Avui, sopant, passejava la vista al meu entorn i he tornat a volar per aquells anys d'escola a l'estela del franquisme, encara. Records d'ampolles de llet a l'hora del pati, de files exactes de bates a ratlles, d'aules presidides pel crucifix, d'aquell posar-se en peu marcial a l'entrada del mestre, del tacte de la regla de fusta a la punta dels dits, per corregir malifetes, del so del vell piano... quants records d'aquell piano. I dels riures innocents i del primer bes furtat i dels somnis de quan ens encetàvem sense saber encara que ens oferiria el destí. I després de cinquanta-sis anys navegant per aquest immens oceà de la vida, de tempestes i colls de mar, de remar incansables a contracorrent, de remendar veles esgarrades i de perdre alguns tripulants, que sempre romandran en el nostre record: Julio, Carlos, Josep, la Jana i la Dolors; tornem a ser junts.
Potser no tornaran mai més les excursions per les fortificacions, el fet de fer la llista a les barques o les corredisses cap al port en escoltar la sirena d'arribada, ni les noies saltant a la corda, al pisso o a la goma, ni el xurro-mediamanga,mangotero. Potser les carns i els cabells no són els mateixos, ni la força, ni l'empenta, ni la salut... Però aquí estem després de cinquanta-sis anys amb les mateixes ganes de xalar, de retrobar-nos, d'intercanviar quatre paraules, encara que siguin quatre, per amarrar el lligam d'una generació que manté la cohesió, el respecte, l'afecte i la complicitat.
Certament, un sopar pot no ser suficient. Amb quaranta persones és força complicat poder parlar amb tot-hom, però el fet de ser-hi, ja deixa clar que hi vols estar. De vegades, on no arriben les paraules pot arribar una rialla de complicitat: suficient per saber que ens recordem els uns dels altres.
Tal com et vas fent gran, la nostàlgia dels primers anys va guanyant terreny i en el que en el seu dia van ser veritables putades, les acabes recordant amb un somriure als llavis. I en la nostra quinta ha succeït una mica això, en la distància se'ns fa difícil recordar algun fet imperdonable.
Totes i tots som diferents, no hi ha ni un que sigui perfecte, però tenim un tret en comú, que, com diria El Foraster: "sou molt bona gent".
