Callaran, poema

Callaran

10-06-2017

(inspirat en l'ombra rogenca de la lloba de Gerard Vergès)

Veurem de lluny una ombra d'albatros,

l'incessant aleteig de la derrota

d'aquell que vol obrir ales blavoses

en una ombra rogenca de lloba,

que va alletant els cadells afamats

per obrir els ulls al temps de victòria.

Serà hivern, entre volves de neu

que esborraran els signes de les passes

d'aquella que cercava sobreviure

en una terra hostil, ocupada.

Veurem dansar les plomes al vent,

plomes que muden d'aus de pell caduca,

que emmudiran el dia del judici

amb els udols valents de la ramada

i occiran per sempre sense exèquies.

Serà la seva penitència ser

i decidir si matar o morir,

sofrir somort el so de la desfeta.

Trompes tendres trencant trossos de temps

d'aquell tirà etern que s'esvaeix

en aquest fons de cristall que enlluerna.

No tornarà la terra aterrossada

que clivellava un País captiu

d'aquelles aus de bec llarg i punxent.

Prudent!, deien... Prudent!, al qui gosava

alçar la veu sota les ales blaves...

Callaran, sí... callaran un octubre

les ombres de l'albatros vigilant.

 Àngel Martí Callau

Diria que ho heu fet

Diria que ho heu fet 

Heu fet ullar mil flors d'entre l'asfalt,

improvisats poemes en llambordes,

brollar la llum en la foscor dels cors,

escriure versos en gotes de sang.

Heu fet alçar el cap al cel, als ateus,

abraçar-se víctimes dels botxins,

escoltar a Jesús, Jahvè... Mahoma,

creure en l'ànima de la gent.

Heu fet que sapiguem que hi ha perdó

per aquells no han sabut perdonar-se,

que cercaven el paradís perdut,

ennuvolats per l'infern de la vida.

Heu fet malfactors lloant policies,

Imams fixats a mares desmembrades,

herois anònims de rostres eterns...

I us diré que no vau ser vosaltres.

Heu fet brotar llavor en terra erma,

que es mesclin els colors en una veu,

que les llàgrimes ens donin la força

per seguir pinzellant la llibertat.

Heu fet que la mort es transmuti en pau,

que el vostre gest sigui emmudit,

que el món sigui un mural de Miró

que es mira al mirall de l'esperança.

Heu fet, potser sense voler-ho fer,

que sortíssim a passejar les rambles,

per fer-se entendre, volent-ho fer,

que caminarem plegats, sense por.

Àngel Martí

Llunes de vellut i marbre

Diuen que qui no té feina el gat pentina, però jo, ja que de gat no en tinc, encara que de temps, per desgràcia, ara mateix massa, he decidit anar recopilant tots aquells poemes que durant els darrers anys he anat recitant, en un llibre, bàsicament perquè quedin en algun lloc. És un poemari sense pretensions, no es faran presentacions, ni es portarà a les llibreries, si l'interessa a algú, només es podrà adquirir per Amazon. Per mi és un poemari ple de records de llocs i de gent que he anat coneixen gràcies a la poesia i que no puc deixar perdre.
El títol vol reflectir totes les fases per les que un va passant amb el temps, que imparable, ens fa caminar sense descans.
Entre totes aquestes llunes de vellut i marbre, he anat escrivint i recitant de tot allò del dia a dia. Així, he viscut nits de fosca absoluta veient naus sense rostres que s'enfonsaven cercant l'esperança, vànoves de cartó als carrers o màrtirs sense nom que s'enduien mil noms, que no pretenien ser màrtirs. He viscut llunes en quart minvant cercant paraules que s'esmunyien, d'altres en quart creixent amb silencis amb gust de canella, o que dissimulaven les escletxes... Finalment, sense cap mena de dubte he viscut moltes nits de llunes al ple, que m'aixoplugaven de la fosca. He viscut llunes aprenent a estimar amb el llenguatge del cos i dels versos, recordant instants de criançó o somiant passejar de bracet amb les dones que més m'han estimat i que més estimo...
Res doncs, aquí us deixo aquest recull de versos, que molts de vosaltres haureu sentit o inclús llegit en aquest mateix blog.
També us deixo l'enllaç de Amazon on  el podreu adquirir o podeu fer-ho punxant a sobre de la portada del llibre, al lateral d'aquest blog. 
Gràcies Montse Cateura pel teu ajut en aquest projecte.

https://www.amazon.es/Llunes-vellut-i-marbre-poemes/dp/1522096647/ref=sr_1_1?s=books&ie=UTF8&qid=1502908484&sr=1-1&keywords=llunes+de+vellut+i+marbre

Amb aquest poema s'enceta el llibre

De vegades, en llunes de marbre

una paraula podria ser un vers,

un vers un món

i el món un poema.

