El poeta Salvador Riera ens deixa

 

El passat 12 de novembre de 2022, per desgràcia, ens va deixar el poeta Salvador Riera. Casualment, estava participant en la confecció d'un llibre col·lectiu, amb un bon grapat d'autors i autores de Catalunya, que parla del dolor. Malauradament, ell no podrà veure acabat aquest projecte, però els seus versos hi seran.

Alguns dels autors participants en aquesta obra li hem volgut retre un petit i senzill homenatge, aquest poema coral que us deixo.

Descansa en pau Salvador.

Tremolen els instants, el batec de l'aire,

el silenci forada l'ànima,

sentim la teva absència

en un novembre clar i poc fred.

I el cel s'omplirà de versos

i serà més teu i més nostre

i el teu record es farà present

en cada rengló del vers

i les paraules, tresor i consol,

romandran per sempre al cor.

Avui no és un dia qualsevol,

al cel una estrella més ens seguirà

escrivint poemes

i nosaltres els veurem i els llegirem...

i et sentirem viu, present,

en cada paraula regalada.

Sempre que ens parli o xiuli el vent

sospirarem a l'amant de les tardors

i prendrem exemple del teu coratge

i escriurem sobre la sorra de les platges

i la teva bondat.

La mort ha perdut una batalla

perquè els teus mots segueixen ben vius...

Amic nostre.

Autors: Julia Badal, Mercè Amat, Àngel Martí, Isabel Carné, Franc Guinart, Carrie Dorca,  Montse Cercós,Natalia C.L. i Vicenç Llorca

La Nadala d'Alep

A la ciutat d'Alep no hi cap l'alegria,

delida per la fam, l'odi i les bombes,

cendrosa d'atacs, de runes i de tombes.

No hi ha Nadal, tan sols absurda follia.

Atroç tauler d'escacs on líders llunàtics

al front d'arcanes potències meselles

oposen armes i maneguen titelles.

Lluites ferotges entre cabdills fanàtics.

Incubadores òrfenes en directe,

recull diari d'imatges infernals,

massacre siriana d'un dictador abjecte.

I vindrà la xerinola de cap d'any,

malbaratarem la festa i els regals

i ens oblidarem d'Alep a cop d'engany.

                                        Salvador Riera

Pare, poema

Pare

I fores fill, pare i iaio... i amic
i bou
i llàgrima dolça que empresones
i ham, peix, rumb i alegria.
I fores proa i escandall,
olivera, arrels i brots
i un somriure i un bes infinit
i sol i sal
i escata lluent en la foscor.
I fores força i empenta
i mà oberta on aferrar-se,
disbauxa i seny que s'encomana.
I fores esforç i treball,
esperit i lluita,
conseller i mirall,
marit i aplec.
I fores mare de palangre
i esquer fresc,
baferol que infla veles
i timó que marca el rumb.
I fores mestre i estela,
quilla i pal major
i albada que ens desperta dels malsons
dia a dia
i somnis i esperança i redòs.
I fores fill, pare i iaio... i amic
i fores nostre i fórem teus
i ho fores tot.

                            Àngel Martí

Poema: Arjau en mà

 

Arjau en mà serves proa clarors.

Tot són matisos diluïts en sal

d'aquells hiverns on sobrava la sal

i et mancaven aquests minsos matisos.

 

Preciosa ceguesa que el sol botxí

et suscita quan tot és fosca a popa

i sents que voldries ser orb per sempre.

 

La mar t'ofega el rastre del trajecte

que et solca el rostre i et farà més savi,

més vell, més llop i més bon navegant.

                                             Àngel Martí

Golafre

 

Necessitats, et dius... necessitats,

i guimben les manetes en l'esfera;

tic-tac, tic-tac, tic-tac, com un corcó,

talment rosec invisible que drena...

Silent, tic-tac, tic-tac, no té cap pressa;

és golafre l'afany de devastar.

Tic-tac, tic-tac, tant se val commoure't

en aquesta lluentor que et traspassa.

                                   Àngel Martí

 

A poc a poc

No me n'he pogut estar de penjar un nou poema. Aquest "A poc a Poc", el vaig escriure a finals del 2019. Detalla un instant d'aquells que de vegades la vida ens regala. Un instant de desig dels que ens fa sentir vius.

Espero de cor que us agradi.

L'escura-xemeneies

Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest videopoemes a les xarxes.

Us deixem el tercer lliurament: L'Escura-xemeneies.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.

IMAVERS 21 L'altra vida

Ja fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de manera virtual.

Així doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook, instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest videopoemes a les xarxes.

Aquesta és el segon lliurament d'IMAVERS 21 amb el poema "L'alltra vida", un reconeixement a la feina dels pallassos.

Fotografia: Carina Balfegó.

Poema: Àngel Martí.

Música original: Enric Franch.

Esperem de tot cor que us agradi.

21 de març Dia Mundial de la Poesia

 

Partitura natural

Dolcíssimes notes aletegen al vent,

Reminiscències d'acords d'un cor que batega

Místic, transitant els dies.

Fa tant de temps que no escoltes l'aigua...

Sol, silent, surant entre les hores

LAminades en matisos argentats i latzulites.

 

SImètriques xarxes pinzellen un pentagrama

DOminant la preciosa melodia

REincident, de les aus que es capbussen

MIgrant un instant al silenci de les profunditats.

FAcilita l'aire que respires la partitura

SOlemne que dicten els llavis del delta.

 

LA sorra, serena, cavil·la el ritme

SItuant la màgia en cada duna...

DOmina els tempos i aquesta ànima teua que...

                                          REposa cansada.

                          

                                                           Àngel Martí

fotografia de Carina Balfegó

Que tinguéssiu un feliç dia de la poesia.

                                                  

 

Poema Perdiendo el gesto

Poema d'Àngel Martí

Poema Jornadas de hermanos

A raíz de la reciente publicación del libro Manual de adiestramiento para perros de caza: El Basset Hound y otros sabuesos, el Juez de rastro y amigo Sergio Gómez Icart me recordó que le prometí escribir un poema sobre las jornadas que vivimos juntos. Como persona de palabra que soy, aquí va el poema. Quiero dedicarlo especialmente a Sergio y Albert Salvany, los dos jueces con los que más horas he compartido; pero también a todos aquellos hombres que hacen del rastro un arte, respetando y amando a sus canes como a uno más de la familia y luchando por conservar  el entorno natural y su fauna. 

Llums del Delta, el poemari solidari

 

Convidant al silenci

 

Sí, serà una albada

que vindràs aquí,

a la meua terra estimada.

 

I ens asseurem cara a cara,

quan vegis morir la nit

i l'escalf d'un feix de llum

m'acaroni una espatlla

esgotada de reverenciar l'oest.

 

I et convidaré,

com la meua millor amiga:

a ensumar el perfum del riu

al brollar la primavera,

a endevinar el vol d'un coll verd

creuant la primera lluna,

a llepar amb el dit

el rogenc intents

quan l'aigua desperta

amb l'orgull de ser d'aquí,

a escoltar el raucar

del silenci de la nit serena,

que et vindrà a dir,

que aquest indret perdut de tot,

és una altra cosa.

 

I enraonarem a mig camí

entre l'obscur i la lluna plena,

i potser entendràs

el vertader significat

de sentir-se ebrenc.

 

                      Àngel Martí Callau

Foto Llorens Marín

Aquell segon d'esperança

Tal vegada sigui només el gest

de l'estrip d'un full guixat,

l'instant efímer 

que separa un toc d'un altre,

un bes d'aquells que no marquen

un abans i un després,

el continuisme dels propòsits incomplets

que es clonen,

l'emoció o la tristesa d'un pas més

cap al destí forçat...

O tal vegada sigui una altra cosa;

repassar el quadern de bitàcola

carregat d'errades,

esmenar-les junts,

com si tot tingués remei,

el contacte de la pell que estimes,

respirar, finalment, 

sense murs de llana

i passejar-te sense que ningú

et delimiti l'espai on viure.

Tal vegada, aquest cop, 

aquell segon sense importància

t'atansi a un després

allunyat de l'ahir.

                   Àngel Martí

Bona entrada d'any!

Cada día escribo el libro Ràdio Ràpita

Aquí us deixo el programa "Cada día escribo un libro" de Ràdio Ràpita, presentat per Miquel Reverté i l'Eduardo Margaretto. Val la pena seguir-los, en aquest enllaç.

Cada día escribo el libro 

Bones Festes

 

I plegats, enderrocarem el mur invisible

que ens empresona.

