en una soledad tan despierta y mágica como sensitiva.
La verdad como siempre aparece cuando menos la esperas, y el ruido del aullido del libro se ha hecho cementerio de silencios.


Albert Guiu


Enlace de compra



Fila Zero 2023 02 17 El triángulo de la tristeza


Com cada setmana la Montse Cateura i l'Enric Franch ens porten les novetats de la pantalla gran. El Fila Zero és el programa de cinema de l'Ateneu Calero. Avui també ens parlen dels Goya, els capgrossos del cinema espanyol.

dimecres, 15 de febrer del 2023

Pols a les sabates i petjades al cel - Fe Ferré

Encetar un llibre de la Fe Ferré, sempre és anar sobre segur. La seva poesia emmelada ens transporta als records, a les pors, a l'esperança, a la vida...

Aquest últim treball "Pols a les Sabates i petjades al cel", editat per Neopàtria, ha estat mereixedor del VII Premi de Poesia Xavier Casp, i no podia ser menys.
És un diàleg entre el seu jo més íntim i el seu univers particular. L'autora, cerca la bellesa absoluta des de les ferides, i ho aconsegueix.
La Fe, amb els seus propis mots, crida música dansant per les teules, inventa el cant secret que desvetlla el vent i viatja amb el silenci. Tanca els ulls plens de nit, sota la pell de l'ànima i ens diu que haurem d'habitar mons obsolets aprenent a encendre per avivar la llum. Encén els estels a la cara de la lluna i al centre de la rosa i inventa nits dels colors en les quals pinta estels en un llenç infinit. Manté els peus al sol, el cap al cel i el melic al centre i camina i es deixa envair per les estrofes del camí, obrint esquerdes i tancant fronteres, caminant descalça. Se sent innocent enmig de les aigües, predica perduda en el desert, plena de sal i sorra, i no li fa mandra clavar-se les espines. Viatja per terres estranyes, s'empelta de la bellesa que li parla de vida, en un idioma après de pell de pruna i es diu que no netejarà les sabates polsoses. Vol ser la branca i la flor, perquè no té horitzó, ni casa, ni finestra i sap que salvarà les llunes del naufragi. Li queda un llapis daurat sobre el coixí adormit, mentre travessa el soroll del temps i la franja humida de la vida. Ens demana que li parlem de la música del món i ella en fa un clam creador de vers, mentre viva enganxada a les soles d'un món. Ens envia una rialla oberta i travessa la nostra pau posant flors a les ferides. Es mira al mirall i veu que de vegades els miralls t'obren en canal; i és que hi ha dies de fang salvatge quan vens de camins feréstecs, però entre la broma i la claror les preguntes prenen el vol. Veu surar bombolles a la mar de l'ànima i ja no entén el llenguatge sense mots. Tot va començar a parlar sense veu, ens diu, i així doncs, on queda la memòria? -pregunta, mentre reclou l'instint de plor per fer mar; i és que viu a recer d'un somni. I és per això que inspira tot d'una l'aire que li cap al pit i veu línies de llum cosidores d'instants bellíssims. I s'enganxa a les soles del vent, navegant per mons de somni, mentre la lluna bruixa li somriu i la desvetlla l'alba de rosada llum. Va aprendre a menjar la lluna i a tatuar versos de cel a l'aire, perquè la Fe, sempre té núvols de vida.
Gràcies, Fe, per delectar-nos sempre amb els teus versos que de pols a les sabates gairebé no en duen, altrament, sempre són precioses petjades al cel.



Fila zero 2023 02 10 Joyland



Ni tan sols la grip els aturen. Montse i Enric, tornen amb el Fila Zero amb les novetats de la pantalla gran i les pel·lícules que van als Òscar. El programa de cinema de l'Ateneu Calero et manté informat.

diumenge, 27 de febrer del 2022

L'Any Francesca Aliern

El passat 24 de febrer, a la biblioteca Sebastià Joan Arbó d'Amposta, es va donar el tret de sortida a l'any Francesca Aliern, a les terres de l'Ebre, en el seu 80è aniversari. Coordinat per l'Emigdi Subirats, amb la col·laboració de l'editorial PETROPOLIS i l'associació Dillums al forn, durant aquest any es faran tot un seguit d'actes per fer un merescut homenatge a la seva trajectòria. Tot i ser nomenada Filla predilecta de Xerta i premi al mèrit de les lletres ebrenques i amb més de vint-i-cinc obres publicades, ella continua sent la mateixa: aquella dona senzilla i humil que tots estimem i admirem. Durant aquest any tots els clubs de lectura de les terres de l'Ebre i part del Tarragonès llegiran les seves obres; sense dubte el millor homenatge que se li pot fer a una escriptora.

Paquita, per molts anys!







