Sembla
abans-d'ahir —no podria dir-vos amb exactitud, quan— que, d'entre una xarxa
imaginaria, vaig descobrir uns ulls, maragda intens —preciosos—, amagats rere
un pseudònim que s'intuïa, si més no, reblert d'experiències folles per
transmutar-se en paraules entintades sobre el nivi d'un full verge. I en vaig
quedar entrampat, entre els nusos d'unes malles trenades amb un grapat de Sentiments
Trencats, com un peix que, tot i haver nedat d'ençà que va veure el primer
doll de llum, no pot més que apropar-se al fil i, encisat, amarrar-se per
sempre.
Ben aviat, talment com amb les dosis
d'heroïna, la tolerància a les seves visions del món, augmentava. Així, en un
primer estadi, jo, esperava la foscor de la nit per endollar l'ordinador i
repassar la xarxa, cercant un nou poema de l'enigmàtica dama que s'amagava rere
la vergonya de ser descoberta. Les porcions de versos nocturns es van quedar
curtes i l'intel·lecte en reclamava més i més... i més. I d'aquesta manera, les
albades em pidolaven escodrinyar el seu fascinant oceà cibernètic, on els mots
es cosien, exactes, per fer brollar nous poemes. I a les albades es van afegir
els migdies, i les tardes, i els capvespres... Tot instant era poc i una
paraula, de vegades, n'era prou per satisfer la fam de somiar. I la gran senyora
de les paraules, finalment, va decidir treure's la màscara dels Sentiments Trencats
i despullar-se davant els lectors, mostrant a la veritable Carme López. Dia a
dia, sense gens de pressa, però sense pausa, anava deixant de banda aquell sac
reblert d’experiències i va començar a esprémer tot l'huracà d'emocions que li
habitaven el ventre. Tal com ella mateixa ens confessa en un dels seus poemes,
va ser:
...
com un bombó de licor,
embolicat
amb subtil lluentor...
Es fon
lentament
alliberant-se
el líquid
que et
plou i et plau
a gust
de llavi,
a frec
de boca...
I d'aquesta dolcíssima manera, ens
va anar emmelant els despertars: amb versos carregats de sensualitat i màgia,
que ens irisaven els pèls i ens pessigollejaven la pell, mentre s’endinsaven
als cors que bategaven de bat a bat.
El temps, imparable, avançava, i no
érem pocs els que li demanàvem que en volíem més d'ella, que necessitàvem
tenir-la a casa per poder-la llegir sense dependència de les xarxes. Finalment,
per fortuna, a principis de 2018, la Carme López Arias, treia al carrer —amb
l'editorial Neopàtria— el seu primer poemari, amb un títol que sense cap mena
de dubte la definia: Versant en femení. Un llibre en el qual,
carregada de sensualitat, reivindicava la màgia que la feia vibrar i en el que
la principal idea de l'amor era el desig de volar. La Carme, ens dibuixava una
dona que, de forma assossegada, s'anava esculpint a si mateixa, com la mar va
treballant les roques amb els anys, esmerilant cada racó punxent que les
conformen.
Aquest nou poemari, nascut en un
temps de confinament, silencis i reflexions, té ben poc a veure amb aquell Versant
en femení, del que ara ens sembla una altra època. L'autora ens obre de
bat a bat les portes d'aquest bulevard intern que tots intentem escondir en el
més profund de la nostra ànima per, no sé prou bé perquè, la por al que diran. I
no puc més que furtar les seves belles paraules i jugar amb elles, com ho faria
un nen trapella, per definir aquest Bulevard Insomne.
Al seu interior, els arbres
delimiten l'espai bucòlic, entre el so d'un blues tristíssim, i ens mostra els
seus monstres i els desitjos bohemis on ella és el vers que manca als poemes.
Desesperació, fragilitat, transeünts de cabells de lluna en la sol·licitud
asfàltica, ensumant l'aroma d'un cafè a deshora. Cors engolits per la freda
llosa de la insensibilitat, que arrosseguen un farcell carregat de sentiments
velats. Ens presenta les melangies d'un paisatge despullat de colors —com els
maleïts dies viscuts—, amb estacions d'un gris intens, on el buit sona de
música de fons... On el no-res de sobreviure a l'absurd, neda entre el trontoll
davant la mancança. Ens presenta una dona perduda en un abisme insolent
d'angoixes incipients, que no veu més que estupideses en nits mediocres.
Aquella part oculta del cor on no hi ha lloc pels sentiments. Ens descriu
danses oníriques revoltades en la línia d'un meridià desconegut, mentre els
porus respiren la sal, guarint les ferides. Ens descobreix un amant fugisser
que pot ser infern o paradís d'un desig urbà, tèrbol, on es barregen les aromes
del vi i el sabor a terra, perquè de vegades els silencis —ens refereix— són
fruit d'un exultant desig. I, car ens confessa que veu una ploma eixuta, davant
un llenç estampat de misèries i que emprèn el viatge del cor sense equipatge,
en aquest bulevard —com no pot ser d'una altra manera—, també ens deixa veure
un fil de llum al final del carrer; d'esperança. Per ella, el dolor més punyent
és sentir que no hi ha astres, altrament es troba exultant davant la bellesa
còsmica. Aquest és el motiu pel qual —tot i que la vida l'atrapa en dos breus
instants— sempre deixa un seient lliure al seu costat, per si de cas arribés el
moment esperat, d'enterrar les cendres dels plors...
"Sempre ens quedarà
París", afirma l'autora, parafrasejant un bocí de cel·luloide anyenc.
Tal com va tot en aquest univers gairebé desconegut, que d'aquí uns anys ens
quedi o no París, no podria assegurar-vos-ho; del que n'estic absolutament
convençut, és que sempre ens quedaran els preciosos versos de la Carme, talment
com aquell elixir màgic, remei de tots els mals de l’anima malalta.
Així doncs, sense més preàmbuls, us
convido a passejar-vos, sense presses, per aquest Bulevard Insomne,
degustant cada paraula com si fos la darrera i assaborint-la amb la calma que
es mereix una obra reposada en la foscor dels dies passats i que ara, un cop
l'ha deixat respirar, emana aquell aroma afruitat —a glop de bes i a tast de
pells—, dels dies d'esper.
El Bulevard Insomne us
obre les portes, passeu i gaudiu-ne tant com jo ho he fet; potser hi trobareu
aquell racó secret de la Carme.
Àngel Martí
