Convidant
al silenci
Sí, serà una albada
que vindràs aquí,
a la meua terra estimada.
I ens asseurem cara a cara,
quan vegis morir la nit
i l'escalf d'un feix de llum
m'acaroni una espatlla
esgotada de reverenciar l'oest.
I et convidaré,
com la meua millor amiga:
a ensumar el perfum del riu
al brollar la primavera,
a endevinar el vol d'un coll verd
creuant la primera lluna,
a llepar amb el dit
el rogenc intents
quan l'aigua desperta
amb l'orgull de ser d'aquí,
a escoltar el raucar
del silenci de la nit serena,
que et vindrà a dir,
que aquest indret perdut de tot,
és una altra cosa.
I enraonarem a mig camí
entre l'obscur i la lluna plena,
i potser entendràs
el vertader significat
de sentir-se ebrenc.
Àngel Martí Callau
Foto Llorens Marín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris