Poema (Amb la mirada als teus ulls)

AMB LA MIRADA ALS TEUS ULLS

Veig que humiteges els dits i em demanes

que cerqui el pou amagat al pecat,

que arribi al fons i poalegi l'aigua

i t'ensalivi el dit i el nostre instant.

I et veus als ulls i a la boca la sal,

que ens va brollant de la lluita ferotge.

i sents al pou el rebull dolç del sucre...

I obres els porticons de bat a bat,

forces la terra enfonsant-la als teus peus,

et sents cruixir les entranyes i els ossos,

i escoltes l'aigua que es mou gemegant,

implorant no brollar per no acabar-se.

I jo acabo amb els ulls als teus ulls,

ensumant els llençols humits de nit

i el cos buidat del corc que em rossegava.

Angel Martí

XI Jornades de les Lletres Ebrenques

Aquest any, "El Desfullar de les Ànimes", el poemari que va veure la llum a finals de novembre, a estat present a les XI Jornades de les lletres Ebrenques, que any rere any la biblioteca Comarcal Sebastià Arbó d'Amposta, organitza, de la mà de Joana Serret Fabra i on es donen cita els autors ebrencs que han publicat obres l'any anterior. És una setmana on la literatura està a flor de pell. Conferències, xerrades, recitals i un lloc on trobar-se la gent de les lletres ebrenques.

Tot i que per problemes familiars no vaig poder ser en persona, veure la meva foto i el meu poemari al costat de grans literats de les nostres terres, em va fer moltíssima il·lusió.

Vull agrair a la Joana Serret la seva atenció i a l'associació Poemes al Vent per les gestions que varen fer perquè això fos possible.

Varsòvia

VARSÒVIA

12-10-2016

És gris el somrís del paraigua.

Les llambordes, llagrimegen eternament

les passes del lament dels dies d'història.

Tot per fer, entre acords de piano.

Clavegueres de vida i d'esperança

que perduren en bronze a la plaça,

mentre reneix la ciutat del record perenne.

Voreres daurades de tardor

et remembren que tot s'acaba

i tot s'alçarà nou en primavera

amb l'esplendor dels somnis

i sense l'oblit dels dies de mort.

Carrers empedrats on s'escola la sofrença,

d'aquells que són perquè varen resistir

i dels que fugiren, per creure,

amb el pànic com a únic equipatge de mà...

Dels captius de la tortura,

encadenats a la injustícia.

I el Vístula s'ho mira incrèdul.

I veig rostres en blanc i negre

que un dia foren pinzellats

de blau nit i vermell fetge.

Encara oloro a gas, a cendres,

a la pols dels enderrocs

i al fum de la misèria.

Encara veig els vagons,

amb bitllet d'anada,

les estrelles roges d'orient

i les creus gammades d'occident,

un bocí del mur de la vergonya

i la sang de les espines, ara rovell anyenc

escondit dels dies de pressa.

Desem aquest regust

en el bagul dels instants sense retorn

i fonem la clau del pecat,

en el foc etern de l’infern.

Angel Martí

#Microconte 12

Microconte 12

Aquella dona enigmàtica, li va fer mostrar el palmell de la mà. Amb el dit li va recórrer les línies i la vida, molt a poc a poc. Una mirada gèlida com el glaç, silenci de nit de fosca. Era trèmol el camí sense tornada i no hi havien molles de pa.

A. Martí