dissabte, 13 de juny de 2020

Microconte, La Espera


Microconte finalista al "VI Concurso Internacional de Microcuentos, la primavera la sangre altera" de l'editorial Diversidad Literaria. Surt publicat al llibre que porata el mateix títol.

La espera

Esperaba la primavera como la que aguarda a su amante. Nunca le gustó la tristeza del invierno; le invadía el alma. Y llegó, arribó repleta de aromas a jazmín, clavel, amapolas y hojas de naranjo. Porteó hasta sus pies ríos repletos de agua, hiedras que se aferraban a los chopos buscando gozar del sol, el gorgoteo de los pájaros, felices de verla… La espera valió la pena, era la muerte deseada.

                                                                                                    Àngel Martí



dissabte, 4 d’abril de 2020

Microrrelatos I


Mi primera incursión en la narrativa en castellano ha sido la participación en unos concursos de microrrelatos de la editorial Diversidad Literaria.
Mi grata sorpresa es que han estado seleccionados para formar parte de los libros se que editaran próximamente.
Os dejo dos de los microrrelatos, a ver que os parecen.


La Espera ( Del Libro colectivo Microrrelatos Pluma, Tinta y Papel IX, Ed, Diversidad Literaria)


 Esperaba la primavera como la que aguarda a su amante. Nunca le gustó la tristeza del invierno; le invadía el alma. Y llegó, arribó repleta de aromas a jazmín, clavel, amapolas y hojas de naranjo. Porteó hasta sus pies ríos repletos de agua, hiedras que se aferraban a los chopos buscando gozar del sol, el gorgoteo de los pájaros felices de verla… La espera valió la pena, era la muerte deseada.
                                                                                                                  Àngel Martí

Luna Llena ( Del Libro colectivo Microrrelatos Nocturnos VII, Ed, Diversidad Literaria)

Había esperado tanto tiempo. La luna, nuestro único testigo, mostraba expectante su plenitud. El cielo se mantenía en silencio, como si fuera consciente de la importancia del encuentro. Y apareció: discreta, preciosa, arrebatadora, más bella que nunca. El corazón, resonaba como tambores de guerra. Me abrazó. Le hendí los incisivos en el cuello y degusté el sabor a virgen… Deliciosa.
                                                                                                                  Àngel Martí




dijous, 2 d’abril de 2020

Poema Travessia

Avui us deixo un poema que també vaig escriure fa un grapat d'anys i sembla que era premonitori del que vindria. Del poemari El Desfullar de les Ànimes, aquesta Travessia... que estem vivint.

En aquest enllaç el pots escoltar


dimecres, 25 de març de 2020

Matí de pluja


Et lleves amb l'albada, és d'un gris
d'aquells que es precipita, a poc a poc,
amb les minúscules gotes de pluja
que passegen la finestra del dia
en una cursa que morí en el repeu.
Un colom s'ho mira des d'una morera
que vol tornar a néixer amb la primavera,
que es fa esperar com els dies de sol.

Els tolls dibuixen cercles tan efímers
com les hores que transiten, silents,
entre l'asfalt desert i els pensaments
per tots aquells que van fugint per sempre.
I remenes el cafè del matí,
tebi com l'esperança de tornar,
i encens el primer cigar de molts,
i es va consumint com el temps dels somnis.

                                             Àngel Martí, 25 de març de 2020


dilluns, 23 de març de 2020

Poema al tio Peret de Gel

Avui ens ha deixat el Tio Peret, i per culpa d'aquest moment que estem passant ni tan sols ens hem pogut acomiadar d'ell.

Aquests darrers anys hem fet molt de quilòmetres junts per anar a escoltar recitals de poesia. Ell, encara que mai en va escriure, no es va perdre ni un sol d'aquests versos que tant li agradaven. Tots esperàvem el seu bravo!, al final de cada poema; era ja costum adquirida. Durant els llargs viatges, m'explicava una vegada i una altra aquells primers anys de pescador: la duresa de la feina, les hores a la mar, els temporals passats... Però sempre amb il·lusió i un somriure als llavis, com si aquelles penúries li haguessin donat l'alè necessari per viure. Tot i la seva edat, era encara un home ple de somnis, tots macerats amb sol, sal o escates, que sabia transmetre a tot aquell que l'escoltava. No en tinc cap dubte que el seu darrer pensament fou per la mar.
Jo, no puc més que deixar-li aquest humil poema, com a mostra de la meua sincera gratitud per les seues ensenyances sobre el món de la mar.
Peret, allí on estiguis, espero de cor que t'agradi.



