Ja
fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local
Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem
plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de
fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar
veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma
d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest
temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de
manera virtual.
Així
doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook,
instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes
a les xarxes.
Aquest
és el desè treball, el poema “Reflexos de
tardor”.
Fotografia:
Carina Balfegó.
Poema:
Àngel Martí.
Música
original: Enric Franch.
Esperem
de tot cor que us agradi.
Ús de confessar que, des de fa anys, la Fe Ferré ha estat una de les meves autores de capçalera. No m'atreviria a dir que ho he llegit tot d'ella, però gairebé. En aquest "Converses amb l'arbre de Júpiter", el seu darrer treball, amb extraordinàries il·lustracions de la Núria Jordán, s'ha superat. Una obra força diferent del que ens tenia acostumats, però amb el seu segell inconfusible, en la que mescla amb saviesa poesia i prosa refinada. Així, va conversant amb aquest arbre d'estrelles arrissades i lleugeres, de color rosa, i branques que varien de color del coure al marró, despullant-se amb parsimònia per crear els seus versos, sempre subtils i deliciosos. En el llibre, que està dividit en sis parts, l'autora manté un conversa amb si mateixa, cercant la veritat a les preguntes sorgides d'una perfecta inexactitud del temps. Es gronxa entre terra i cel en una balança que dóna la mesura dels sentiments, entre segons que contenen l'eternitat. Escolta el metrònom de la seva sang i somriu en el present de qui és, vestida d'albada i nit. Però també és punxa amarga d'una primavera confinada en què es descorda els botons de l'ànima. Ens confessa que es pensava que no sabia dansar i que en aquelles hores va ser la dansa la que la fer tornar a escriure... i ho diu la coreògrafa de les paraules -no t'ho tindrem en compte-. Ens parla de la terra com d'un úter calidoscòpic que fa olor de fertilitat. Se l'estima. I és que sóc d'aquesta terra agresta, de marges i pau, i cor d'olivera -ens diu. I com sempre s'arrela i vola entre els fulls i s'empelta d'aquesta força de terra i foc que sempre trobem en els seus versos... i ens sorprèn entre Nords que es perden i grisos que salven. Màgia, com sempre o potser com mai, aquesta obra de soroll a les arrels i música a les paraules. Ella es respira, i el lector la respira a cada full, a cada silenci obligat, a cada pausa per alenar entre les il·lustracions encertadíssimes i tendres de la Núria Jordán.
Durant molts anys la meva altra passió van ser els gossos de rastre, i encara ho és. Com molts dels seguidors i seguidores sabreu, fa uns anys m'ho vaig haver de deixar per problemes físics.
Durante muchos años mi otra pasión fueron los perros de rastro, y aún lo es.
Como muchos de los seguidores y seguidoras sabréis, hace unos años me lo tuve que
dejar por problemas físicos.
Durante todo este tiempo, el peculiar mundo de los perros me hizo conocer
gente extraordinaria, con la que pude disfrutar de momentos inolvidables ...
entrañables. Lo cierto es que para listar todas las alegrías que me regalaron
en aquellos días necesitaríamos demasiadas hojas en blanco; las guardo todas en
el mejor disco duro que existe: el corazón.
Lo curioso del caso es que ahora, después de tanto tiempo alejado de la
montaña y los campos, sigo viviendo momentos emocionantes, gracias a la
magnífica gente que conforman este mundillo. Si hace unos años fue el
"Club del Azul de Gascuña, Gascón Santongeois y Ariégeois", el que me
dio lo que yo estaba convencido sería la última satisfacción, el viernes pasado
recibí otra que me emocionó y por eso quiero compartirlo con vosotros.
Por la mañana, fui a correos y me encontré un sobre de grandes dimensiones,
de aquellos que intuyes es una publicación. Al llegar a casa lo abro y
compruebo que es la revista del "Club Español del Beagle”. Me extrañó, ya
que ya hace unos años, como os he comentado antes, dejé este mundo. La sorpresa
fue al hojearla y ver que a doble página me hacían un homenaje por el trabajo
realizado durante aquellos años. Os he de confesar que me tocaron la fibra.
Gracias de corazón a la junta del club del Beagle y a todos los afiliados,
pero en especial a los jueces: Mario Sánchez, Sergio Gómez y Albert Salvany, que
estoy convencido de que han tenido mucho que ver en este homenaje.
Este será uno de esos recuerdos, que como el rastro, perduran en el tiempo.
Ja
fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local
Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem
plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de
fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar
veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma
d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest
temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de
manera virtual.
Així
doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook,
instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes
a les xarxes.
Aquest
és el novè treball, el poema “Reflexes d’estiu”.
Fotografia:
Carina Balfegó.
Poema:
Àngel Martí.
Música
original: Enric Franch.
Esperem
de tot cor que us agradi.
Ja
fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local
Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem
plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de
fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar
veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma
d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest
temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de
manera virtual.
Així
doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook,
instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes
a les xarxes.
Aquest
és el vuitè treball, el poema “Somnis
del passat”.
Fotografia:
Carina Balfegó.
Poema:
Àngel Martí.
Música
original: Enric Franch.
Esperem
de tot cor que us agradi.
