Una de corsaris

 

L'Ametlla de Mar, a 25 d'agost de 2022.

 

Avui us explicaré un conte d'aquells que no et deixen dormir, l'he titulat: La gran mentida, i va de corsaris.

De ben menut, els pares, et van inculcant el que han de ser els pilars fonamentals de la teua vida per obtenir el reconeixement de la societat. Podríem dir que són l'adaptació lliure dels deu manaments de l'arrelada cultura cristiana; n'anirem parlant en aquest particular dietari. Avui ens centrarem únicament en el fet de tenir, almenys, un habitatge en propietat.

Com una gota d'aigua (o una llàgrima) que va caient, dia a dia, en un mateix punt de la roca i acaba fent forat, aquest mantra que es va repetint durant la primera etapa de la nostra vida s'assola entre les nostres creences com una veritat absoluta.

I arriba el dia. Amb tots els estalvis que has anat arreplegant amb incomptables hores de feina i, en la majoria de les ocasions, lligat a una entitat bancària, que han rescatat amb els teus diners, fins que et moris, tal com marquen les lleis del capitalisme, t'embarques en la compra d'una propietat "privada" pagant no tan sols el preu de l'habitança sinó també tots els impostos que et reclama l'administració.

No transcorre massa temps quan t'adones que la crua realitat és que la casa, tot i haver-la comprat, mai serà teva.

De cop et descompten del teu compte bancari l'Impost de Bens Immobles, que diuen hauràs de desemborsar durant tota la vida i que si no satisfàs t'embargaran. No té res a veure amb el servei de recollida de brossa, l'abastiment d'aigua o el subministrament d'electricitat, que ja pagues a banda. A més, el teu habitatge és una finca rústica i no utilitzes cap d'aquests serveis, tens pou propi, plaques solars i no et passa ningú a recollir la brossa: tot comença a ser estrany.

La casa l'has comprat de segona mà i necessita algunes petites reformes. T'informen que no pots fer res sense el vistiplau de l'administració i per descomptat pagar unes taxes, per no se sap ben bé que: «doncs no era meua», penses, incrèdul.

De cop, un dia es presenta un senyor a la finca i et diu que et ve a instal·lar un comptador d'aigua al pou que tu t'has fet i del que has pagat tots els impostos i llicencies.

⸺A partir d'avui cada mes us passarem el rebut de l'aigua que aneu consumint ⸺et diu. Et poses les mans al cap!

La finca és prou gran, una hectàrea dona per poder fer prou coses, n'estàs satisfet de l'adquisició. Tens dos fills i, per tant ⸺com a bon pare⸺, decideixes construir una altra casa i d'aquesta manera els hi podràs deixar una a cada fill. Intervé l'administració i et diu que d'això res, que al teu terreny no pots edificar, ja que ells no l'han declarat urbà: «doncs no era meu», penses, incrèdul. I per poder deixa'ls-hi alguna cosa, t'obliguen a adquirir un altre habitatge en sòl urbà a un preu desorbitat; però com a bon ciutadà ho acceptes i pagues tot el que et demanen.

Vist que no pots fer res a la teua propietat, decideixes vendre-la. Hisenda alça el dit i et comunica que si tanques la venda els hi hauràs de satisfer una bona part dels diners que obtinguis, i l'ajuntament també alça la mà i reclama una paraula estranya: la plusvàlua. «Doncs no era meu», penses, incrèdul.

Et repenses i decideixis donar-ho tot als fills i anar-te'n de lloguer; però: sorpresa!, l'administració torna a alçar la mà i els hi reclama als teus successors una part de les propietats que tu vas pagar en el seu dia i que has continuat pagant religiosament durant tots aquests anys, cap cot i sense obrir la boca penses: «doncs no eren meues».

Certament, els impostos són necessaris per poder mantenir l'estat del benestar i les administracions públiques. Estàs d'acord en pagar un impost sobre qualsevol cosa que puguis comprar, tot i ser de primera necessitat, estàs d'acord en el fet que més de la meitat del preu del carburant que necessites per anar a treballar siguin impostos o que tot i pagar l'impost de circulació et cobrin per circular per les carreteres, estàs d'acord en el fet que l'Estat es quedi amb una bona part del teu sou, estàs d'acord amb el fet que els corsaris de corbata i camisa blanca, t'abordin constantment i es reparteixin tot allò que et van furtant, perquè el més important, no ho oblidis mai, és que finalment ets propietari.