VARSÒVIA
12-10-2016
És gris el somrís
del paraigua.
Les llambordes,
llagrimegen eternament
les passes del
lament dels dies d'història.
Tot per fer, entre
acords de piano.
Clavegueres de vida
i d'esperança
que perduren en
bronze a la plaça,
mentre reneix la
ciutat del record perenne.
Voreres daurades de
tardor
et remembren que
tot s'acaba
i tot s'alçarà nou
en primavera
amb l'esplendor
dels somnis
i sense l'oblit
dels dies de mort.
Carrers empedrats
on s'escola la sofrença,
d'aquells que són perquè
varen resistir
i dels que fugiren,
per creure,
amb el pànic com a
únic equipatge de mà...
Dels captius de la
tortura,
encadenats a la
injustícia.
I el Vístula s'ho
mira incrèdul.
I veig rostres en
blanc i negre
que un dia foren
pinzellats
de blau nit i
vermell fetge.
Encara oloro a gas,
a cendres,
a la pols dels
enderrocs
i al fum de la
misèria.
Encara veig els
vagons,
amb bitllet
d'anada,
les estrelles roges
d'orient
i les creus
gammades d'occident,
un bocí del mur de
la vergonya
i la sang de les
espines, ara rovell anyenc
escondit dels dies
de pressa.
Desem aquest regust
en el bagul dels
instants sense retorn
i fonem la clau del
pecat,
en el foc etern de
l’infern.
Angel Martí