Ningú se'n va per empre

No sofriu, ningú se'n va per sempre
quan la seva ànima perviu
en cada engruna de sal,
entre la remor de la mar llarguera,
en el vol d'una gavina
que aleteja entre el sol de l'albada,
en l'estela d'una barca que persistent
cerca les moles de peix.

Ningú se'n va per sempre
quan en el rumb traçat
va deixant gent que l'estima de veres,
quan amolla una crònica
de lluita i esforç,
que no pot perir en el trajecte.

Ningú se'n va per sempre
quan la sang de la seva sang,
espessa com la de tonyina
abraça i s'aferra les ensenyances
d'un pare que fou mariner,
mestre i amic.

Ningú se'n va per sempre
quan deixa una dona que l'estima
i amics que escriuran el seu nom
en la sorra de la platja 
per que els tràngols li deixin acaronar
la seua mar, mentre la nau de la vida
navegui en l'oceà del temps.

Ningú se'n va per sempre
si sobreviuen les seues històries
que germinaren de l'enyorança,
d'un cor que bategava
pescant els somnis, cada nit.
                                                     
Ningú se'n va per sempre
si amb orgull,
ha passejat el nom del seu poble
i l'ha fet créixer i apreuar,
o si un o altre, pot escriure-li un vers
en un full en blanc, nítid i transparent,
com la seua ànima macerada
amb sal, sol i ventades.

Ningú se'n va per sempre
mentre cada bafa de mestral
ens torni a portar el record
d'un home que va néixer,
créixer i morir navegant,
com un llop de mar.
Bravo, tio Peret!

Àngel Martí Callau
Al meu amic Peret de Gel

divendres, 20 de març de 2020

Pells de sorra i escates II

Aquí teniu un altre tastet, més pujat de to, del que serà aquesta història...

 —Vols ballar amb mi bonica? 
Ni tan sols es va atrevir a contestar, es va amanollar a l’Arnau i es deixà portar fins al centre de la pista, gairebé flotant. En iniciar el ball, cap dels dos es trobava massa còmode «el primer ja les té aquestes coses», va cavil·lar el noi;  però l’escalfor per la proximitat dels pits granítics de la Rosa, ben aviat li van fer perdre la vergonya. Ella, melosa, va recolzar el cap a l’espatlla dreta de l’Arnau i li va encerclar el coll amb els braços; ell li va estrènyer la cintura amb la força del qui enceta l’adolescència. Semblaven un únic cos. La resta de balades van ser una lluita aferrissada. Les mans de l’Arnau, sense dissimular massa, lliscaven cap a les natges fermes de la noia, que ràpidament li pujava, mentre li deixava anar un alè accelerat i plaent, a l’orella. El noi sentia que alguna cosa es movia des de l’interior del pantaló i el premia més contra el cos de la jove. La Rosa, tot i que ho hagués negat fins la mort, desitjava desesperadament que li fes un petó d’aquells llargs i encaramel·lats, que mai havia tastat.
 —Anem? —va preguntar a l’Arnau en veu baixa, i amb tantes ganes com feredat d’escoltar un sí com a resposta. 
Ella no va dir res, se li va aferrar amb desig a la mà i el va arrossegar cap a la sortida. Ell, en passar pel costat del Lluís li va picar l’ullet.  
—T’he xorrat les peces, amic! —li va dir.  
Van caminar fins a l’escullera del port de les barques d’arrossegament, compartint un Fortuna mentolat, mentre eludien les cames d’altres parelles que assegudes en la foscor, degustaven la nit. Gairebé ni es van dirigir la paraula, la virginitat de tots dos els impedia assaborir aquell moment com es mereixia. Ell, impetuós, no li va donar temps ni per seure. Amb el cos, l’empresonà contra el lateral de les escales del far i sota aquella llum verda intermitent, que als enamorats sempre anunciava bons auguris, va iniciar l’abordatge de la primera batalla. Molt a poc a poc va començar a petonejar-li el coll, resseguint cada artèria amb la llengua, fins a assaborir el lòbul dret amb la delicadesa i la por a errar, d’aquell que comença. Ella en percebre l’alè calent i ansiós, va sentir com tot el cos se li estremia, els mugrons s’erectaven, com volent cercar un estel, i una pressió salvatge inundava el seu sexe d’allò que devia ser el fluid del goig. Era humida, aiguosa. Lentament la mà de l’Arnau, per sobre de la roba, com si no volgués fer-ho, va escalar fins aquells pits ferms i tendres, ella instintivament es va posar de puntetes, com per eludir quelcom que no podia evitar. Allí es va aturar una estona, mentre les dues llengües es barrejaven en un temporal de sensacions, d’aquelles que havien sentit explicar. L’Arnau va agafar la mà de la Rosa i li va conduir fins als seus texans descordats, ella va esquivar l’acció en notar el tacte de la carn prohibida. Va insistir més d’un cop, però la Rosa tot i sentir-se desbordada per aquell delit, estava mínimament lúcida per recordar les paraules de la seva mare:  
“(...) Filla, la virginitat és un bé tan preuat per la dona, que només la pots donar a un home. Quan arribi el moment has d’estar absolutament segura que ha de ser aquell, i cap altre, al qui li vols regalar(...)”. 

                                                                                                                      Àngel Martí


dimecres, 18 de març de 2020

Pells de sorra i escates

U deixo un fragment del que serà "Pells de sorra i escates":

(...) Al cap d’unes tres hores el xarlet va dirigir el vol cap a port. Fou aleshores quan l’Arnau va manar xorrar el bou. La maniobra va ser ràpida, estaven a poca profunditat. La maquinilla es notava forçada i tot sovint es queixava. El patró no les tenia totes, o s’havien enganxat en algun forelló i en pujaven un bocí, o les taques que havia vist a la sonda eren el que ell intuïa. La sospita es va començar a confirmar quan la gola del bou era a popa. A la trampa hi havia dues dorades d’una mida considerable, devien estar sobre els dos quilos i mig, i les bandes havien pujat absolutament netes i senceres. L’Arnau va llençar la vista a la corona. Deixava una estela d’escates immensa que de seguit va cridar l’atenció de les gavines, xatracs, xarlets i tota mena d’aus marines que xisclaven com boges. No va ser fàcil hissar aquella corona farcida de dorades d’entre dos i quatre quilos. Per l’Arnau era gairebé impossible calcular quantes arroves hi havia, era mitjans d’agost i el preu estava pels núvols. El que no tenia clar era si tindrien prou gel per conservar tantíssim peix (...)


dimarts, 18 de febrer de 2020

Sonet a la flor de la Mercè

Sonet a la flor
Inspirat en la pintura de Mercè Begué

Es despengen ulls d'aiguamarina
d'una tija que cerca el cel.
Sospira quan ferma l'arrel
i els pètals contemplen la vida.

Fulles emmelades
que dansen al vent, amb passió,
et miren amb il·lusió
les belles flors, emmarcades.

Ànima desesperada
quan el sol li escatima un bes
o la terra no és mullada.

Quan l'amor és un no-res
quan ja no se sent estimada

i va perint en un vell test.

Àngel Martí

Pintura de Mercè Begué

dilluns, 17 de febrer de 2020

Dia Internacional de les llengües Maternes


La Conferència General de la UNESCO, en novembre de 199, va declarar com el Dia Internacional de les Llengües Maternes el 21 de febrer. Aquesta data commemora el 21 de febrer de 1952, en què la policia de Blanga Desh va tirotejar una manifestació de joves que demanaven poder utilitzar el Bengalí com a llengua oficial. En aquells temps la llengua oficial del País era l'urdú.

