Et
lleves amb l'albada, és d'un gris
d'aquells
que es precipita, a poc a poc,
amb
les minúscules gotes de pluja
que
passegen la finestra del dia
en
una cursa que morí en el repeu.
Un
colom s'ho mira des d'una morera
que
vol tornar a néixer amb la primavera,
que
es fa esperar com els dies de sol.
Els
tolls dibuixen cercles tan efímers
com
les hores que transiten, silents,
entre
l'asfalt desert i els pensaments
per
tots aquells que van fugint per sempre.
I
remenes el cafè del matí,
tebi
com l'esperança de tornar,
i
encens el primer cigar de molts,
i
es va consumint com el temps dels somnis.
Àngel Martí, 25 de març de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris