Bones festes-Felices fiestas

 

Presentació Tortosa del recull Poemes al Vent 2022

El passat divendres, 2 de desembre de 2022, amb els companys de l'associació Poemes al Vent, vam fer la presentació del recull de poemes de l'any 2021. Davant els assistents,diversos membres del grup van recitar tot un seguit de poemes del llibre. 

En acabar, l'aquarel·lista Lennyis Milesky Hernández, va inaugurar oficialment l'exposició París, son architecture, ses places et ses cafés, una particular mirada de la pintora a la ciutat de l'amor.

Com sempre, tot un plaer poder estar amb els amics poetes i conèixer de primera mà l'obra de Lennys. 

No puc finalitzar aquest post sense agrair a tot l'equip de la biblioteca de Tortosa, la gran feina que fan per donar vida a la cultura del territori.

Poema IX In Nomine Matris

 

Levítico 19:18

No te vengarás ni guardarás rencor.

 

IX

 

No lograste inhibirte de las siete plagas

asolando a tu pueblo descalzo,

ni dispusiste engullir guerreros en un mar rojizo,

que divorciaste buscando muertes,

ni sedujiste con un paraíso de serpientes, manzanas

y la desnudez de mujeres que se ofrecían…

No azotaste con condenas perpetuas al pecado eterno.

Como tú, ¡mostraremos la otra mejilla!

 

Y descubriremos pedófilos cultivando ternura,

violadores entre farolillos apagados y pasajes angostos,

vejadores compulsivos, sumisas convencidas

y aguijones de muerte

perdidos entre las venas del desencanto.

Querer poder sin poder volar con alas de ángel custodio.

 

Refugiados sin perspectivas de refugio

entre abstractos atajos sin destino;

huir sin huida, abrazando el humo volátil.

¡Y seguimos navegando hacia la tierra prometida!

 

No clamaré venganza, pero al menos,

mientras naufrago en esta ola hercúlea

de sofística misericordia…

¡Dejadme guardar rencor!

                                 Àngel Martí

                           (In nomine matris)

https://www.amazon.es/dp/B0BNVFHN36

Fila Zero 2022 11 25

Torna el Fila Zero, de la mà de la Montse Cateura i de l'Enric Franch. El programa de l'Ateneu Calero que et porta totes les novetats cinematogràfiques de la setmana. Nou pel·lícules que ens comenten amb la simpatia de sempre.

Presentació del vi novell a Batea

Ahir, dissabte 19 de novembre de 2022, Batea estava de festa. I, és que per un poble on el pilar econòmic són els ceps, la presentació del vi nou és, i ha de ser, tot un esdeveniment.

Nosaltres vàrem tenir la gran sort que el poeta i gran amic Andreu Alanyà, ens va invitar a recitar uns versos, per allò de què el vi maridat amb poesia sempre té un regust més endolcit. I així va ser, amb un fred que pelava, la Terra Alta va fer honor al seu nom, vàrem posar rumb a Batea. Com sempre, l'Andreu ens va rebre de forma esplèndida i amb la bondat que el caracteritza. Els poetes van anar arribant, entre copa i copa de vi. L'organització fantàstica: un duet musical extraordinari, que va amenitzar tot el dinar. La teca boníssima, el lloc preciós i envoltat d'amigues i amics, no cal demanar gaire més a la vida.

Gràcies, amic Andreu per la teva amabilitat i el teu esforç.

I ja que no us puc deixar tastar el vinet, un deixo aquest poema que vaig llegir.

Salut!

Ànima 15-06-2021

Ets terral, sol i serena,
solcs solcats aixada en mà,
ets fill dels terrossos del secà
als que la pedra seca arrecera.

Ets arrel que s'aferra,
d'un cep envellit
que es caragola ferit
de les nafres de guerra.

Ets bóta de cor de roure
que dormita a l'obscur,
allitant el fruit madur
dels bancals que no han vist ploure.

