dilluns, 29 d’agost del 2022

Del sopar de quinta del 66

Avui, sopant, passejava la vista al meu entorn i he tornat a volar per aquells anys d'escola a l'estela del franquisme, encara. Records d'ampolles de llet a l'hora del pati, de files exactes de bates a ratlles, d'aules presidides pel crucifix, d'aquell posar-se en peu marcial a l'entrada del mestre, del tacte de la regla de fusta a la punta dels dits, per corregir malifetes, del so del vell piano... quants records d'aquell piano. I dels riures innocents i del primer bes furtat i dels somnis de quan ens encetàvem sense saber encara que ens oferiria el destí. I després de cinquanta-sis anys navegant per aquest immens oceà de la vida, de tempestes i colls de mar, de remar incansables a contracorrent, de remendar veles esgarrades i de perdre alguns tripulants, que sempre romandran en el nostre record: JulioCarlos, Josep, la Jana i la Dolors; tornem a ser junts.

Potser no tornaran mai més les excursions per les fortificacions, el fet de fer la llista a les barques o les corredisses cap al port en escoltar la sirena d'arribada, ni les noies saltant a la corda, al pisso o a la goma, ni el xurro-mediamanga,mangotero. Potser les carns i els cabells no són els mateixos, ni la força, ni l'empenta, ni la salut... Però aquí estem després de cinquanta-sis anys amb les mateixes ganes de xalar, de retrobar-nos, d'intercanviar quatre paraules, encara que siguin quatre, per amarrar el lligam d'una generació que manté la cohesió, el respecte, l'afecte i la complicitat.
Certament, un sopar pot no ser suficient. Amb quaranta persones és força complicat poder parlar amb tot-hom, però el fet de ser-hi, ja deixa clar que hi vols estar. De vegades, on no arriben les paraules pot arribar una rialla de complicitat: suficient per saber que ens recordem els uns dels altres.
Tal com et vas fent gran, la nostàlgia dels primers anys va guanyant terreny i en el que en el seu dia van ser veritables putades, les acabes recordant amb un somriure als llavis. I en la nostra quinta ha succeït una mica això, en la distància se'ns fa difícil recordar algun fet imperdonable.
Totes i tots som diferents, no hi ha ni un que sigui perfecte, però tenim un tret en comú, que, com diria El Foraster: "sou molt bona gent".

                                                                                        


divendres, 26 d’agost del 2022

Una de corsaris

 

L'Ametlla de Mar, a 25 d'agost de 2022.

 

Avui us explicaré un conte d'aquells que no et deixen dormir, l'he titulat: La gran mentida, i va de corsaris.

De ben menut, els pares, et van inculcant el que han de ser els pilars fonamentals de la teua vida per obtenir el reconeixement de la societat. Podríem dir que són l'adaptació lliure dels deu manaments de l'arrelada cultura cristiana; n'anirem parlant en aquest particular dietari. Avui ens centrarem únicament en el fet de tenir, almenys, un habitatge en propietat.

Com una gota d'aigua (o una llàgrima) que va caient, dia a dia, en un mateix punt de la roca i acaba fent forat, aquest mantra que es va repetint durant la primera etapa de la nostra vida s'assola entre les nostres creences com una veritat absoluta.

I arriba el dia. Amb tots els estalvis que has anat arreplegant amb incomptables hores de feina i, en la majoria de les ocasions, lligat a una entitat bancària, que han rescatat amb els teus diners, fins que et moris, tal com marquen les lleis del capitalisme, t'embarques en la compra d'una propietat "privada" pagant no tan sols el preu de l'habitança sinó també tots els impostos que et reclama l'administració.

No transcorre massa temps quan t'adones que la crua realitat és que la casa, tot i haver-la comprat, mai serà teva.

De cop et descompten del teu compte bancari l'Impost de Bens Immobles, que diuen hauràs de desemborsar durant tota la vida i que si no satisfàs t'embargaran. No té res a veure amb el servei de recollida de brossa, l'abastiment d'aigua o el subministrament d'electricitat, que ja pagues a banda. A més, el teu habitatge és una finca rústica i no utilitzes cap d'aquests serveis, tens pou propi, plaques solars i no et passa ningú a recollir la brossa: tot comença a ser estrany.

La casa l'has comprat de segona mà i necessita algunes petites reformes. T'informen que no pots fer res sense el vistiplau de l'administració i per descomptat pagar unes taxes, per no se sap ben bé que: «doncs no era meua», penses, incrèdul.

De cop, un dia es presenta un senyor a la finca i et diu que et ve a instal·lar un comptador d'aigua al pou que tu t'has fet i del que has pagat tots els impostos i llicencies.

A partir d'avui cada mes us passarem el rebut de l'aigua que aneu consumint et diu. Et poses les mans al cap!