Queden lluny aquelles sentides Cartes a Maria. Ha passat força temps, s'ha fet esperar; però finalment l'Andreu Alanyà, Sense fer soroll, ens presenta aquest nou treball on es despulla d'antigues creences desmesuradament aspres i absurdes per inscriure's paraules a la pell. A la primera part, ens presenta unes lletres color de fang i on ens mostra la paraula com a l'única immortal. Certament trist, cerca els mots en un sac ple de silencis i va replegant les engrunes de pa negre de la terra eixuta; però amb sang i suors fa brollar els poemes, encara que les paraules fugin per l'escletxa silent d'una tristor oberta. Es mostra ferm, seré i combatiu, i pinzella els poemes amb el color de la terra empresonada. Records grocs amb trista melangia, om convergeixen les veus de la lluita. Encara que se li enclavi als ossos la tristor immensa, replega tot el silenci de la nit que tendrament l'empresona nu davant tota la incertesa i l'omple de paraules nobles. No pot tornar la por —ens diu—, hem d'encetar noves clarors sense podrir l'herència i guarir l'arrel de vida. Amerat de la rància olor d'ahir duu les mans plenes de primavera. Acluca els ulls per veure més clar i sembra llavors en terra humida. Mira a ponent i busca forces per enderrocar el mur de les derrotes. Manté un somrís resistent a la derrota i atia el foc per cremar l'angoixa. Ens demana que féssim nostre el seu cant pur i salvatge. Ens parla de records taronja d'amors de joventut i de quan serà gris, vell, agre i arrupit. I així ens llaura en el full blanc pastant fang amorosidament. Ja és hora de repintar les flors grogues de primavera, criden les seves paraules.
Us deixo la crítica que l'escritora Elena Solé a fet de "Pells de Sorra i Escates.
El que ha fet l'Àngel Angel Marti Callau en aquesta novel·la tan ben escrita és barrejar d'una forma inesperada i agosarada tres móns tan diferents que en un principi no s'haguessin hagut de trobar mai. Amb les pertinents pinzellades de la seva ànima de poeta, ens trasllada a la seva Cala estimada, a les arts de la pesca i el ric vocabulari mariner. A un món de pijos de Barcelona que es barreja amb un de ben diferent de jueus argentins, i si tota aquesta festa de colors us resulta sorprenent i atractiva, i ha despertat la vostra curiositat, no deixeu de llegir Pells de Sorra i escates!!! Val la pena perdre's per uns instants en aquest món salat amb les dolces paraules del seu autor.
Elena Solé Bertràn
Gràcies Elena.
Ja
fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local
Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem
plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de
fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar
veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma
d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest
temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de
manera virtual.
Així
doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook,
instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest vídeo-poemes
a les xarxes.
Aquest
és el setè treball, el poema “Passatgera
perduda en el temps”.
Fotografia:
Carina Balfegó.
Poema:
Àngel Martí.
Música
original: Enric Franch.
Esperem
de tot cor que us agradi.
SENTIMENTS EN
LLEGIR "PELLS DE SORRA I ESCATES" DE L'ÀNGEL MARTÍ CALLAU: Gràcies
per aquest plor, potser començo amb els mots en què hauria de finir l'exposició
del que m'ha semblat la novel·la que acabo de llegir. Però és el cor qui parla,
ni tan sols vull eixugar l'emoció de les galtes, aquest broll que m'ha fet tant
de bé. Ara us voldria transcriure un poema meu d'una volcànica terra que porto
a la sang i que aquesta novel.la m'ha recordat, però no ho faré, m'estimo més
seguir volant amb el xarlet i somiant amb un desert llunyà. He arribat d'un
viatge compartit d'existències i mancances, de rialles i plors, de pèrdues i
retrobaments. Un viatge de vides entrecreuades, de cruïlles que fan petó i
cantonades on viu el plor. M'he trobat en circumstàncies compartides i he fet
també un dol aprenent de nou que el sol sempre torna a sortir. Potser tots
tenim un xaman que ens vol mostrar el camí i molt pocs ho intueixen i el saben
fer, a poc a poc, sense sortir-se'n del traç marcat. La motxilla dels ancestres
ens pot arribar a ser molt feixuga fins a malbaratar-nos la vida i quan llences
aquest llast aprens a volar per tu mateix, com un xarlet banyat de llibertat.
Els fets injustos a la vida potser són els que més ens fan créixer com a
persones i uneixen les ànimes bessones. Però el que és del tot ben segur, que
si vius a contracor, desobeint el xaman que et va mostrar el camí, negant-te al
que has vingut a viure en aquest univers, aquesta lluita et destruirà. A la fi,
viure és bell i si trobes mai una olivina, recorda no desprendre't mai d'ella.
No vull donar cap detall, llegiu-la si voleu entendre el que jo he sentit.
Carme López
Ja
fa més de dos anys que descobrint els magnífics treballs de la fotògrafa local
Carina Balfegó: la mateixa artista, el músic Enric Franch i jo, ens vàrem
plantejar un projecte a tres bandes. La idea era que la Carina fes una tria de
fotografies especials i tant l'Enric com jo ens poguéssim inspirar per donar
veu a la imatge, amb poesia i música. En principi el volíem presentar en forma
d'exposició física; malauradament la Covid ens ho ha impedit durant tot aquest
temps. Així, després de rumiar-ho, hem decidit no esperar més i fer-ho de
manera virtual.
Així
doncs, el projecte IMAVERS 21 el podreu seguir per aquest blog i el facebook,
instagram i twitter dels autors. Cada setmana us penjarem un d'aquest
videopoemes a les xarxes.
Aquest
és el sisè treball, el poema “Puja d’acer”.
Fotografia:
Carina Balfegó.
Poema:
Àngel Martí.
Música
original: Enric Franch.
Esperem
de tot cor que us agradi.