Ets aspre com els pàmpols
que t'ombregen la calor,
fem dels despulls de tardor
i del redòs de la serra de Pàndols.

Ets aromes de Terra Alta,
pinzellades de vermell sang,
ets la força del barranc
quan desperta la riuada.

Ets intens com les nits de lluna
t'adosses al paladar,
ets el peu que et va trepitjar,
afruitat i amb regust de pruna.

Ets el suro que t'empresona,
que et tempta a respirar,
ets les mans que et van treballar,
ets l'esperit de la nostra zona.

Ets l'estretor dels carrers de Batea,
el toc somort del campanar,
la il·lusió i la força en lluitar
i un t'estimo de parella.

                    Àngel Martí (L’Ametlla de Mar)

Fila Zero 2022 11 18 La Maternal

Una nova setmana i nou pel·lícules més a la cartellera. En vols saber més d'aquests films?, t'interessa el cinema? I els documentals? Som-hi doncs amb el Fila Zero. Montse Cateura i l'Enric Franch ens ho expliquen de cine.

El poeta Salvador Riera ens deixa

 

El passat 12 de novembre de 2022, per desgràcia, ens va deixar el poeta Salvador Riera. Casualment, estava participant en la confecció d'un llibre col·lectiu, amb un bon grapat d'autors i autores de Catalunya, que parla del dolor. Malauradament, ell no podrà veure acabat aquest projecte, però els seus versos hi seran.

Alguns dels autors participants en aquesta obra li hem volgut retre un petit i senzill homenatge, aquest poema coral que us deixo.

Descansa en pau Salvador.

Tremolen els instants, el batec de l'aire,

el silenci forada l'ànima,

sentim la teva absència

en un novembre clar i poc fred.

I el cel s'omplirà de versos

i serà més teu i més nostre

i el teu record es farà present

en cada rengló del vers

i les paraules, tresor i consol,

romandran per sempre al cor.

Avui no és un dia qualsevol,

al cel una estrella més ens seguirà

escrivint poemes

i nosaltres els veurem i els llegirem...

i et sentirem viu, present,

en cada paraula regalada.

Sempre que ens parli o xiuli el vent

sospirarem a l'amant de les tardors

i prendrem exemple del teu coratge

i escriurem sobre la sorra de les platges

i la teva bondat.

La mort ha perdut una batalla

perquè els teus mots segueixen ben vius...

Amic nostre.

Autors: Julia Badal, Mercè Amat, Àngel Martí, Isabel Carné, Franc Guinart, Carrie Dorca,  Montse Cercós,Natalia C.L. i Vicenç Llorca

La Nadala d'Alep

A la ciutat d'Alep no hi cap l'alegria,

delida per la fam, l'odi i les bombes,

cendrosa d'atacs, de runes i de tombes.

No hi ha Nadal, tan sols absurda follia.

Atroç tauler d'escacs on líders llunàtics

al front d'arcanes potències meselles

oposen armes i maneguen titelles.

Lluites ferotges entre cabdills fanàtics.

Incubadores òrfenes en directe,

recull diari d'imatges infernals,

massacre siriana d'un dictador abjecte.

I vindrà la xerinola de cap d'any,

malbaratarem la festa i els regals

i ens oblidarem d'Alep a cop d'engany.

                                        Salvador Riera

Fila Zero 2022 11 11 As bestas

La Montse Cateura i l'Enric Franch, ens porten més novetats cinematogràfiques de la setmana. Aquesta setmana també un documental i sèries de la pantalla petita. No et perdis el Fila Zero de l'Ateneu Calero, per estar ben informat sobre cinema.

Inicem el I Curs d'escriptura creativa

Aquest mes de novembre l'Ateneu Calero ha iniciat el I curs d'escriptura creativa. Aquest curs es realitzarà durant tot el mes de novembre. L'imparteix l'escriptor, poeta i professor de llengua castellana, Albert Guiu. La veritat és que ha estat tot un èxit de participació. 20 persones inscrites, disposades a aprendre a crear literatura des de zero. La finalitat del curs és que l'alumne pugui extreure idees de les seves vivències i sàpiga plasmar-les en un paper.

Esperem que no sigui el primer i que siguin els mateixos participants els que en demanin d'altres.

Reunió del Club de lectura de 8 de novembre de 2022

El passat dissabte dia 5 de novembre el Club de lectura de l'Ateneu Calero, vàrem parlar de tots aquests llibres. El nou sistema de funcionament del Club, on cada membre ens porta un llibre que ha llegit i el presenta a la resta, resulta força interessant. D'una part ningú està obligat a fer una lectura d'una obra que no li resulta atractiva i de l'altra coneixes novel·les que potser mai hauries llegit i que et criden l'atenció per abordar-les. Així doncs, felicitem l'Andrea Eimke per aquesta innovadora proposta que ajuda a fer créixer l'interès per la lectura.

FILA ZERO 2022-11-04 El agua

Aquesta setmana en el Fila Zero, el programa de cinema de l'Ateneu Calero, us presenten moltes novetats. Ja saps, si vols estar al dia de les estrenes a la pantalla gran, no et perdis el Fila Zero. De la mà de la Montse Cateura i l'Enric Franch.

Pare, poema

Pare

I fores fill, pare i iaio... i amic
i bou
i llàgrima dolça que empresones
i ham, peix, rumb i alegria.
I fores proa i escandall,
olivera, arrels i brots
i un somriure i un bes infinit
i sol i sal
i escata lluent en la foscor.
I fores força i empenta
i mà oberta on aferrar-se,
disbauxa i seny que s'encomana.
I fores esforç i treball,
esperit i lluita,
conseller i mirall,
marit i aplec.
I fores mare de palangre
i esquer fresc,
baferol que infla veles
i timó que marca el rumb.
I fores mestre i estela,
quilla i pal major
i albada que ens desperta dels malsons
dia a dia
i somnis i esperança i redòs.
I fores fill, pare i iaio... i amic
i fores nostre i fórem teus
i ho fores tot.

                            Àngel Martí

De vegades les lletres escriuen amistat.

 Palamós a 16 d'octubre de 2022.

L'amistat és aquell punt màgic on un dia qualsevol, a l'atzar, dues energies conflueixen, s'entremesclen i ens transmuten en el goig d'escoltar sense complexos.

I exactament és el fet que es va produir dissabte a la presentació de "Bajo el signo del Lobo", a Palamós. El destí es va confabular sota l'absis de la Capella del Carme, creant una mena de força sobrenatural que teixí una teranyina d'emocions difícil d'explicar. La connexió entre els éssers humans o germina de forma natural o es converteix en un mur d'espines infranquejable. A Palamós va germinar... amb força, amb molta força. Tots vam ser un i un i un era tots.

Alguns dirien que ho va provocar la sonoritat immillorable de la capella, altres potser el poder que tenen els llocs sagrats, tot i que un no sigui creient, i a mi m'agrada pensar que és la puresa de les ànimes que s'apleguen. Fos el que fos, el cert és que van néixer uns lligams que ben segur perduraran en el temps.

Gràcies Enric Marsal.

Els que ens queden

Durant tot l'any, l'Ateneu Calero de l'Ametlla de Mar duu a terme infinitat d'actes culturals: sortides al territori, presentacions de llibres, debats conferències, cursos d'escriptura, clubs de lectura, projeccions de pel·lícules, mercats d'art... Però des del meu punt de vista l'acte més important de la temporada és el que dediquem una estoneta als nostres iaios. Són ells els que més necessiten el nostre redòs, la companyia, un bes o senzillament una mirada d'aquelles que diuen més del que són. Des dels nostres inicis, aquest va ser un dels pilars claus de la filosofia de l'Ateneu: està al costat de la gent gran i oferir la integració social als nouvinguts a casa nostra.