La finca és prou gran, una hectàrea dona per poder fer prou coses, n'estàs satisfet de l'adquisició. Tens dos fills i, per tant com a bon pare, decideixes construir una altra casa i d'aquesta manera els hi podràs deixar una a cada fill. Intervé l'administració i et diu que d'això res, que al teu terreny no pots edificar, ja que ells no l'han declarat urbà: «doncs no era meu», penses, incrèdul. I per poder deixa'ls-hi alguna cosa, t'obliguen a adquirir un altre habitatge en sòl urbà a un preu desorbitat; però com a bon ciutadà ho acceptes i pagues tot el que et demanen.

Vist que no pots fer res a la teua propietat, decideixes vendre-la. Hisenda alça el dit i et comunica que si tanques la venda els hi hauràs de satisfer una bona part dels diners que obtinguis, i l'ajuntament també alça la mà i reclama una paraula estranya: la plusvàlua. «Doncs no era meu», penses, incrèdul.

Et repenses i decideixis donar-ho tot als fills i anar-te'n de lloguer; però: sorpresa!, l'administració torna a alçar la mà i els hi reclama als teus successors una part de les propietats que tu vas pagar en el seu dia i que has continuat pagant religiosament durant tots aquests anys, cap cot i sense obrir la boca penses: «doncs no eren meues».

Certament, els impostos són necessaris per poder mantenir l'estat del benestar i les administracions públiques. Estàs d'acord en pagar un impost sobre qualsevol cosa que puguis comprar, tot i ser de primera necessitat, estàs d'acord en el fet que més de la meitat del preu del carburant que necessites per anar a treballar siguin impostos o que tot i pagar l'impost de circulació et cobrin per circular per les carreteres, estàs d'acord en el fet que l'Estat es quedi amb una bona part del teu sou, estàs d'acord amb el fet que els corsaris de corbata i camisa blanca, t'abordin constantment i es reparteixin tot allò que et van furtant, perquè el més important, no ho oblidis mai, és que finalment ets propietari.



dilluns, 22 d’agost del 2022

Del retrat de Joan Rebull

De vegades la vida et sorprèn gratament. Ara fa uns dies, vaig descobrir en una pàgina de Facebook: La Cala en imatges (https://www.facebook.com/groups/lacalaenimatges), un retrat al pastel, que el reconegut pintor calero Joan Rebull havia fet de mi, acompanyat d'unes boniques paraules que em van arribar a l'ànima i que em van sorprendre més que la mateixa pintura.

Conec l'obra de Joan des de fa temps. Tot i especialitzar-se en retaules d'escenes bíbliques, una mostra de les quals podem trobar en algunes esglésies del territori, no fa espines a cap mena de repte. Amb un estil fàcilment identificable és capaç de captar qualsevol paisatge, escena o rostre, amb una gamma de colors molt particulars i pinzellades ràpides i segures. Però, a més, Joan també ha destacat com un activista del territori, i no solament cultural sinó també en defensa dels drets, les llibertats i la llengua del país. És per aquest motiu que valoro, encara més, que Joan m'hagi inclòs dintre d'aquesta col·lecció de retrats de persones especials del poble en la que, sense cap dubte, en mancarà una: la de Joan Rebull.
Joan, gràcies per donar-me un cop de mà sempre que t'ho he demanat i per aquest preciòs detall.

