Àngel Martí: bellesa i tragèdia a la mar
Eduardo Sánchez
cronista cultural
No és la primera vegada que Àngel Martí Callau s'endinsa en la
narració.
Abans ho va fer amb De part certa, una sèrie de relats que, per
ser la seva opera prima ja es deixava entreveure la qualitat i
solvència que desembocaria en Llàgrimes de sal, tot i que també
és autor de tres poemaris i una obra realment sorprenent, com
és el seu diccionari dedicat a la parla calera, amb moltes
similituds amb el parlar rapitenc, cosa gens estranya si ens
atenem al fet que són dos pobles mariners.
La novel·la que ens ocupa, connecta, justament amb la mar. La
mar de l’Ebre que tan bé coneix, ja que l’autor va anar enrolat
durant molts anys en un vaixell i és fill d’una família de pescadors.
La seva passió i estima per la nostra mar ha donat com a resultat
la novel·la que estem comentant, ubicada en una ciutat
innominada però que s’endevina que és la natal l’Ametlla de Mar,
ambientada als anys quaranta del segle passat. Una novel·la que
m’ha fet pensar en La Tempestat de Sebastià Juan Arbó i
Cròniques de una mar desapareguda de Miquel Reverté, totes
dues ambientades a la Ràpita, aquesta segona a la dècada dels
anys cinquanta. Tres obres que, podríem dir, també, de caràcter
històric, per la seva temàtica: la confrontació de l’home amb els
elements. Llàgrimes de sal és una novel·la que aborda la bellesa
i la tragèdia a la mar. La bellesa de la natura en estat pur,
representada per la mar i la tragèdia, amb la lluita de l’home amb
el medi, de vegades hostil. Els seus protagonistes són pescadors,
bona gent, innocents, especialment l’Arnau, que el jove que en la
mort del seu pare en accident, li agafa el relleu com a patró. Al
seu costat una sèrie de perdedors que seran testimonis de la fi del
món: el Corretja, Joan Olivella, Joseret, Raül, Enric Marsal,
Joaquim i la Mercè, i per damunt d’ells l seva estimada Laia, la
núvia, que, amb els seus pares viatja a l’Ametlla i s’enamorarà
de l’Arnau, iniciant una relació que acabaria en una gran tragèdia
i que la seva joventut seria incapaç de sospitar, tot i la violenta i
agressiva oposició de la mare i el compromís i la comprensió del
pare: el doctor Mateu, per a mi un dels grans personatges de la
narració. Llàgrimes de sal, m’atreviria a dir que és una gran obra;
una obra destinada a ser recordada i a perdurar, com una de les
clàssiques catalanes del segle XXI. He dit abans que hi ha una
certa similitud en La Tempestat d’Arbó. En totes dues són
matrimonis de Barcelona els que visiten les Terres de l’Ebre i si
en la de Martí opten per l’Ametlla de Mar, en la d’Arbó s’inclinen
per la Ràpita. ambé és interessant constatar que a La Tempestat,
un dels personatges és conegut com ‘el calero’ , un aficionat a
les coples i a la cançó . Vet aquí com Arbó i Martí fan connexió
entre els seus pobles. Una consideració final: Joan Fuster,
l’escriptor i intel·lectual de Sueca, escriu referint-se a l’Arbó i
Vicente Blasco Ibáñez: “En Blasco és drama el que en Arbó es
dona com a tragèdia”, “Arbó va posar a la realitat una certa
presència del misteri”. Àngel Martí introdueix el misteri en la
figura del pare d’Arnau, que guia el seu fill, quan aquest albira
algun perill, en moments d’una propera dificultat, mitjançant
senyals que li sobrevenen al front. Per tant, la narració de Martí
té un halo poètic que recorre tota la novel·la. Una admirable
obra, tant pel plantejament com pel dibuix dels seus tràgics
personatges.