I cada roc es tornarà sorra

i les petges ens guiaran fins a la mar

per tornar a nedar, sense pors,

cap als nous horitzons...

La resta, tan sols aprenentatge.

 

                                            Àngel Martí

 

Jesús M Tibau amb Llums del Delta

Poema de l'Àngel Martí, inclòs al llibre solidari Llums del Delta. Recita Jesús M Tibau.

Espardenyes, poema d'Àngel Martí

Un altre tast d'aquestes dolcíssimes Llums del Delta de Linx Edicions.

Poema Travessia

Avui us deixo un poema que també vaig escriure fa un grapat d'anys i sembla que era premonitori del que vindria. Del poemari El Desfullar de les Ànimes, aquesta Travessia... que estem vivint.

En aquest enllaç el pots escoltar

Matí de pluja

Et lleves amb l'albada, és d'un gris

d'aquells que es precipita, a poc a poc,

amb les minúscules gotes de pluja

que passegen la finestra del dia

en una cursa que morí en el repeu.

Un colom s'ho mira des d'una morera

que vol tornar a néixer amb la primavera,

que es fa esperar com els dies de sol.

Els tolls dibuixen cercles tan efímers

com les hores que transiten, silents,

entre l'asfalt desert i els pensaments

per tots aquells que van fugint per sempre.

I remenes el cafè del matí,

tebi com l'esperança de tornar,

i encens el primer cigar de molts,

i es va consumint com el temps dels somnis.

                                             Àngel Martí, 25 de març de 2020

Poema al tio Peret de Gel

Avui ens ha deixat el Tio Peret, i per culpa d'aquest moment que estem passant ni tan sols ens hem pogut acomiadar d'ell.

Aquests darrers anys hem fet molt de quilòmetres junts per anar a escoltar recitals de poesia. Ell, encara que mai en va escriure, no es va perdre ni un sol d'aquests versos que tant li agradaven. Tots esperàvem el seu bravo!, al final de cada poema; era ja costum adquirida. Durant els llargs viatges, m'explicava una vegada i una altra aquells primers anys de pescador: la duresa de la feina, les hores a la mar, els temporals passats... Però sempre amb il·lusió i un somriure als llavis, com si aquelles penúries li haguessin donat l'alè necessari per viure. Tot i la seva edat, era encara un home ple de somnis, tots macerats amb sol, sal o escates, que sabia transmetre a tot aquell que l'escoltava. No en tinc cap dubte que el seu darrer pensament fou per la mar.

Jo, no puc més que deixar-li aquest humil poema, com a mostra de la meua sincera gratitud per les seues ensenyances sobre el món de la mar.

Peret, allí on estiguis, espero de cor que t'agradi.

Ningú se'n va per empre

No sofriu, ningú se'n va per sempre

quan la seva ànima perviu

en cada engruna de sal,

entre la remor de la mar llarguera,

en el vol d'una gavina

que aleteja entre el sol de l'albada,

en l'estela d'una barca que persistent

cerca les moles de peix.

Ningú se'n va per sempre

quan en el rumb traçat

va deixant gent que l'estima de veres,

quan amolla una crònica

de lluita i esforç,

que no pot perir en el trajecte.

Ningú se'n va per sempre

quan la sang de la seva sang,

espessa com la de tonyina

abraça i s'aferra les ensenyances

d'un pare que fou mariner,

mestre i amic.

Ningú se'n va per sempre

quan deixa una dona que l'estima

i amics que escriuran el seu nom

en la sorra de la platja 

per que els tràngols li deixin acaronar

la seua mar, mentre la nau de la vida

navegui en l'oceà del temps.

Ningú se'n va per sempre

si sobreviuen les seues històries

que germinaren de l'enyorança,

d'un cor que bategava

pescant els somnis, cada nit.

                                                     

Ningú se'n va per sempre

si amb orgull,

ha passejat el nom del seu poble

i l'ha fet créixer i apreuar,

o si un o altre, pot escriure-li un vers

en un full en blanc, nítid i transparent,

com la seua ànima macerada

amb sal, sol i ventades.

Ningú se'n va per sempre

mentre cada bafa de mestral

ens torni a portar el record

d'un home que va néixer,

créixer i morir navegant,

com un llop de mar.

Bravo, tio Peret!

Àngel Martí Callau

Al meu amic Peret de Gel

22 de març de 2020

Polsa aquí per escoltar el poema recitat