Entre El Padrino i Alcarràs


Aquesta setmana al fila Zero la Montse Cateura i l'Enric Franch, entre altres coses en parlen d'Alcarràs i el mític Padrino. Que tenen a veure? Doncs pot ser que totes dues són dos grans pel·lícules.

dimarts, 22 de febrer del 2022

Parlem de la pesca artesanal al Cultura en Barra


Aquesta setmana al cultura en Barra una entrevista molt especial per a mi. Poques vegades en una taula per fer un programa es troben: pare, fill i net, i aquest és el cas. Parlem de la pesca tradicional amb l'Àngel Martí Margalef i l'Àngel Martí Comes, de la mà de l'Àngel Martí Callau.

diumenge, 20 de febrer del 2022

FilaZero


La Montse i l'Enric ens porten nou noves pel·lícules noves perquè poguéssim triar si aquesta setmana volen anar al cinema. Fila Zero amb les novetats de la cartellera.

dimarts, 15 de febrer del 2022

Entrevista a Mario Pons Múria


Aquesta setmana al Cultura en Barra hem volgut entrevistar a un ampollero guerrer. Productor, director i guionista de documentals crítics amb Ségula Films i a més músic i membre dels Sirgadors. Avui el coneixereu una miqueta més de la mà de la Montse Cateura.

divendres, 11 de febrer del 2022

Fila Zero i les novetats cinematogràfiques


Torna el Fila Zero i com cada setmana ens porta les novetats: de la pantalla gran, de les sèries i també dels documentals. Un espai de l'Ateneu Calero per a tots aquells que els hi agrada gaudir del cinema. També el podeu escoltar cada divendres per La Cala RTV.

dimarts, 8 de febrer del 2022

Entrevista a Andrea Eimke


I tornem amb el Cultura en Barra. Avui us presentem a una dona rodamons traductora alemanya, establerta a l'Ametlla de Mar, l'Andrea Eimke. Una vida força interessant que val la pena conèixer. Com a exemple trenta-un anys vivint a les illes Cook, en unes condicions complicades y que acaba treballant el tèxtil.

divendres, 4 de febrer del 2022

Fila Zero, novetats de la setmmana.


Aquesta gent del Fila Zero no descansen ni per Candelera. La Montse i l'Enric ens posen al dia de les novetats de la pantalla gran. No t'ho perdis.

divendres, 26 de febrer del 2021

Bulevard Insomne

 

Sembla abans-d'ahir —no podria dir-vos amb exactitud, quan— que, d'entre una xarxa imaginaria, vaig descobrir uns ulls, maragda intens —preciosos—, amagats rere un pseudònim que s'intuïa, si més no, reblert d'experiències folles per transmutar-se en paraules entintades sobre el nivi d'un full verge. I en vaig quedar entrampat, entre els nusos d'unes malles trenades amb un grapat de Sentiments Trencats, com un peix que, tot i haver nedat d'ençà que va veure el primer doll de llum, no pot més que apropar-se al fil i, encisat, amarrar-se per sempre.

            Ben aviat, talment com amb les dosis d'heroïna, la tolerància a les seves visions del món, augmentava. Així, en un primer estadi, jo, esperava la foscor de la nit per endollar l'ordinador i repassar la xarxa, cercant un nou poema de l'enigmàtica dama que s'amagava rere la vergonya de ser descoberta. Les porcions de versos nocturns es van quedar curtes i l'intel·lecte en reclamava més i més... i més. I d'aquesta manera, les albades em pidolaven escodrinyar el seu fascinant oceà cibernètic, on els mots es cosien, exactes, per fer brollar nous poemes. I a les albades es van afegir els migdies, i les tardes, i els capvespres... Tot instant era poc i una paraula, de vegades, n'era prou per satisfer la fam de somiar. I la gran senyora de les paraules, finalment, va decidir treure's la màscara dels Sentiments Trencats i despullar-se davant els lectors, mostrant a la veritable Carme López. Dia a dia, sense gens de pressa, però sense pausa, anava deixant de banda aquell sac reblert d’experiències i va començar a esprémer tot l'huracà d'emocions que li habitaven el ventre. Tal com ella mateixa ens confessa en un dels seus poemes, va ser:

 ... com un bombó de licor,

embolicat amb subtil lluentor...

Es fon lentament

alliberant-se el líquid

que et plou i et plau

a gust de llavi,

a frec de boca...

             I d'aquesta dolcíssima manera, ens va anar emmelant els despertars: amb versos carregats de sensualitat i màgia, que ens irisaven els pèls i ens pessigollejaven la pell, mentre s’endinsaven als cors que bategaven de bat a bat.

            El temps, imparable, avançava, i no érem pocs els que li demanàvem que en volíem més d'ella, que necessitàvem tenir-la a casa per poder-la llegir sense dependència de les xarxes. Finalment, per fortuna, a principis de 2018, la Carme López Arias, treia al carrer —amb l'editorial Neopàtria— el seu primer poemari, amb un títol que sense cap mena de dubte la definia: Versant en femení. Un llibre en el qual, carregada de sensualitat, reivindicava la màgia que la feia vibrar i en el que la principal idea de l'amor era el desig de volar. La Carme, ens dibuixava una dona que, de forma assossegada, s'anava esculpint a si mateixa, com la mar va treballant les roques amb els anys, esmerilant cada racó punxent que les conformen.

