De
vegades, quan un fa un parell d'anys que ha tret un llibre i creu que ja ningú
el llegeix, li succeeixen fets tan bonics i reconfortants, com el que em va
esdevenir el passat diumenge i, per tant, no puc més que compartir-lo amb vosaltres.
Em trobava en un bar de La Cala i se'm
va atansar un home de la població.
―Puc parlar un momentet amb tu? ―va
preguntar.
―I
tant -li vaig respondre.
―Estic llegint detingudament De part certa i fent un anàlisi acurat
de cada conte.
Aquesta persona, de la qual no
desvelaré la identitat, va treure un grapat de notes i me'n va donar una.
―Mira't això ―em va dir ―, la resta ja
te les donaré quan acabi, però hem de parlar-ne del tema, ja que aquest llibre
porta una càrrega d'informació important.
La nota deia:
"El
fet de retratar el que significa una dictadura amb una història petita i
quotidiana, és la millor manera per fer entendre el que és realment una
dictadura.
Paraules
prohibides,
de l'àngel."
―És molt important transmetre les
coses com ho fas tu. En les dictadures, només coneixem als que estan dalt, però
de vegades, els de baix són els que causen més dolors ―va continuar.
Hi ha res més bonic que alguna persona
dediqui una part del seu preuat temps ha analitzar el que un va escriure, algun
dia, sense més pretensió que posar a la llum el que sentia de forma gairebé
xifrada?
Segurament alguns dels que llegireu
aquest post ho trobareu una ximpleria, però pels que escrivim no hi ha moment
més màgic que quan una persona t'atura per parlar d'algun aspecte del teu llibre,
Gràcies
M.B. Segur que en parlarem.
Hi ha res més bonic... tot dit amic!
ResponEliminaLa veritat és que no Carme. Gràcies.
ResponElimina