L'Any Francesca Aliern

El passat 24 de febrer, a la biblioteca Sebastià Joan Arbó d'Amposta, es va donar el tret de sortida a l'any Francesca Aliern, a les terres de l'Ebre, en el seu 80è aniversari. Coordinat per l'Emigdi Subirats, amb la col·laboració de l'editorial PETROPOLIS i l'associació Dillums al forn, durant aquest any es faran tot un seguit d'actes per fer un merescut homenatge a la seva trajectòria. Tot i ser nomenada Filla predilecta de Xerta i premi al mèrit de les lletres ebrenques i amb més de vint-i-cinc obres publicades, ella continua sent la mateixa: aquella dona senzilla i humil que tots estimem i admirem. Durant aquest any tots els clubs de lectura de les terres de l'Ebre i part del Tarragonès llegiran les seves obres; sense dubte el millor homenatge que se li pot fer a una escriptora.

Paquita, per molts anys!

Josep Igual i els dies

El diari personal o dietari és un tipus de text on l'autor escriu les seves experiències, somnis o comentaris sobre la realitat a partir d'entrades sota la data del dia. En un principi serveixen per portar un registre d'esdeveniments vitals i són per a ús privat, tot i que molts es publiquen, constituint un gènere de la literatura (concretament de l'autobiografia). Hi ha diaris de tota classe, temàtics, epistolars, com a esborranys de les memòries i els més moderns diaris a Internet, que han adoptat el format de blog.

Les entrades poden variar en periodicitat i poden estar dirigides a una segona persona en forma de carta (sigui la personificació del diari, un personatge inventat o algun referent real) o bé ser reflexions en primera persona.

Al llarg del segle xx ha esdevingut una de les tipologies textuals més practicades pels escriptors europeus, sobretot durant la Primera i Segona Guerra Mundial, ja que és un tipus d'escriptura fragmentada i discontínua, capaç de reflectir el món contemporani.

Alguns escrits literaris són diaris ficticis, ja que la forma permet l'expressió de sentiments i un punt de vista parcial (en teoria literària es parla de narrador intrahomodiegètic) que involucra el lector per la seva proximitat als fets. També augmenta la versemblança d'allò narrat.

Si parlem d'escriptors del nostre territori que hagin destacat en aquest gènere, sense dubte, el que no pot faltar és el desaparegut Josep Igual. I és per això que avui us vull presentar aquest "Josep Igual i els dies" en el que 29 autors li han volgut retre un merescut homenatge, en forma de dietari, com ell ho hagués fet. El llibre, editat per Petròpolis compta amb el suport d'Òmnium Cultural.

Passegeu-vos per aquestes vivències, n'hi han per a sucar-hi pa.

Josep allà on siguis, va per tu.

Gràcies al Club del Beagle

 Durant molts anys la meva altra passió van ser els gossos de rastre, i encara ho és. Com molts dels seguidors i seguidores sabreu, fa uns anys m'ho vaig haver de deixar per problemes físics.

Durant tot aquest temps el peculiar món dels gossos em va fer conèixer gent extraordinària, amb la que vaig poder gaudir de moments inoblidables... entranyables. El cert és que per llistar totes les alegries que em van regalar aquells dies necessitaríem massa fulls en blanc; les guardo totes en el millor disc dur que existeix: el cor.

El curiós del cas, és que ara, després de tant de temps allunyat de la muntanya i els camps, segueixo vivint moments emocionants, gràcies a la magnífica gent que conformen aquest món. Si fa uns anys va estar el "Club del Azul de Gascuña, Gascón Santongeois i Ariegeois", el que em va donar el que, jo estava convençut, seria la darrera satisfacció, divendres passat en vaig rebre una altra que em va emocionar i per això vull compartir amb vosaltres.

Al matí, vaig anar a correus i em vaig trobar un sobre de grans dimensions, d'aquells que intueixes és una publicació. En arribar a casa l'obro i comprovo que és la revista del "Club Español del Beagle". Em va estranyar, ja que ja fa uns anys, com us he dit, vaig deixar aquest món. La sorpresa va ser en fullejar la revista i veure que a doble pàgina em feien un homenatge per la feina feta durant aquells dies. Us he de confessar que em van tocar la fibra.