L'1 d'octubre va ser declarat com el dia internacional de la gent gran. Quan es declara un dia internacional d'alguna cosa, és perquè la societat, sense voler, l'oblida i intenten que d'aquesta manera es recordi. Ben mirat és trist. En les societats antigues, n'eren força més conscients de la saviesa acumulada pels grans. Ells eren els que lideraven les tribus i als que se'ls hi demanava consell abans de prendre cap decisió.

Avui en dia les coses han canviat. La frenètica velocitat en què avancem cap a l'anomenat progrés, va deixant enrere a aquells que els hi comencen a fallar les cames per poder pujar al tren de la vida. Gairebé ningú recorda que si ells no haguessin existit, nosaltres no hi seríem. Ningú recorda que han estat ells els que han construït tot allò que som avui en dia i tampoc ningú recorda que els que un dia ens van cuidar i fer grans amb molt d'esforç, ara, ens necessiten, encara que sigui una estoneta.

És per això que cada any, almenys un parell de cops, la gent que formem l'Ateneu Calero, ens apropem a l'Onada per fer-los, com a mínim un matí, una mica de companyia. Perquè sàpiguen que algú els recorda, els té en compte, els valora i a més, encara pot aprendre d'ells.

La vellesa és un estadi de la vida per la qual tots inevitablement hem de passar. Potser cal que ho recordem de tant en tant.

Se'ns imposen moltes coses importants diàriament, però hauríem de recordar que només t'adones de quines són les realment preuades, quan les perdis... i és massa tard.

De cor us dic, que és l'acte més gratificant que fem en tot l'any.

Iaies i iaios, gràcies per obsequiar-mos amb un bocinet del vostre temps.

Presentació de Bajo el Signo del Lobo a Tortosa

Després d'uns mesos d'aturada, Bajo el Signo del Lobo, torna a sortir al carrer. Fred Brennan necessitava un descans: massa xafogor aquest estiu per a un home que li agrada el fred.

Es va retrobar amb els lectors en un dels espais d'aquells que a ell més li agraden: El Forn de la Canonja de Tortosa; en la trobada dels Dillums d'arts al Forn: entre amics.

El mestre de cerimònies va ser l'amic Jesús M Tibau i com no podia ser d'una altra manera, ens va acompanyar l'omnipresent Enric Franch, amb la seva guitarra.

Va ser una presentació diferent -aquesta colla dels Dillums sempre et sorprenen-. Vàrem encetar l'acte de manera molt seriosa i ens van fer una ensarronada en la qual vam acabar recitant la Caperucita Feroz del Gurruxaga.

Va haver-hi intervencions força interessants per part del públic, molts dels quals ja havien llegit la novel·la, fet que va aconseguir que la presentació fos força dinàmica.

Són els actes com aquests els que et reforcen i t'empenyen a seguir endavant. La proximitat amb els lectors et nodreix sempre d'energia.

He d'agrair al Jesús la seva predisposició, des d'un bon principi, per presentar aquesta novel·la, a l'amic Enric Franch perquè sempre hi és on se'l necessita, al Forn de la Canonja per cedir-nos l'espai, al Rafa Ricote i al Ricado pel muntatge que ens tenien preparat i que de debò ens va fer riure molt i en definitiva a tota la colla dels Dillums d'Arts al Forn que ens van voler acompanyar en aquest dia.

La propera sortida del Lobo, al club de lectura de la llibreria La Romàntica d'Amposta, el 17 d'octubre a les 20.00 h. Si voleu saber una mica més de la novel·la i els seus protagonistes allí estarem.

Us esperem. 

Bajo el Signo del Lobo, Capítulo III

 

CAPÍTULO III

LA AURORA DORADA

 

Londres, 20.30 h. del 22 de febrero de 1895.