                                                                                                                        Àngel Martí

Retrat al pastel
Joan Rebull


dimecres, 10 d’agost del 2022

Tres anys de l'Ateneu Calero

Avui fa tot just tres anys del primer acte que va organitzar l'Ateneu Calero. Va ser un homenatge, en forma de recital poètic, al poeta calero Josep Consarnau, el qual, per desgràcia, va passar a millor vida al cap d'un temps. Es va fer a la plaça de l'Amerat de l'Ametlla de Mar, on es va aplegar bona part de la seva família, els membres de l'Ateneu i amics de l'Associació Poemes al Vent. Amb aquella trobada vàrem començar a escriure la història d'aquest col·lectiu cultural, que des de les hores no ha parat de créixer. En aquests moments hi formen part seixanta-cinc persones en el grup general, vint-i-vuit del club de lectura i més d'una vintena en la secció de pintura.
Les circumstàncies no ens ho han posat gens fàcil. El confinament va ser un fort entrebanc per poder continuar endavant, però ho vam aconseguir. La pluralitat de l'equip ens va permetre poder continuar creant actes, encara que fossin virtuals i d'aquesta manera mantenir vives les inquietuds i les il·lusions dels que en formem part.
Les activitats han estat moltíssimes i variades: conferències, presentacions de llibres, exposicions de pintura, programes de ràdio per divulgar la cultura, projeccions cinematogràfiques, activitats als centres d'avis, actuacions musicals, viatges culturals... Però la filosofia, sempre la mateixa: promoure la cultura del territori, dona veu a nous valors locals, donar a conèixer la creativitat de la gent de la Cala, distreure a la gent gran o desfavorida, fomentar els valors de la igualtat i la llibertat d'expressió, promoure la inclusió dels nouvinguts a casa nostra i salvaguardar les identitats culturals del nostre poble.
Com a recent president de l'entitat, en nom de tots, m'agradaria agrair a totes aquelles persones que des d'un principi ens han donat suport en el projecte:
Als membres de la SCER, que no van dubtar ni un segon en incloure'ns dintre de l'entitat.
A l'Ajuntament de l'Ametlla de Mar, que des de la regidoria de cultura ens ha facilitat les coses a l'hora de poder fer realitat les idees i per la cessió dels espais.
A l'equip de cultura de l'Ajuntament per la distribució de cartells i està pendents de les nostres necessitats.
Al bar Calacris i al Bar Parisien, per cedir-nos els espais quan ens ha calgut i d'aquesta manera poder gravar entrevistes.
A la Carme Gaseni , que des de la biblioteca de Tarragona ens ha donat suport constant al Club de lectura, fent totes les gestions per aconseguir els llibres.
A La Cala rtv, per fer-se ressò de les nostres activitats.
Als comercians de la Cala per, setmana rere setmana, penjar els nostres cartells als seus aparadors.
A Gil Publicitat, pel tracte especial que sempre ha tingut amb la nostra entitat i les facilitats que ens ha donat.
Als amics de Dillums d'Arts al Forn, per donar-mos veu a les seves trobades, a Tortosa.
A la tasca del president sortint, Joan Borràs, al capdavant de l'equip durant aquests tres anys.
A tota la gent que ens va seguint dia a dia, tant en els actes en directe com a les xarxes socials i que de fet són les que donen sentit a la nostra feina.
I molt especialment a tots i cadascun dels membres de l'Ateneu, que d'una manera o una altra i dintre de les seves possibilitats, han posat el seu gra de sorra, de forma totalment desinteressada, perquè el projecte continuï endavant.
Esperem que puguem celebrar l'aniversari de l'entitat durant molts anys i d'aquesta manera seguir apropant la cultura a la gent de la Cala.

Us animo a participar en aquest engrescador projecte en qualsevol de les seves seccions, ben segur que no us penedireu. 

                                                                                                                                  Àngel Marti






dilluns, 8 d’agost del 2022

Poema: Arjau en mà

 

Arjau en mà serves proa clarors.

Tot són matisos diluïts en sal

d'aquells hiverns on sobrava la sal

i et mancaven aquests minsos matisos.

 

Preciosa ceguesa que el sol botxí

et suscita quan tot és fosca a popa

i sents que voldries ser orb per sempre.

 

La mar t'ofega el rastre del trajecte

que et solca el rostre i et farà més savi,

més vell, més llop i més bon navegant.


                                             Àngel Martí



divendres, 5 d’agost del 2022

Una altra iniciativa al nostre territori: POESIA, SURF I KAIAK

És tot un goig veure que d'entre aquest món accelerat, boig i amb pocs escrúpols, de tant en tant, apareixen joves que aposten per projectes vinculats al desaccelerament, per poder viure d'una altra manera. Projectes vinculats a la calma, al coneixement del nostre territori, a la poesia... projectes sostenibles i respectuosos amb el nostre delicat medi ambient. Si fa uns dies us parlava de Lo Pulmonet, la Masia cultural del Perelló, avui us vull presentar a Josep Juan Segarra, un activista cultural del territori deltaic, que a més de liderar la una de les plataformes que lluiten contra la regressió del delta de l'Ebre, ja fa quatre anys va decidir posar en marxa una empresa dedicada al surf, caiac i poesia. El Josep (alguns el coneixereu per l'entrevista que li vàrem fer al Cultura en Barra i per xerrades que ens ha fet als #losdiumengesdelateneu), ens proposa rutes amb caiac pel delta per conèixer el territori. Les seves detallades explicacions sobre la història de les zones humides, de les construccions, la gastronomia i de les espècies que habiten el bucòlic espai, fa del passeig una experiència única. Les postes i sortides de sol des del bell mig del riu, recitant poemes d'escriptors del territori, no es poden explicar amb paraules. Crec que la gent d'aquí estem obligats a donar visibilitat a aquesta iniciativa i a participar-hi.
Us deixo l'enllaç de la seva web, no ho dubteu, doneu-li un cop d'ull, val la pena.

Segurament el futur sigui la robòtica, la intel·ligència artificial o la informàtica, però sense cap mena de dubte sense aquests petits glops d'aire pur i desconnexió, l'ésser humà no podrà avançar en cap d'aquests aspectes. Sense el respecte a la terra el progrés no té futur. 

POESIA SURF I KAIAK