De vegades, un instant

pot-ser una vida,

una vida un somni

i el somni un desig.

I és desig meu,

que aquests versos

siguin no només paraules,

sinó un instant de somnis,

on mil llunes de vellut,

et facin abraçar el món.

Des del pensament dels filòsofs, d'Albert Guiu

Intentar fer una crítica de qualsevol obra del poeta, fill de Flix, Albert Guiu Bagés és força agosarat. Guanyador de diversos premis literaris importants i referencia l'iteraria obligada de les Terres de l'Ebre, aquest professor de llengua castellana a l'institut de Gandesa, domina el llenguatge poètic, tant en castellà com en català, com pocs escriptors i per tant el crític té moltes possibilitats de no estar a l'altura de l'obra. Però tant se val, tot i aquest risc evident, no m'he pogut estar d'escriure aquest post sobre el darrer poemari de Guiu, "Des del pensament dels filòsofs", que ha publicat l'editorial Neopàtria. El fet de no ser, ni pretendre ser crític, em disculpa.

En aquesta, la seva vuitena obra, l'Albert, tal com ens té acostumats als que el seguim des de fa temps, ens mostra allò que tant li agrada, a partir d'un raonament profund d'algun autor, juga a deixar fluir tota aquesta inesgotable tempesta de mots, encadenant-los, com només ell sap fer, per acabar parint una personal, original i magistral traducció al llenguatge poètic. Si jugar a aquest joc ja és complicat amb bocins d'obres de narrativa o poesia d'altres autors, com li podem llegir al Facebook força sovint, en "Des del pensament dels filòsofs", arrisca fins al límit, desxifrant la profunditat de les idees d'una cinquantena de filòsofs, que amb paraules seves: "... ens han brindat la generositat del seu talent..."

S'atura en aquest, ara escardat, mirall del pensament, cerca pacient la profunditat del missatge, que fa seva, i la transmuta en versos d'una complicada senzillesa, que atrapen al lector en una teranyina de preguntes i sentiments que l'obliguen a cavil·lar mil coses que potser mai s'havia plantejat. 

Així doncs, en aquesta darrera obra, el professor Guiu, ens torna a demostrar que no hi ha límits en el procés creatiu d'aquest home: senzill, afable, proper, discret, planer i absolutament generós amb qualsevol que se li apropa. Que mai decep i continua sent una aposta segura per tots aquells lectors que cerquen llibres especials, llibres d'aquells que han d'habitar la tauleta de nit per anar sent rellegits un cop i un altre per poder esprémer tot el dens i nutritiu suc que l'autor ens amaga en cada vers i que ens regala una dolçor, de vegades discretament amarga, d'aquelles que perduren.

Així doncs, he d'acabar dient, des de la meva modesta opinió que, "Des del pensament dels filòsofs" de l'Albert Guiu, està destinada a convertir-se en una de les obres indispensables de la nostra literatura i que cap amant de la poesia intimista pot deixar de recrear-se en la seva lectura.

Àngel Martí

Les coses com a tals, no existeixen
Berkeley

Si les idees neixen de les coses:
la tristor cridanera d'un taüt mut,
el ball de la saliva d'un pastís,
el vol de papallones d'una joia,
l'enyorança de llegir un llibre, 
l'admiració de cada color del camaleó.
El taüt, el pastís, la joia, el llibre i el camaleó,
no existeixen.

Albert Guiu Bagés
(Des del pensament dels filòsofs)