 

La densa niebla enterraba la ciudad en una oscuridad asfixiante. Se abrazaba a la tenue luz de los farolillos, dejando ver apenas un par de metros ante los pies de los escasos caminantes. La sombra de Jack el destripador todavía inundaba de fantasmas las mentes de los londinenses. La prensa no ayudaba demasiado a olvidar aquel fatídico episodio de sangre y ensañamiento, aunque hacía ya cuatro años de la aparición de la última víctima. De los ochenta detenidos que Scotland Yard había practicado durante aquel periodo nunca se llegó a confirmar, a ciencia cierta, que alguno de ellos fuera el verdadero destripador. Ni las gruesas bufandas de lana escocesa, ni los tupidos abrigos, evitaban que se helaran los huesos y se acobardaran las carnes de aquellos que se atrevían a pasear las calles desiertas.

Para los miembros de la Orden Hermética de la Aurora Dorada, aquella reunión de la Orden Interna, era absolutamente sagrada. Ni tan siquiera el temor a ser asaltado en cualquier estrecho recodo maloliente era impedimento para asistir puntualmente a la cita.

El golpeteo de los bastones de los elegidos, y los tacones de las féminas, que resonaban de entre el silencio de la noche, anunciaban su llegada a la sede.  El mayordomo, acostumbrado al repique en los adoquines, distinguía perfectamente quién era quién.

―Sir MacGregor, ¿Me permite la capa, el sombrero y el bastón?

―Por supuesto. Gracias.

Samuel McGregor Mathers, siempre era el primero en llegar. Aunque, en estos encuentros la puntualidad inglesa se evidenciaba especialmente.

―Sir Fortune, ¿me permite?

Dion Fortune, era un hombre de pocas palabras. Su irritabilidad, la mayoría de las veces, acababa en disputas dialécticas, sin importar demasiado el motivo.

Al flemático sirviente, siempre le había llamado especialmente la atención la preciosa cabeza de serpiente que coronaba el cayado de William Buther. El bermellón de los ojos del animal le sembraba escalofríos, bajo la inmaculada blanca piel de marfil.

Uno a uno, con la seriedad que requería el momento reflejado en el rostro, fueron apareciendo de entre aquella húmeda calígine; debían incorporarse a la congregación para la que habían sido citados. En un misterioso silencio, todos permanecieron de pie tras las butacas designadas. Un imponente triángulo de la logia masónica abarcaba la mesa circular que presidía la sala. En el centro: un cráneo humano, un reloj de arena calibrado a la perfección, a dos horas ―el tiempo exacto que duraban las asambleas―, un enigmático cofre de pequeño tamaño —del que decían contenía la llave de la puerta a la otra dimensión—, trece velas encendidas, y una especie de diario masónico de tapas roídas por el paso tiempo.

Sobre la mesa, ante el imponente sillón de terciopelo todavía vacío, reservado al Magister Templi: a la izquierda una espada y un cuchillo, desenvainados; a la derecha, el bastón de mando; en el centro un cuaderno cerrado, pluma y tintero; y en frente, dos candelabros sosteniendo las velas apagadas, entre los cuales descansaba una estrella de David en bronce; Un enorme blasón: con el rostro de un ángel, la cabeza del águila, la del toro y la del león, dominaba el frontal de la estancia. Justo al final de la habitación, un altar presidido por el triángulo del sol naciente, mostraba un águila de dos cabezas, de oro macizo, escoltada por un par de velas, sosteniendo la fusión de sol y luna con sus picos.

Repicó tres veces la campanilla.

―Damas y caballeros, el Magister Templi ―anunció, imperturbable, el mayordomo.

Sir William Wynn Westcott apareció por la puerta principal ataviado con un traje blanco de seda, cubierto por una capa rojo rubí, la cruz de la logia Rosacruz colgando en el pecho y la cabeza semi oculta por una corona sejemty, entremezclando el blanco plateado con franjas escarlata. Sin prisas, se dirigió a su butaca. Tomó asiento. El resto de miembros lo imitaron.