             Aquest nou poemari, nascut en un temps de confinament, silencis i reflexions, té ben poc a veure amb aquell Versant en femení, del que ara ens sembla una altra època. L'autora ens obre de bat a bat les portes d'aquest bulevard intern que tots intentem escondir en el més profund de la nostra ànima per, no sé prou bé perquè, la por al que diran. I no puc més que furtar les seves belles paraules i jugar amb elles, com ho faria un nen trapella, per definir aquest Bulevard Insomne.

            Al seu interior, els arbres delimiten l'espai bucòlic, entre el so d'un blues tristíssim, i ens mostra els seus monstres i els desitjos bohemis on ella és el vers que manca als poemes. Desesperació, fragilitat, transeünts de cabells de lluna en la sol·licitud asfàltica, ensumant l'aroma d'un cafè a deshora. Cors engolits per la freda llosa de la insensibilitat, que arrosseguen un farcell carregat de sentiments velats. Ens presenta les melangies d'un paisatge despullat de colors —com els maleïts dies viscuts—, amb estacions d'un gris intens, on el buit sona de música de fons... On el no-res de sobreviure a l'absurd, neda entre el trontoll davant la mancança. Ens presenta una dona perduda en un abisme insolent d'angoixes incipients, que no veu més que estupideses en nits mediocres. Aquella part oculta del cor on no hi ha lloc pels sentiments. Ens descriu danses oníriques revoltades en la línia d'un meridià desconegut, mentre els porus respiren la sal, guarint les ferides. Ens descobreix un amant fugisser que pot ser infern o paradís d'un desig urbà, tèrbol, on es barregen les aromes del vi i el sabor a terra, perquè de vegades els silencis —ens refereix— són fruit d'un exultant desig. I, car ens confessa que veu una ploma eixuta, davant un llenç estampat de misèries i que emprèn el viatge del cor sense equipatge, en aquest bulevard —com no pot ser d'una altra manera—, també ens deixa veure un fil de llum al final del carrer; d'esperança. Per ella, el dolor més punyent és sentir que no hi ha astres, altrament es troba exultant davant la bellesa còsmica. Aquest és el motiu pel qual —tot i que la vida l'atrapa en dos breus instants— sempre deixa un seient lliure al seu costat, per si de cas arribés el moment esperat, d'enterrar les cendres dels plors...

            "Sempre ens quedarà París", afirma l'autora, parafrasejant un bocí de cel·luloide anyenc. Tal com va tot en aquest univers gairebé desconegut, que d'aquí uns anys ens quedi o no París, no podria assegurar-vos-ho; del que n'estic absolutament convençut, és que sempre ens quedaran els preciosos versos de la Carme, talment com aquell elixir màgic, remei de tots els mals de l’anima malalta.

            Així doncs, sense més preàmbuls, us convido a passejar-vos, sense presses, per aquest Bulevard Insomne, degustant cada paraula com si fos la darrera i assaborint-la amb la calma que es mereix una obra reposada en la foscor dels dies passats i que ara, un cop l'ha deixat respirar, emana aquell aroma afruitat —a glop de bes i a tast de pells—, dels dies d'esper.

            El Bulevard Insomne us obre les portes, passeu i gaudiu-ne tant com jo ho he fet; potser hi trobareu aquell racó secret de la Carme.

                                                                                                               Àngel Martí 


Enllaç de compra Bulevard Insomne


 

 


Fila zero amb les novetats cinematogràfiques d'aquesta setmana


I novament, Montse Cateura i Enric Franch ens porten les novetats de la cartellera d'aquesta setmana i ens recomanen les millors sèries de TV.

dimecres, 17 de febrer del 2021

Joan Margarit ens deixa

 Quan un busca a la Wiquipedia a Joan Margarit ens comença dient:

"Joan Margarit nació en Sanaüja, en la comarca de la Segarra, durante la guerra civil española cuando el frente de Aragón ya estaba cerca de aquellas tierras, hijo de Joan Margarit i Serradell, arquitecto, de Barcelona y de Trinitat Consarnau i Sabaté, maestra de La Ametlla de Mar."
I així és, l'il·lustre poeta que ahir ens va deixar portava sang Calera a les venes per part de mare i ens sentim orgullosos.
Sense dubte una gran pèrdua per a la poesia catalana i castellana. Aquest arquitecte-poeta s'ha convertit amb el poeta contemporani més llegit. La senzillesa dels seus versos l'han fet accessible a tota mena de lectors.
Ja no podem parlar de poesia sense parlar de Margarit, un home que amb els seus versos, clars i directes, ha guanyat tots els premis i reconeixements més importants del país.
Descansa en pau Margarit, la teva poesia t'ha fet immortal.



El que escriu un mal poema, està embrutant el món.

                                                         Joan Margarit.