Gràcies Barto, gràcies MUTO

D'ençà que en 2012 vaig començar a fer públic els meus escrits, he conegut molta gent gràcies a la literatura i en especial a la poesia, alguns dels quals s'han convertit en grans amics i potser alguna cosa més. Arran de la publicació en 2015 del meu poemari El Desfullar de les Ànimes i per casualitats d'aquelles que de vegades la vida et regala, vaig conèixer a Barto Merino, un nouvingut al poble, al que jo mai havia vist. Ell em va comentar que estaven formant un grup musical de rock, que era guitarrista, però que tenien un problema, que no volien fer versions, que els hi agradaria fer cançons pròpies, però no tenien ningú que els hi pogués fer les lletres i em va demanar si jo els hi faria. Recordo perfectament la meva resposta i suposo que ell també: "Mira Barto, en uns dies he de presentar el poemari aquí al poble i hem de recitar alguns poemes, si tu m'acompanyes a la guitarra, jo, em comprometo a intentar escriure alguna lletra, encara que no sé si seré capaç d'escriure rock..." Ens vam encaixar la mà i així va ser com ell magistralment em va acompanyar a la presentació i jo vaig entrar al món d'escriure lletres de cançons. Us he de confessar que ara mateix, de tot el que faig, és una de les coses que més m'omplen, ho trobo realment fascinant poder escoltar els teus escrits interpretats en clau de rock. 

Amic Barto, gràcies de cor per confiar en mi aquell dia i obrir-me les portes a aquest món, i gràcies a tu i a tots els components de MUTO per fer sonar tan bé les meves lletres. Em sento orgullós de, d'alguna manera formar part d'aquesta aventura. 

Us deixo la lletra de "Joé" una cançó que vaig escriure com a protesta contra la violència masclista i amb la que els MUTO sempre tanquen les seves actuacions.

JOÉ

JOÉ, ara sento el vent, que se t'endú.

Es perdran tantes pors en la nit

que podré sentir-me,

dona al meu llit

i aquell son perdut

volarà amb la lluna.

JOÉ, deixem trobar el meu destí,

el temps és mort

d'abans-d'ahir

quan sento que, que va fugir

entre les ombres, dels meus dits...

.....(tornada).....

JOÉ, Prou d'ingerències

Prou de maltractes

Prou de retrets

Prou de violència

Vull alçar el vol

Vull alçar sola el vol

Amb ales noves de dona........

VOLA!!! VOLA!!! VOLA!!!

JOÉ, ara sento que

ja no vull res amb tu

que veig la llum del camí,

que em sento amb força,

per tornar ha sortir

I tornar a renéixer dona,

sense els grillets

que m'esclavitzen a tu.

JOÉ, ara no ets ningú

per amargar-me la vida

Avui jo tinc sortida

i ja no és amb tu.

JOÉ,

Prou d'ingerències

Prou de maltractes

Prou de retrets

Prou de violència

Vull alçar el vol

Vull alçar sola el vol

Amb ales noves de dona........

VOLA!!! VOLA!!! VOLA!!!

Premis Literaris L'Ametlla de Mar 2017

Benvolguts companys, ara ja amb una mica més de tranquil·litat, ahir encara estaven netejant tots els espais dels actes, vull fer un petit post, del que va ser per mi aquest Premi Popular Mostra de Poesia al carrer, la Nit de Poesia al carrer i tot l'acte del lliurament dels Premis Literaris de L'Ametlla de Mar 2017.

En primer lloc, vull donar gràcies, de tot cor, a totes les amigues i amics, poetes i poetesses que van voler compartir amb nosaltres, activament, aquesta gran festa de la poesia que vam viure el dissabte passat a L'Ametlla de Mar, ja que sense ells aquest Premi Popular de la II Mostra de Poesia al carrer no hagués estat possible:

Josep Lleixà, Abel Borràs Garcia, Montse Pallares, Francesc Pou, Pepita Moliné Castellnou, Sílvia Panisello Cabrera, Manel Brull Llambrich, Maria Dolores Perez, Carme Lopez Árias, Roser Llanes, Maria Brull, Pau Cívit, Pilar Cabrera, Albert Guiu Bages, Isabel Ribera, Isabel Fornos Vilanova, Ramón Margalef Benaiges, Manel Ollé, Griselda Espuny, Silvia Mayans i Marçal.

Personalment vaig gaudir de veritat, escoltant cadascun dels vostres versos.

La festa va començar, com cada any penjant tots els poemes a la plaça i deixant-los onejant al vent durant tot l'acte, amb la possibilitat que el públic o els vianants que passaven, es poguessin aturar a llegir-los.

Cap a quarts de vuit de la tarda es va donar pas a II Mostra de Poesia Oberta al Carrer on per primer any es donava el Premi Popular. Els poetes van anar desfilant per l'escenari recitant els seus versos, mentre el públic anava marcant a les paperetes, que va repartir l'organització, els seus favorits. En acabar i mentre es feia el recompte, els poetes, ja fora de concurs van seguir recitant i fins i tot, els més agosarats es van atrevir a improvisar amb les paraules llençades pel públic... Fantàstic!

A les 21.00 h, els amics de l'Ensemble de Guitarres de l'Escola de Música, comandats pel guitarrista i membre de Calacultura Barto Merino ens van oferir un preciós recital musical a quatre guitarres. Aquesta part es va tancar amb el poema Aceituneros, de Miguel Hernandez, que vaig tenir el plaer de recitar acompanyat magistralment a la guitarra per Barto Merino.

Unes emotives paraules de suport a l'acte, per videoconferència, de Lluís Llach van encetar l'espectacle Nit de Poesia al Carrer, aquest any dedicat a la llibertat. Es van recitar poemes i bocins de textos de narrativa tant amb català com en castellà, que es van acompanyar d'imatges i música exquisidament elegides. Veritablement una gran feina audiovisual per part d'Enric Franch que cal destacar i que es va tancar amb un poema coral, fet per una vintena de membres del col·lectiu, Somiem de LLuís LLach.

Per acabar l'emocionant lliurament de premis. Aquests van estar els guanyadors d'enguany:

Luís Hernandez Solani guanyador (Palafolls) XXVI Premi Narrativa Vila L'Ametlla de Mar.

Sandra Blanch Vidal (Barcelona) guanyadora VIII Premi Nit de Poesia al Carrer.

Silvia Panisello Cabrera guanyadora (Tortosa) I Premi Popular Mostra Poesia Oberta al Carrer.

Maria Dolores Perez Martinez (Banyoles) 2a classificada I Premi Popular Mostra Poesia Oberta al Carrer.

Alexandra Blanch Fortuna guanyadora II Concurs Poesia Juvenil Calacultura categoria BAT.

Maria Comes Garcia guanyadora II Concurs Poesia Juvenil Calacultura categoria ESO.

Eva Beortegui Bonfill Guanyadora II Concurs Poesia Calacultura categoria PRIMARIA.

Us he de confessar que darrere d'aquesta vetllada poètica tan especial hi ha molta feina i com sempre, hi ha moltíssima gent, indispensable per a que tot surti bé, que no es veu. Els que tenim la sort de recitar som els que rebem les felicitacions i abraçades de la gent, però Calacultura és un col·lectiu amplíssim de gent que treballa braç a braç durant tot l'any per muntar actes com: vermuts literaris, conferències, presentacions de llibres, programes de ràdio, actuacions musicals... I com no els Premis literaris i tot el que comporten: cavil·lar idees, seleccionar testos, música, imatges, il·luminació, coordinar assaigs, comitès de lectura, canvis de micros, difusió, disseny de cartells i promoció, buscar jurats per narrativa i d'altres per poesia, cercar espònsors... Molta feina i molta gent al darrere. Però sabeu, res funcionaria sense el que és més important, una cohesió absoluta de tot el col·lectiu, riure força mentre ho fem, respecte a cadascun dels membres i il·lusió. Cada any es van incorporant cares noves al col·lectiu i cares noves, vol dir il·lusions noves, empenta i altres punts de vista, que crec que realment és el que manté viu aquest col·lectiu.

Només calia veure les 90 persones que ens vàrem ajuntar al sopar de fi de festa i que els que es van quedar fins al final, que es van fer les sis del matí a cop de guitarres i veus, es van adonar que Calacultura, veritablement és una gran família.
És cert, un col·lectiu necessita un cervell, però aquest, sense cames no pot caminar, sense mans, oïda o veu, no pot crear i sense cor no pot sobreviure. A Calacultura uns són cervells, altres mans o oïda, uns quants veus, alguns ulls, però tots som cor, el cor que mou aquest màgic aparell que no pot funcionar si hi manca algun òrgan.

Gràcies a tots, el que hi sou, els que heu estat i per motius puntuals en aquests moments no hi sou, als que ja ens heu dit que voleu ser, a totes aquelles persones que seguiu els nostres actes, als espònsors, a l'Ajuntament de l'Ametlla de Mar pel suport incondicional, i a tots els poetes i escriptors de fora que ens doneu suport amb la vostra presència... Junts, no deixéssim de somiar!

Els guanyadors

Part de l'equip de Calacultura

Alguns dels poetes participants

Supervivents al final de la nit

Per Miguel Hernandez

Al Facebook es penjarà un recull de fotos i al Youtube en breu tindreu les imatges.