L'Ateneu Calero va voler commemorar aquest dia organitzant, el passat 16 de febrer, un acte a la Plaça Catalunya, consistent en què disset persones de diferents nacionalitats van recitar un poema amb la seva llengua. Els assistents a l'acte van rebre un llibrer on figurava el poema original a llegir i la traducció del mateix al català i castellà. A més, en finalitzar l'esdeveniment, es va poder fer un tast dels menjars típics de cada País, que els mateixos recitadors van portar.
Els participants van  ser:
Ainoa (Romania), Fausto Capodiferro (Itàlia), Isabella (Colòmbia), Bea (França), 
Julia (Anglaterra), Jou (Brasil), Joan Borràs  (Aragonès), Rachid (Àrab), Bernardo (Neerlandès i Alemany), David Botello (Espanyol),
Adriana Alonso (Hebreu), Naomí (Anglès), Nina (Ucraïnès), Roser Llanes (Català) Melanie (Francès) i Rico Calabrissi (Argentí).
Cal agrair la col·laboració de la regidoria de cultura de l'ajuntament de l'Ametlla de Mar i al Bar Parisien.
Però especialment hem de fer un reconeixement a la gent de l'Ateneu Calero que han estat treballant per poder fer realitat aquesta activitat: Eva Mir, Isabel Labòria, Àngels Puente, David Rivera, Glòria Piñol, Josep Lluís Galceran i Raul Romeu. Felicitats a tots, va quedar un acte preciós.





















dissabte, 15 de febrer de 2020

Lectura de contes a l'Onada


Ahir, divendres, l'Ateneu Calero va organitzar una nova activitat pels avis de l'Onada, de l'Ametlla de Mar. Aquest cop ha estat una lectura de contes del llibre De Part Certa. L'acceptació de la gent gran, com sempre, va ser fantàstica. Les dificultats que alguns d'ells tenen en poder llegir, fa que actes com aquests els tornin a apropar a la literatura i puguin gaudir, almenys durant unes hores, d'històries d'aquelles que ells ens contaven a nosaltres quan érem petits. Contemplar les seves cares, atentes a les veus dels lectors, una rialla o escoltar preguntes d'allò que no els hi queda clar, ens reafirma en el fet que per ells és molt important escapar de la rutina diària.
Per l'extens equip que formem l'Ateneu Calero totes les activitats són importants, però cada cop que anem a fer alguna cosa pels avis, ens omple d'una manera molt especial.
Volem agrair novament a la direcció de l'Onada l'interès que posa en mantenir distreta a la gent gran, ja que això els hi dóna una mica més de vida.






dimarts, 28 de gener de 2020

D'una flor que germina d'entre versos.


Recordo aquell dia, quan vàrem crear el Club de lectura de la Cala, que entre la gent assistent, hi havia una noia, aparentment fràgil i delicada, trencadissa, que mostrava una timidesa força accentuada. Es mantenia amb el cap cot, fitxada en el llibre i no gosava a dir res. Jo, només la coneixia d'haver-la vist a l'entrada del col·legi, portant nens. Quan coincidíem, vacil·lant i sense poder amagar el sulfurament a les galtes, em feia una salutació amb el cap, a la que jo responia.

El dia del Club de lectura, quan li va tocar presentar-se, vermella com un pebrot, per primer cop va alçar la mirada, amb encongiment i em va dir:

-Que sàpigues que sóc una fan incondicional del que escrius. Fa molt que volia parlar amb tu, però mai m'he atrevit i m'he apuntat al Club precisament per veure si d'alguna manera... És que jo també escric, em fa molta vergonya dir-ho, però fa anys que escric...

-Doncs vinga, li vaig respondre, ja estàs llegint-nos alguna cosa.

Literalment es volia morir. Ens va costar molt, però entre tots els assistents la van fer recitar un poema seu. Ens vàrem quedar absolutament impressionats de la profunditat d'aquell text i la veu dolça i melancòlica.
A partir d'aquest moment ens anàvem veient tot sovint intercanviant poemes i reflexionant sobre els escrits. 

La noia, que traspuava vergonya pels porus de la pell, aquell mateix any va recitar davant més d'un centenar de persones i va guanyar el tercer premi. Al cap de poc temps, va veure publicats alguns dels seus poemes al llibre Dona Poesia, de l'editorial Mar de Fora, va escriure inspirant-se en obres de la Sefa en diverses exposicions pel territori, s'ha cansat de recitar per aquestes terres, és la coordinadora del Club de lectura i tresorera de l'Ateneu Calero... Però el més important és que durant aquest temps, no solament he descobert a la poeta, sinó que he conegut a la poeta com a persona. Una dona d'ànima absolutament transparent i cor enorme, com els seus versos. És per això, que avui puc dir que la vida m'ha regalat una amiga de les que perduren en el temps i que em sento orgullós de compartir amb ella tantes hores inoblidables.

