Pells de sorra i escates II

Aquí teniu un altre tastet, més pujat de to, del que serà aquesta història...

 —Vols ballar amb mi bonica? 

Ni tan sols es va atrevir a contestar, es va amanollar a l’Arnau i es deixà portar fins al centre de la pista, gairebé flotant. En iniciar el ball, cap dels dos es trobava massa còmode «el primer ja les té aquestes coses», va cavil·lar el noi;  però l’escalfor per la proximitat dels pits granítics de la Rosa, ben aviat li van fer perdre la vergonya. Ella, melosa, va recolzar el cap a l’espatlla dreta de l’Arnau i li va encerclar el coll amb els braços; ell li va estrènyer la cintura amb la força del qui enceta l’adolescència. Semblaven un únic cos. La resta de balades van ser una lluita aferrissada. Les mans de l’Arnau, sense dissimular massa, lliscaven cap a les natges fermes de la noia, que ràpidament li pujava, mentre li deixava anar un alè accelerat i plaent, a l’orella. El noi sentia que alguna cosa es movia des de l’interior del pantaló i el premia més contra el cos de la jove. La Rosa, tot i que ho hagués negat fins la mort, desitjava desesperadament que li fes un petó d’aquells llargs i encaramel·lats, que mai havia tastat.

 —Anem? —va preguntar a l’Arnau en veu baixa, i amb tantes ganes com feredat d’escoltar un sí com a resposta. 

Ella no va dir res, se li va aferrar amb desig a la mà i el va arrossegar cap a la sortida. Ell, en passar pel costat del Lluís li va picar l’ullet.  

—T’he xorrat les peces, amic! —li va dir.  

Van caminar fins a l’escullera del port de les barques d’arrossegament, compartint un Fortuna mentolat, mentre eludien les cames d’altres parelles que assegudes en la foscor, degustaven la nit. Gairebé ni es van dirigir la paraula, la virginitat de tots dos els impedia assaborir aquell moment com es mereixia. Ell, impetuós, no li va donar temps ni per seure. Amb el cos, l’empresonà contra el lateral de les escales del far i sota aquella llum verda intermitent, que als enamorats sempre anunciava bons auguris, va iniciar l’abordatge de la primera batalla. Molt a poc a poc va començar a petonejar-li el coll, resseguint cada artèria amb la llengua, fins a assaborir el lòbul dret amb la delicadesa i la por a errar, d’aquell que comença. Ella en percebre l’alè calent i ansiós, va sentir com tot el cos se li estremia, els mugrons s’erectaven, com volent cercar un estel, i una pressió salvatge inundava el seu sexe d’allò que devia ser el fluid del goig. Era humida, aiguosa. Lentament la mà de l’Arnau, per sobre de la roba, com si no volgués fer-ho, va escalar fins aquells pits ferms i tendres, ella instintivament es va posar de puntetes, com per eludir quelcom que no podia evitar. Allí es va aturar una estona, mentre les dues llengües es barrejaven en un temporal de sensacions, d’aquelles que havien sentit explicar. L’Arnau va agafar la mà de la Rosa i li va conduir fins als seus texans descordats, ella va esquivar l’acció en notar el tacte de la carn prohibida. Va insistir més d’un cop, però la Rosa tot i sentir-se desbordada per aquell delit, estava mínimament lúcida per recordar les paraules de la seva mare:  

“(...) Filla, la virginitat és un bé tan preuat per la dona, que només la pots donar a un home. Quan arribi el moment has d’estar absolutament segura que ha de ser aquell, i cap altre, al qui li vols regalar(...)”. 

                                                                                                                      Àngel Martí