Tornaran les temudes tramontanes

Inspirat en les orenetes

de Bécquer...

Tornaran les temudes tramuntanes

25 de juliol de 2017

Tornaran les temudes tramuntanes

a fer trontollar les teules terroses

que mai van ser la teulada de res.

Ompliràs ribells d'aigua de romer,

per rentar-te roí les mans i el rostre

de sang i sal, del dia de salpar,

cap a una solemne soledat

de sagetes disparades al buit.

Acotaràs el cap, botxí del vaixell

varat pel boicot absurd de la vida,

vacil·lant i buscant vivències boges

en la voracitat dels mals moments.

Miraràs massacrat un món minat

de braços abraçant i fent-te abric

d'aquells fal·laços dies de fugida,

de fatídica falç fent feina bruta,

d'afusellar fems forjats en la farga

de dies fútils de forca tibada.

Tornaran les temudes tramuntanes

a fer trontollar les teules terroses

que mai van ser la teulada de res.

(Del poemari Versos d'argila)

                                           Àngel Martí 

Versos d'argila, el nou poemari

Tal com us vaig prometre, aquí teniu el nou poemari acabat de sortir del forn.

Aquests cinquanta-dos poemes d'argila han estat escrits en un temps plujós, fangós, espès... Un temps on gairebé s'ofeguen els dies, entre les constants tempestes d'odi i els diluvis d'intolerància. Un temps on, tot i les condicions climatològiques adverses, hem pogut arreplegar l'argila roja, remullar-la amb llàgrimes de dolor i resistència, modelar-la amb la força de la paraula i coure-la pacíficament, a foc lent, per fer d'aquest fang tou i llefiscós que no ens deixa avançar una obra que perduri eternament als ulls de la humanitat i ens faci més tolerants, més lliures, més savis i més poble.

No obstant això, ens hem seguit nodrint de les cullerades d'amor que, de tant en tant, en regala la vida i degustant aquells moments dolços que ensucren l'ànima nafrada de dolor.

El poemari es divideix en quatre parts perfectament diferenciades: De la terra, Del món, De l'esperança i Quan batega. Una passejada que va de finals de 2017 a finals del 2019, aturant-se en aquells detalls que van configurant els dies. I acaba amb dos poemes molt especials: “Fills de mar”, que ha estat musicat per Enric Franch, i que vol ser un homenatge als pobladors de La Cala, i “Goigs a la Candelera”, dedicat a la nostra patrona i escorta fidel dels homes de la mar.

Feu-ne una lectura assossegada i serena, com el moment requereix, i gaudiu d'aquests versos d'argila.

Vull agrair, especialment, la col·laboració de l'Abel Borràs, amb la fotografia de portada i contraportada, i a la Montse Cateura, el seu assessorament lingüístic. De tot cor, gràcies, amics.

Entrar al llibre Versos d'argila

Cor de Papellona. Poema recitat.

Aquest, Cor de Papellona, és un dels poemes que podràs trobar en el nou poemari que aviat veurà la llum, "Versos d'argila".

 Dedicat a tots aquells que encara no poden mostrar els seus sentiments, per por.

Recitació a CalaCris del poema Cor de Papellona.

www.angelmarti.cat

Li diré País, poema

Li diré País

Diré País, de mil ceps aferrats

d'arrel, a terres rocalloses i ermes

que serenes s'enfilen cap als cims

i cerquen sol per imprimir caràcter.

Diré País dels retrats dels octubres;

burgues ocultes en barrets de palla

tallent el vent i fan dansar les fulles

en aquests dies que escurcen les tardes.

Diré País, d'aquest mar d'oliveres

que van tintant de madur, els novembres

de sacs sargits apilats a les soques,

esperant una espatlla de pagès.

Diré País, als camps d'arròs segat

que habiten éssers de cames esveltes

sembrant d’aquells preciosos tons rosats

els temps groguencs de la feina ja feta.

Diré País al foc que s'abalteix

al cor calent del món de les fagedes,

que ombregen l'escalfor de les arrels

per no cremar-se la saba de l’ànima.

Diré País, de les cales solitàries,

de les llepades dels pins a la mar,

del bressar plomes en repòs al vent

que els hi sospira abillar tots els somnis...

Diré País d’aquell nivi hivernal

que regalima de la terra d'àngels

i es precipita en un salt d’aigua clara

al riu de vida i al gorg del desig.

Diré País d'aquells gegants de roca

venerant una verge de pell fosca,

i als cors d'acords que s'escolten en caves

quan el vi endevina cos i esperit.

Diré País, de la veu d’aquest poble,

del seny que empeny amb força la paraula,

d’una llengua que s’aferra a la vida

i ferida lluita per no perir.

Diré País, de terra d'acollida,

d’aquesta paleta de mil colors

que enceta un llenç verge, sense temors

i vol pinzellar de nou l’esperança.

Diré País, d’aquesta terra meua,

alçant la veu com em demana el cos

tot i que em vulguin empresonar el mot

entre els barrots d’aquesta intolerància.

                                   Àngel Martí

                                                           Del poemari Versos d'Argila

www.angelmarti.cat