Varsòvia

VARSÒVIA

12-10-2016

És gris el somrís del paraigua.

Les llambordes, llagrimegen eternament

les passes del lament dels dies d'història.

Tot per fer, entre acords de piano.

Clavegueres de vida i d'esperança

que perduren en bronze a la plaça,

mentre reneix la ciutat del record perenne.

Voreres daurades de tardor

et remembren que tot s'acaba

i tot s'alçarà nou en primavera

amb l'esplendor dels somnis

i sense l'oblit dels dies de mort.

Carrers empedrats on s'escola la sofrença,

d'aquells que són perquè varen resistir

i dels que fugiren, per creure,

amb el pànic com a únic equipatge de mà...

Dels captius de la tortura,

encadenats a la injustícia.

I el Vístula s'ho mira incrèdul.

I veig rostres en blanc i negre

que un dia foren pinzellats

de blau nit i vermell fetge.

Encara oloro a gas, a cendres,

a la pols dels enderrocs

i al fum de la misèria.

Encara veig els vagons,

amb bitllet d'anada,

les estrelles roges d'orient

i les creus gammades d'occident,

un bocí del mur de la vergonya

i la sang de les espines, ara rovell anyenc

escondit dels dies de pressa.

Desem aquest regust

en el bagul dels instants sense retorn

i fonem la clau del pecat,

en el foc etern de l’infern.

Angel Martí