Tot això ve, perquè ahir em va arribar un enllaç del programa el Racó dels somnis de Ràdio Sant Quirze, on li vàrem fer l'entrevista que us deixo, i recomano que no us perdeu. Podreu escoltar alguns dels seus poemes i jutgeu vosaltres mateixos.



La poeta calera es diu Àngels Puente, una altra escriptora que exporta la poesia Calera a l'exterior. En sentireu a parlar...


Gràcies amiga, els que t'estimem ens sentim orgullosos de tu.







dilluns, 27 de gener de 2020

Comentari "De Part Certa"

De vegades, quan un fa un parell d'anys que ha tret un llibre i creu que ja ningú el llegeix, li succeeixen fets tan bonics i reconfortants, com el que em va esdevenir el passat diumenge i, per tant, no puc més que compartir-lo amb vosaltres.

          Em trobava en un bar de La Cala i se'm va atansar un home de la població.
          ―Puc parlar un momentet amb tu? ―va preguntar.
          ―I tant -li vaig respondre.
          ―Estic llegint detingudament De part certa i fent un anàlisi acurat de cada conte.

          Aquesta persona, de la qual no desvelaré la identitat, va treure un grapat de notes i me'n va donar una.
          ―Mira't això ―em va dir ―, la resta ja te les donaré quan acabi, però hem de parlar-ne del tema, ja que aquest llibre porta una càrrega d'informació important.

          La nota deia:

"El fet de retratar el que significa una dictadura amb una història petita i quotidiana, és la millor manera per fer entendre el que és realment una dictadura.
Paraules prohibides, de l'àngel."

          ―És molt important transmetre les coses com ho fas tu. En les dictadures, només coneixem als que estan dalt, però de vegades, els de baix són els que causen més dolors ―va continuar.

          Hi ha res més bonic que alguna persona dediqui una part del seu preuat temps ha analitzar el que un va escriure, algun dia, sense més pretensió que posar a la llum el que sentia de forma gairebé xifrada?

          Segurament alguns dels que llegireu aquest post ho trobareu una ximpleria, però pels que escrivim no hi ha moment més màgic que quan una persona t'atura per parlar d'algun aspecte del teu llibre,


Gràcies M.B. Segur que en parlarem.


Història i costums del judaísme


El passat 19 de gener l'Ateneu calero va fer una nova proposta en format #losdOmenges. Aquest cop, va ser una xerrada sobre les tradicions jueves a càrrec de l'Adriana Alonso-Villaverde Lozano, que no tan sols va aportar, al nombrós públic assistent, els seus coneixements com a sociòloga i antropòloga, sinó també els detalls de l'experiència d'haver viscut onze anys a Israel. La Montse Cateura va obrir l'acte amb una presentació impecable i aquest cop, va ser l'Alcalde el que el va tancar.
En acabar, la gent, visiblement interessada, va demanar saber més del tema i la ponent va prometre noves conferències.
També van assistir a la conferència el president del Call jueu de Tortosa i l'escriptor Manuel Díaz estudiós dels temes bíblics. 
Hem de dir que ja ens han demanat la conferència a Tortosa, Cambrils i Peníscola, per tant, comencem a exportar i a donar a conèixer el que fem al poble de La cala, a l'exterior.
Des de l'Ateneu volem agrair també la presència de la regidora de cultura i a la resta de regidors que van voler ser presents.
Pels que no vàreu poder ser-hi us deixo un enllaç on la podreu escoltar íntegra.
Esperem, de tot cor, que us agradi.








