IN ETERNUM
I sé que saps que sé que encara plores,
que no tens hores de repòs fa temps,
que no bufen els vents cap on voles...
I passen els dies i nits i el desig,
entre els llençols d'un llit que no veu són.
I saps que sé que crides el meu nom
i fins i tot hi ha cops que el puc oir,
mentre l'ahir, es marceix al calaix
i baix es van podrint nostres arrels.
I ja no em val un vers de matinada,
quan la corda tibada es va trencar.
Massa alt el preu d'estimar quan veus nafres
i foll t'agafes al ferro roent,
que esgarrapa un lament de qui el subjecta.
I ja no veus cap recta, al camí,
d'aquest destí que no et porta enlloc.
Tot sembla poc quan un no troba estima
i el seu amor culmina, en mocador
i és el dolor el que no el deixa viure...
Ni tan sols escriure el que et vol dir.
I és que no pots sofrir amb aquest dol,
que no et deixa alçar el vol, amb ala trencada
i a l'albada t'aferra al coixí.
I saps que sé que saps que és així,
que el temps mesquí et va furtant la vida,
que obre ferida que no es pot tancar
i et fuig de la mà sense preguntar,
si vols que es quedi almenys un abril.
De raons més de mil, per no tornar
mai més a remenar aquests draps...
I sé que saps que sé, que encara plores.
Angel Martí