La tristor de la matinada ha enderrocat la muralla dels poemes que Pau Civit va alçar, vers a vers, a la ciutat medieval per excel·lència. Trobador de camins, de ponts, de torres i escales de brancals estrets, any rere any, va saber arrossegar les veus de la poesia d'arreu, al seu poble.
Potser aquesta és la feina del poeta, segurament n'hi ha prou en expandir els versos per la ciutat i deixar que els murs s'embeguin de les paraules.
Montblanc, per sempre, anirà lligat a la figura del poeta que avui, algú altre, li ha demanat que recités el darrer mot. Potser la Verge de la Serra l'ha volgut al costat per endolcir els seus capvespres amb la veu del rapsoda.
Pau ens deixa un reguitzell de versos, especialment de Montblanc. L'ha sabut dibuixar mot a mot, full a full, a poc a poc, com a ell li agradava, i com els rocs que envolten la seva terra perduraran i sortiran a passejar un dia de vent de dalt, quan la pluja tregui el nas o quan un raig de l'astre rei escalfi les pedres de la seva tomba... Sigui com sigui, perduraran.
De vegades fer de poeta ja és això: deixar amics que un dia, per casualitat, se'n recordin de recitar un dels versos que vas fer néixer en la soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris