dilluns, 23 de març de 2020

Poema al tio Peret de Gel

Avui ens ha deixat el Tio Peret, i per culpa d'aquest moment que estem passant ni tan sols ens hem pogut acomiadar d'ell.

Aquests darrers anys hem fet molt de quilòmetres junts per anar a escoltar recitals de poesia. Ell, encara que mai en va escriure, no es va perdre ni un sol d'aquests versos que tant li agradaven. Tots esperàvem el seu bravo!, al final de cada poema; era ja costum adquirida. Durant els llargs viatges, m'explicava una vegada i una altra aquells primers anys de pescador: la duresa de la feina, les hores a la mar, els temporals passats... Però sempre amb il·lusió i un somriure als llavis, com si aquelles penúries li haguessin donat l'alè necessari per viure. Tot i la seva edat, era encara un home ple de somnis, tots macerats amb sol, sal o escates, que sabia transmetre a tot aquell que l'escoltava. No en tinc cap dubte que el seu darrer pensament fou per la mar.
Jo, no puc més que deixar-li aquest humil poema, com a mostra de la meua sincera gratitud per les seues ensenyances sobre el món de la mar.
Peret, allí on estiguis, espero de cor que t'agradi.



Ningú se'n va per empre

No sofriu, ningú se'n va per sempre
quan la seva ànima perviu
en cada engruna de sal,
entre la remor de la mar llarguera,
en el vol d'una gavina
que aleteja entre el sol de l'albada,
en l'estela d'una barca que persistent
cerca les moles de peix.

Ningú se'n va per sempre
quan en el rumb traçat
va deixant gent que l'estima de veres,
quan amolla una crònica
de lluita i esforç,
que no pot perir en el trajecte.

Ningú se'n va per sempre
quan la sang de la seva sang,
espessa com la de tonyina
abraça i s'aferra les ensenyances
d'un pare que fou mariner,
mestre i amic.

Ningú se'n va per sempre
quan deixa una dona que l'estima
i amics que escriuran el seu nom
en la sorra de la platja 
per que els tràngols li deixin acaronar
la seua mar, mentre la nau de la vida
navegui en l'oceà del temps.

Ningú se'n va per sempre
si sobreviuen les seues històries
que germinaren de l'enyorança,
d'un cor que bategava
pescant els somnis, cada nit.
                                                     
Ningú se'n va per sempre
si amb orgull,
ha passejat el nom del seu poble
i l'ha fet créixer i apreuar,
o si un o altre, pot escriure-li un vers
en un full en blanc, nítid i transparent,
com la seua ànima macerada
amb sal, sol i ventades.

Ningú se'n va per sempre
mentre cada bafa de mestral
ens torni a portar el record
d'un home que va néixer,
créixer i morir navegant,
com un llop de mar.
Bravo, tio Peret!

Àngel Martí Callau
Al meu amic Peret de Gel

8 comentaris:

  1. El trobarem a faltar. El poema preciós, una fotografia real.

    ResponSuprimeix
  2. M'agrada la poesia i aquesta és la descripció més bonica q he sentit en temps.!

    ResponSuprimeix
  3. Preciòs poema. La gent que vivim de la mar li teniem un gran respecte.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I elss que no, però portem la sal a la venes també. Va saber posar el nom de la Cala en el mapa.

      Suprimeix
  4. Gracias tío Pere! Precioso homenaje! El tío Pere no se va!

    ResponSuprimeix

Comentaris