Gràcies de tot cor a la junta del club del Beagle i a tots els afiliats, però en especial als jutges: Mario Sánchez, Sergio Gómez i Albert Salvany, que n'estic convençut que han tingut força a veure en aquest homenatge.

Aquest serà un d'aquells records, que com el rastre perduren en el temps.

...................

Durante muchos años mi otra pasión fueron los perros de rastro, y aún lo es. Como muchos de los seguidores y seguidoras sabréis, hace unos años me lo tuve que dejar por problemas físicos.

Durante todo este tiempo, el peculiar mundo de los perros me hizo conocer gente extraordinaria, con la que pude disfrutar de momentos inolvidables ... entrañables. Lo cierto es que para listar todas las alegrías que me regalaron en aquellos días necesitaríamos demasiadas hojas en blanco; las guardo todas en el mejor disco duro que existe: el corazón.

Lo curioso del caso es que ahora, después de tanto tiempo alejado de la montaña y los campos, sigo viviendo momentos emocionantes, gracias a la magnífica gente que conforman este mundillo. Si hace unos años fue el "Club del Azul de Gascuña, Gascón Santongeois y Ariégeois", el que me dio lo que yo estaba convencido sería la última satisfacción, el viernes pasado recibí otra que me emocionó y por eso quiero compartirlo con vosotros.

Por la mañana, fui a correos y me encontré un sobre de grandes dimensiones, de aquellos que intuyes es una publicación. Al llegar a casa lo abro y compruebo que es la revista del "Club Español del Beagle”. Me extrañó, ya que ya hace unos años, como os he comentado antes, dejé este mundo. La sorpresa fue al hojearla y ver que a doble página me hacían un homenaje por el trabajo realizado durante aquellos años. Os he de confesar que me tocaron la fibra.

Gracias de corazón a la junta del club del Beagle y a todos los afiliados, pero en especial a los jueces: Mario Sánchez, Sergio Gómez y Albert Salvany, que estoy convencido de que han tenido mucho que ver en este homenaje.

Este será uno de esos recuerdos, que como el rastro, perduran en el tiempo.

La Tortosa de Gerard Vergés

Preciòs homenatge a Gerard Vergés, organitzat per Dillums al Forn. Vergé per sempre.

Homenatge a Josep Igual a Tortosa. Paraula Viva.

Una de les activitats més emotives que es van fer al nostre territori el dia de Sant Jordi va ser sense dubte l'homenatge al desaparegut escriptor Josep Igual. Organitzat a la plaça de l'Absis de Tortosa, pel col·lectiu Dillums d'arts al forn i Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre, finalment el Josep Igual va tenir allò que es va guanyar a pols, un reconeixent a la seva perdurable tasca. L'Acte el van obrir Dolors Roo i Ricardo Gascón i va comptar amb la presència de la seva vídua, que en molts moments no va poder contenir el plor sentit de l'emoció. Ernest Redó, Silvia Panisello, Pili Cugat i Carlos Lupprian, amb una petita intervenció d'un servidor, van dibuixar una tarda commovedora que es mantindrà en el record. Rafa Ricote va immortalitzar aquest homenatge amb la seva càmera.

Homenatge a Artur Bladé als 25 anys de la seva mort

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995) és un dels grans dietaristes i un dels grans memorialistes de la literatura catalana. I un dels grans escriptors ebrencs. El seu testimoni és imprescindible per conèixer l'exili català del segle XX.

Avui, 23 de desembre de 2020, als 25 anys de la seua mort, recordem la seua figura i el seu llegat literari. Com li va confessar en una carta al seu amic asconenc en l'ofici, "he arribat a la conclusió que escriure és una forma d'estimar". 

Recordar, també. 

In memoriam.

Una nova acció poètica de Dillums d'Arts al Forn.

Homenatge a Josep Consarnau

Ahir, 10 d'agost, va ser un altre dia d'aquells en què un entén que la poesia és quelcom més que escriure versos més o menys bonics. La poesia és: amistat, reconeixement, amor, emoció, llàgrimes, il·lusió, ganes, voler fer feliç, abraçades, un bes, una rialla... fins i tot gaudir dels amics paladejant una copa de vi amb el baferol del vent de mar acaronant-te el rostre.