―Damas y Caballeros, sean bienvenidos a esta nueva asamblea de la Orden Hermética de la Aurora Dorada. ¿Supongo que todos los asistentes conocen el motivo del encuentro? Con la expulsión, el año pasado de Sir Aleister Crowley, por la revelación de secretos, nuestra Orden ha quedado herida de muerte.

Haciendo gala de su desbordante curiosidad, la bella Florence Farr pidió la palabra.

―Permítanme un inciso antes de abordar lo que nos concierne, si no es molestia ¿alguno de ustedes tiene conocimiento de si han aparecido novedades en lo referente al destripador?

―Señorita Farr, desde la presentación el año pasado del Memoradum de Meville Macnagthen, dónde se señalaban tres sospechosos, según mis contactos, ni una sola pista más. Parece ser que el Comité de Vigilancia de Whitechapel que organizaron los ciudadanos ha hecho razonablemente bien su trabajo. ―aseguró Sir William Robert Woodman.

―Bien, contestada la cuestión: prosigamos ―convino el Magister Templi.

Sir Kenneth McKenzie, un miembro iniciado en Austria por el Code Appoyl, pidió la palabra.

―Si me permiten. Yo, considero que todo empezó en el momento en que rompimos relaciones con la señora Ana Sprengel. El intercambio de información con la Logia Rosacruz de Oro alemana nos aportaba los conocimientos necesarios para seguir adelante con nuestro proyecto.

―Lo que realmente se precisa es avanzar en las múltiples dimensiones y hallar el punto de conexión. Sería nuestra consagración definitiva. Pero para alcanzar el reto debemos apostar fuerte, caballeros ―apuntó, Stoker.

―Bien, damas y caballeros, tengo la necesidad de hacerles partícipes, de ciertas noticias, que podrían cambiar por completo el enfoque de nuestras investigaciones ―aventuró William Butler.

El Magister Templi le indicó, con un gesto que prosiguiera.

―Cómo todos ustedes saben, en 1851, el gobierno de EE. UU., firmó el Tratado de Fort Laramien, en el cual se establecía una gran zona en el Parque Nacional de los Glaciares de Montana, frontera con Canadá, cómo reserva india. Allí, cerca del río St. Mary River, se estableció la tribu de los Blackfeet, que se dedicaba a la caza del búfalo. La presión del hombre blanco sobre estos animales provocó una notable reducción de ejemplares con la consiguiente arribada de la hambruna para la tribu, que ha acrecentado desde hace unos dos años.

―Perdóneme, no quisiera faltarle al respeto pero no llego a entender dónde quiere ir a parar ―incidió Fortune.

―Lo entenderá, no se preocupe. El 21 de noviembre de 1888 la mujer del jefe de la tribu, dio a luz un varón. Este portaba una marca de nacimiento en la espalda: la cabeza de un lobo. Según el calendario indio, los nacidos entre el 23 de octubre y el 22 de noviembre, lo hacen bajo el signo de la serpiente, y son seres con poderes oscuros. Suelen tener las capacidades extrasensoriales para la hechicería, la medicina o el ocultismo. Aunque no nació bajo el signo del lobo, según el chamán de la tribu la marca de nacimiento lo hace poseedor de las cualidades de los lobos: son individuos espirituales, que pueden interpretar las emociones, y además los suelen investir maestros de los maestros. Lo cierto es que el niño, me consta a ciencia cierta, ya ha exhibido algunos de estos poderes. Considero que en la situación de extrema pobreza en la que se encuentran ante una oferta económica razonable y tentadora para traerlo a Londres no tendrían más remedio que aceptar.

―Me parece escandaloso y absolutamente disparatado ―contradijo Dion Fortune.

―No tanto. Permítanme un detalle, 1888 fue el año de fundación de nuestra Orden. Tal vez sea una señal ― consideró Woodman—… La cabalística…

El Magister Templi tomó la palabra.