Video la la conferència


dissabte, 11 de gener de 2020

Exposició de la Vicentica Comes a Tortosa

Són poques les ocasions en què em quedo sense parla, però ahir va ser una d'aquestes. 
La Vicentica Comes, que per cert, encara que no us ho poguéssiu creure, també es va queda sense paraules, va inaugurar una exposició dels seus quadres (carbó i sanguines) a la biblioteca municipal de Tortosa. Els convidats per omplir aquest acte, vam ser la gent de poetes de l'Ebre; tot i que també va haver-hi una representació del col·lectiu l'Ateneu Calero, per fer-li suport. L'Acte el van obrir l'Alcaldessa de Tortosa i el Regidor de Cultura de la ciutat. Quan em va tocar recitar el meu poema, els nervis se'm van aferrar a les cordes vocals de tal manera que gairebé no podia ni parlar. Després de cavil·lar una estona em vaig adonar que van confluir tres factors importants: el primer que no és gens habitual veure una calera exposant quadres representatius de la història del nostre poble a un altre municipi, el segon que feia uns instants la Roser Llanes havia recitat un poema escrit per mi feia uns anys, amb l'exquisidesa que ella sap donar-li a la paraula i el tercer, que vaig cometre l'errada de declamar uns versos que ja fa un temps sempre recito acompanyat amb la guitarra de l'amic Enric, i realment em va fer falta. De tot això només hi ha una cosa important, que una calera va portar, amb imatges, la història del nostre poble a Tortosa.

Com sempre, no puc acabar sense agrair a la Irene Prades i la resta de companyes de la biblioteca de Tortosa la seva dedicació, a la Vicentica per saber transmetre la vida dels caleros amb la senzillesa d'un llapis, a la meva estimada Roser Llanes per fer lluir, tal com ella sap, una poesia meva i al meu amic Enric Franch, al que vaig enyorar moltíssim quan recitava, les hores de feina que li comporta musicar els meus poemes.

Per cert, encara teniu fins a final de mes per gaudir de l'exposició.








dijous, 2 de gener de 2020

2020 El Xarlet tornarà a volar

Recordeu aquell petit Xarlet que volava per les escales del port a la recerca del pare? Recordeu totes aquelles llàgrimes de sal que va vessar? Doncs qui sap si aquest 2020 en tornareu a tenir notícies...

—Arnau faci el favor d'estar atent!
L'Arnau Rovira ni tan sols el va sentir. Els seus ulls estaven reclavats a l'horitzó, intuïa que ben aviat veuria aparèixer la silueta de la Verge del Mar. El vent era favorable, una lleugera brisa de migjorn apuntava cap al campanar de l'església que trencava el dibuix d'un poble de casetes baixes, perfectament emblanquinades. Ell, tot i els seus nou anys, havia après que quan es donava aquesta circumstància no passaven massa dies que les barques arribessin a port.
El Xarlet, malnom amb què tothom coneixia al petit Arnau per la seva avidesa a l'hora de capturar peix, passava moltes més hores mirant a través d'aquell brut finestral encarat al port que no pas controlant la pissarra del mestre Romeu. Tot i això, era dels més llestos de classe i no perdia ocasió per demostrar-ho. S'havia guanyat la simpatia del Sr. Romeu i l'antipatia de bona part dels nois que compartien l'aula.
De fet, aquella escola tampoc ajudava massa a concentrar-se. Era una habitació d'uns cinquanta metres quadrats, força deixada; s'intuïa que un dia les parets havien estat verdes, tot i que les grans taques d'humitat les havien convertit en un marró trist. La forta ferum a peix inundava l'estança, que estava situada just a sobre de la llotja on els pescadors subhastaven les seves captures. Únicament la feien digna aquells dos grans finestrons oberts al món, donant-li una claredat que es projectava des de la mar, tot i la sal que regalimava pels vidres, que desentonaven amb tota la resta.

L'Arnau no aparentava l'edat que tenia, semblava molt més madur. La sobrietat de la seva família es reflectia en la mirada que duia tatuada el blau del mar. Els cabells rossos, cremats pel sol i poc nets, li donaven un aire de trapella, que no era del tot incert. Va fer seves les paraules que el pare sempre li deia: "menut, portes la sal de la mar a les venes" i les repetia cada cop que algú li preguntava què volia ser de gran. El pare sempre el feia sentir important.



Portada Llàgrimes de sal 3ª Edició

                                                      
  Portada Llàgrimes de Sal 1ª Edició