Una vuitantena de persones van acudir a la, preciosa i gairebé desconeguda, plaça de l'Amerat, de l'Ametlla de Mar, per rendir homenatge al calero Josep Consarnau, que als seus noranta anys, encara escriu poemes a la terra, i és membre del col·lectiu "Poemes al Vent". Un home de camp, que amb la seua senzillesa ha sabut guanyar-se el cor dels membres de l'associació i ahir, també de tots els assistents.

Quan fa un mes aproximadament l'Associació "Poemes al Vent" ens va proposar, al recentment creat "Ateneu Calero de la SCER", preparar un homenatge al Sr. Consarnau, tot i que pràcticament encara érem un embrió, no vàrem dubtar ni un moment en acceptar el repte, el primer repte. Els vint-i-cinc integrants de l'Associació, capitanejats pel president Joan Borràs, immediatament es van arremangar per fer el que fos, per tirar endavant aquest reconeixement. Sempre en coordinació amb Rafel i Miquel de "Poemes al Vent", tot-hom es va posar a treballar per muntar un acte digne, i a més, mantenir-ho en absolut secret.

La primera decisió, arriscada, fer-ho a la plaça de l'Amerat, un racó especialment acollidor, on mai s'havia fet res. De fet la gent que va venir de fora ens van fer adonar que ni tan sols apareix al Google maps. Quan ho vàrem comunicar a l'Ajuntament, la Regidora de Cultura de seguit es va posar al nostre costat per impulsar l'acte amb tot el que ens fes falta. I així va ser, ens van portar les connexions necessàries, els equips de so que vàrem demanar, cadires, es van encarregar de repartir cartells pel poble, tot el que calia... Però mancava el més important, que la gent respongués.

Encara recordo la primera reunió al CIP, quan vàrem demanar voluntaris per recitar. Tots es van espolsar la vergonya, i fins i tot aquells que mai havien recitat, la Gloria, Josep Lluís, Raul, David... van voler estar presents debutant en aquest acte tan entranyable. D'altres, com la Maria, l'Ester o la Roser, que es van posar a escriure quelcom especial per al dia en qüestió; o la Montse, l'Isa, l'Eva Mir o l'Adri que patien per si no podrien fer lluir prou els poemes del Josep. I els que es lamentaven per quedar-se fora per motius de feina, com l'Àngels, l'Abel, la Celine, Sergi o l'Anna; o per un desgraciat accident, com el Marc, que havia de ser una peça clau. Entretant, els magnífics guitarres Barto i l'Enric, anaven experimentant per acompanyar els versos de la millor manera possible, i el nostre dibuixant David, s'esforçava per extreure una caricatura perfecta, d'una foto, sense conèixer de res al protagonista, o Manel, que com sempre es posava a disposició per fer el que fos, encara que la seua feina, no es veiés. Per altra banda, els companys de "Poemes al Vent" assajant pel seu costat i intentant, via telèfon, lligar-ho tot. Des del primer moment s'ha respirat il·lusió, il·lusió i més il·lusió, i així, amb el petit, però necessari, gra de sorra de tots, les coses no poden sortir malament...

Amb la preciosa cançó "El Meu País" en veu de l'Anna M. Vallvey i la guitarra de l'Enric Franch, amb un tast de "Somdinou", un magnífic vi de la cooperativa de Gandesa i amb alguna llàgrima de Josep Consarnau quan la regidora li lliurava un ram de flors, donàvem per acabat, amb satisfacció, aquest merescut homenatge a un home senzill i modest, com la terra. 

Gràcies a Tots els que ho heu fet possible, que sou molts, i en especial: a l'Ajuntament de l'Ametlla de Mar; a Jordi l'electricista i Dani Boquera, que mai fallen; a Dani Rodriguez, per la difusió de l'acte; als veïns de la plaça de l'Amerat per l'acollida, i a tots els assistents, sense els quals res hagués estat el mateix.

www.angelmarti.cat

Cabanes de pedra i fang,

de mil set-cents vuitanta,

d'aquestes ja no se'n fan,

contemplar-les avui, m'encanta...

Josep Consarnau