Pluja de llamps, i tu orfe de llum,
inconscientment, has obert el paraigua.
Prenyes de dol els dies que s'enceten
i t'arredosses a les soques seques
sentint com et sadolla el sofrir.
El subsistir és talment utopia,
en la tenebra que tossuda et rata
cada bocí de l'ànima que brota.
Et va fer fracassar el frau fatídic
d'aquella adolescència verge i pura,
d'aquell miratge de mires trucades
que apuntaven a un punt impossible,
sense possibilitat de fer blanc.
De tu tan sols ha quedat un llegat,
la tibantor d'una soga trenada
amb les paraules trèmules d'adéu.
Àngel Martí
Com sempre, paraules dures i sàbies, que ens fan pensar. Super Àngel.
ResponEliminaMil gràcies i mil petonets!!
ResponEliminaProfun, real, cert
ResponElimina;)
ResponElimina