―Damas y Caballeros, sin duda alguna, la aportación de Sir Butler es, cuanto menos, muy interesante. Es cierto que al menos dos miembros de la Orden deberían desplazarse a la reserva a negociar y no podemos enviar adeptus minor. Deben ser miembros experimentados. Es una travesía larga, dura, económicamente costosa, y desde luego hay que sopesarlo. No obstante, el infante solo tiene siete años y por tanto se encuentra en fase temprana de formación. Con sus capacidades innatas y nuestras enseñanzas… Tal vez sea lo que estábamos esperando, y por lo tanto deberíamos proceder a votar la propuesta. Los que estén a favor de trasladar a Londres al hijo del jefe de los Blackfeet que alcen la mano.

Crònica de moltes morts anunciades

Corbera d'Ebre, a 18 de setembre de 2022

Cadascú tenim una història personal, però tots plegats en tenim una de comuna. I és d'aquest fet que m'agradaria parlar-vos avui.

Amb un generós grup d'amigues i amics de l'Ateneu Calero, l'associació cultural de l'Ametlla de Mar, de la que en formem part, ens hem desplaçat a Corbera d'Ebre.

Corbera és un punt emblemàtic de la batalla de l'Ebre, en el que perviu encara l'aire de la guerra.

Tot plegat ha estat una tempestat de sensacions entre les quals costa navegar. Escoltar els testimonis dels supervivents, poder veure imatges reals d'aquells joves adolescents ⸺de la lleva del biberó⸺ enfrontant-se a la cruenta vida en primera línia, passejar per un poble completament devastat, buit, solitari, silenciós... Caminar pels mateixos senders que un dia ho va fer el teu oncle: Àngel Martí Llambrich, amb tan sols dinou anys, amb un fusell penjat a l'esquena. Fins i tot ⸺casualitats de la vida⸺ trobar un projectil de bala, que qui sap si fou el mateix que li va escurçar la vida; tot plegat difícil de pair. Respires la fam, la set, les puces i els polls, el fred i la por. Respires morts, sang, el so dels trets i de les bombes, les mutilacions, els afusellaments, les automutilacions per esmunyir-se d'una guerra que no havien escollit.

I és que ¿qui guanya en una guerra?, seria la pregunta. Ningú. Seria la resposta. No hi han guanyadors i vençuts, els que queda són: cadàvers, cossos mutilats, famílies amputades, pobles arrasats... tristesa i un tornar a començar des de la més absoluta misèria. I cavil·les un i mil cops, i li dones voltes, i no ho entens. Com un home, un sol home de carn i ossos com tu, amb amics, amb família, amb responsabilitats, pot iniciar un conflicte bèl·lic. Sempre és un el que pren la decisió, sempre és un el que ordena que milers de persones deixin de viure.

Sí, ahir en parlàvem: com és possible que aquesta persona pugui agafar el son? Com pot viure amb la consciència de la desfeta?

«Recordar perquè mai més torni a passar», et diuen. Però la crueltat humana no canvia. Les guerres perviuen al llarg dels anys, com si el record s'hagués fos entre el fum dels gasos químics. Els interessos econòmics personals continuen imposant-se a les vides humanes, a les que de moment encara ningú ha posat preu, sembla.

«Danys col·laterals», duríssima frase. «Matar o morir», duríssima frase. I els exèrcits continuen devastant i violant i torturant sense contemplacions, per allò de: «les ordres, no es discuteixen».

            Si totes les guerres acaben amb tractats de pau, potser fora necessari signar primer el tractat de pau i deixar en el oblit les armes. Potser fora necessari fer un referèndum abans de declarar una guerra, ben segur que el resultat no seria del seu gust, com d'altres... Potser és tan sols que les armes són el negoci més rendible del món i la resta: «danys col·laterals», per iniciar un nou negoci, el de la reconstrucció.