D'una flor que germina d'entre versos.

Recordo aquell dia, quan vàrem crear el Club de lectura de la Cala, que entre la gent assistent, hi havia una noia, aparentment fràgil i delicada, trencadissa, que mostrava una timidesa força accentuada. Es mantenia amb el cap cot, fitxada en el llibre i no gosava a dir res. Jo, només la coneixia d'haver-la vist a l'entrada del col·legi, portant nens. Quan coincidíem, vacil·lant i sense poder amagar el sulfurament a les galtes, em feia una salutació amb el cap, a la que jo responia.

El dia del Club de lectura, quan li va tocar presentar-se, vermella com un pebrot, per primer cop va alçar la mirada, amb encongiment i em va dir:

-Que sàpigues que sóc una fan incondicional del que escrius. Fa molt que volia parlar amb tu, però mai m'he atrevit i m'he apuntat al Club precisament per veure si d'alguna manera... És que jo també escric, em fa molta vergonya dir-ho, però fa anys que escric...

-Doncs vinga, li vaig respondre, ja estàs llegint-nos alguna cosa.

Literalment es volia morir. Ens va costar molt, però entre tots els assistents la van fer recitar un poema seu. Ens vàrem quedar absolutament impressionats de la profunditat d'aquell text i la veu dolça i melancòlica.

A partir d'aquest moment ens anàvem veient tot sovint intercanviant poemes i reflexionant sobre els escrits. 

La noia, que traspuava vergonya pels porus de la pell, aquell mateix any va recitar davant més d'un centenar de persones i va guanyar el tercer premi. Al cap de poc temps, va veure publicats alguns dels seus poemes al llibre Dona Poesia, de l'editorial Mar de Fora, va escriure inspirant-se en obres de la Sefa en diverses exposicions pel territori, s'ha cansat de recitar per aquestes terres, és la coordinadora del Club de lectura i tresorera de l'Ateneu Calero... Però el més important és que durant aquest temps, no solament he descobert a la poeta, sinó que he conegut a la poeta com a persona. Una dona d'ànima absolutament transparent i cor enorme, com els seus versos. És per això, que avui puc dir que la vida m'ha regalat una amiga de les que perduren en el temps i que em sento orgullós de compartir amb ella tantes hores inoblidables.

Tot això ve, perquè ahir em va arribar un enllaç del programa el Racó dels somnis de Ràdio Sant Quirze, on li vàrem fer l'entrevista que us deixo, i recomano que no us perdeu. Podreu escoltar alguns dels seus poemes i jutgeu vosaltres mateixos.

La poeta calera es diu Àngels Puente, una altra escriptora que exporta la poesia Calera a l'exterior. En sentireu a parlar...

Gràcies amiga, els que t'estimem ens sentim orgullosos de tu.

Entrevista a l'Àngels Puente al programa el Racó dels somnis

Comentari "De Part Certa"

De vegades, quan un fa un parell d'anys que ha tret un llibre i creu que ja ningú el llegeix, li succeeixen fets tan bonics i reconfortants, com el que em va esdevenir el passat diumenge i, per tant, no puc més que compartir-lo amb vosaltres.

          Em trobava en un bar de La Cala i se'm va atansar un home de la població.

          ―Puc parlar un momentet amb tu? ―va preguntar.

          ―I tant -li vaig respondre.

          ―Estic llegint detingudament De part certa i fent un anàlisi acurat de cada conte.

          Aquesta persona, de la qual no desvelaré la identitat, va treure un grapat de notes i me'n va donar una.

          ―Mira't això ―em va dir ―, la resta ja te les donaré quan acabi, però hem de parlar-ne del tema, ja que aquest llibre porta una càrrega d'informació important.

          La nota deia:

"El fet de retratar el que significa una dictadura amb una història petita i quotidiana, és la millor manera per fer entendre el que és realment una dictadura.

Paraules prohibides, de l'àngel."

          ―És molt important transmetre les coses com ho fas tu. En les dictadures, només coneixem als que estan dalt, però de vegades, els de baix són els que causen més dolors ―va continuar.

          Hi ha res més bonic que alguna persona dediqui una part del seu preuat temps ha analitzar el que un va escriure, algun dia, sense més pretensió que posar a la llum el que sentia de forma gairebé xifrada?

          Segurament alguns dels que llegireu aquest post ho trobareu una ximpleria, però pels que escrivim no hi ha moment més màgic que quan una persona t'atura per parlar d'algun aspecte del teu llibre,

Gràcies M.B. Segur que en parlarem.

Història i costums del judaísme

El passat 19 de gener l'Ateneu calero va fer una nova proposta en format #losdOmenges. Aquest cop, va ser una xerrada sobre les tradicions jueves a càrrec de l'Adriana Alonso-Villaverde Lozano, que no tan sols va aportar, al nombrós públic assistent, els seus coneixements com a sociòloga i antropòloga, sinó també els detalls de l'experiència d'haver viscut onze anys a Israel. La Montse Cateura va obrir l'acte amb una presentació impecable i aquest cop, va ser l'Alcalde el que el va tancar.

En acabar, la gent, visiblement interessada, va demanar saber més del tema i la ponent va prometre noves conferències.

També van assistir a la conferència el president del Call jueu de Tortosa i l'escriptor Manuel Díaz estudiós dels temes bíblics. 

Hem de dir que ja ens han demanat la conferència a Tortosa, Cambrils i Peníscola, per tant, comencem a exportar i a donar a conèixer el que fem al poble de La cala, a l'exterior.

Des de l'Ateneu volem agrair també la presència de la regidora de cultura i a la resta de regidors que van voler ser presents.

Pels que no vàreu poder ser-hi us deixo un enllaç on la podreu escoltar íntegra.

Esperem, de tot cor, que us agradi.

Video la la conferència

Exposició de la Vicentica Comes a Tortosa

Són poques les ocasions en què em quedo sense parla, però ahir va ser una d'aquestes. 

La Vicentica Comes, que per cert, encara que no us ho poguéssiu creure, també es va queda sense paraules, va inaugurar una exposició dels seus quadres (carbó i sanguines) a la biblioteca municipal de Tortosa. Els convidats per omplir aquest acte, vam ser la gent de poetes de l'Ebre; tot i que també va haver-hi una representació del col·lectiu l'Ateneu Calero, per fer-li suport. L'Acte el van obrir l'Alcaldessa de Tortosa i el Regidor de Cultura de la ciutat. Quan em va tocar recitar el meu poema, els nervis se'm van aferrar a les cordes vocals de tal manera que gairebé no podia ni parlar. Després de cavil·lar una estona em vaig adonar que van confluir tres factors importants: el primer que no és gens habitual veure una calera exposant quadres representatius de la història del nostre poble a un altre municipi, el segon que feia uns instants la Roser Llanes havia recitat un poema escrit per mi feia uns anys, amb l'exquisidesa que ella sap donar-li a la paraula i el tercer, que vaig cometre l'errada de declamar uns versos que ja fa un temps sempre recito acompanyat amb la guitarra de l'amic Enric, i realment em va fer falta. De tot això només hi ha una cosa important, que una calera va portar, amb imatges, la història del nostre poble a Tortosa.

Com sempre, no puc acabar sense agrair a la Irene Prades i la resta de companyes de la biblioteca de Tortosa la seva dedicació, a la Vicentica per saber transmetre la vida dels caleros amb la senzillesa d'un llapis, a la meva estimada Roser Llanes per fer lluir, tal com ella sap, una poesia meva i al meu amic Enric Franch, al que vaig enyorar moltíssim quan recitava, les hores de feina que li comporta musicar els meus poemes.

Per cert, encara teniu fins a final de mes per gaudir de l'exposició.

2020 El Xarlet tornarà a volar

Recordeu aquell petit Xarlet que volava per les escales del port a la recerca del pare? Recordeu totes aquelles llàgrimes de sal que va vessar? Doncs qui sap si aquest 2020 en tornareu a tenir notícies...

—Arnau faci el favor d'estar atent!

L'Arnau Rovira ni tan sols el va sentir. Els seus ulls estaven reclavats a l'horitzó, intuïa que ben aviat veuria aparèixer la silueta de la Verge del Mar. El vent era favorable, una lleugera brisa de migjorn apuntava cap al campanar de l'església que trencava el dibuix d'un poble de casetes baixes, perfectament emblanquinades. Ell, tot i els seus nou anys, havia après que quan es donava aquesta circumstància no passaven massa dies que les barques arribessin a port.

El Xarlet, malnom amb què tothom coneixia al petit Arnau per la seva avidesa a l'hora de capturar peix, passava moltes més hores mirant a través d'aquell brut finestral encarat al port que no pas controlant la pissarra del mestre Romeu. Tot i això, era dels més llestos de classe i no perdia ocasió per demostrar-ho. S'havia guanyat la simpatia del Sr. Romeu i l'antipatia de bona part dels nois que compartien l'aula.

De fet, aquella escola tampoc ajudava massa a concentrar-se. Era una habitació d'uns cinquanta metres quadrats, força deixada; s'intuïa que un dia les parets havien estat verdes, tot i que les grans taques d'humitat les havien convertit en un marró trist. La forta ferum a peix inundava l'estança, que estava situada just a sobre de la llotja on els pescadors subhastaven les seves captures. Únicament la feien digna aquells dos grans finestrons oberts al món, donant-li una claredat que es projectava des de la mar, tot i la sal que regalimava pels vidres, que desentonaven amb tota la resta.

L'Arnau no aparentava l'edat que tenia, semblava molt més madur. La sobrietat de la seva família es reflectia en la mirada que duia tatuada el blau del mar. Els cabells rossos, cremats pel sol i poc nets, li donaven un aire de trapella, que no era del tot incert. Va fer seves les paraules que el pare sempre li deia: "menut, portes la sal de la mar a les venes" i les repetia cada cop que algú li preguntava què volia ser de gran. El pare sempre el feia sentir important.

Portada Llàgrimes de sal 3ª Edició

                                                      

  Portada Llàgrimes de Sal 1ª Edició