Ombres
xineses
Li fogalleja el ventre i els pits ferms
i abaltit de dies de fam, el sexe
coneix les flames de l'infern etern
que li abracen l'estómac i els llavis,
que s'humitegen de tu, mentre et preguen.
Lleparàs el foc saborós de nit
i els dits embeguts del goig de tenir-te...
i la lava candent del mont de Venus.
Ombres xineses de cossos que dansen...
I dòcilment s'aferra als vells barrots,
el cos és serp en vànoves de seda,
que l'amarren presonera de tu
que li cegues els ulls mentre suplica.
Li estripes la vergonya i les mitges
i li alenes plaer a cau d'orella
perllongant el desig de l'envestida.
I a poc a poc li festeges el crit
i s'obren les portes de bat a bat,
entre suors i sal de la batalla.
Trepanes la nit i et fereix l'espatlla,
ungles sanguinolentes de delit
que invoquen pecar fins sucumbir...
Es caragola ferida de l'estima
i t'implora la ràbia del volcà.
Pells que cerquen l'extremisme del pler
sota la tímida llum de la lluna,
que es dibuixa tafanera al seu cos,
il·luminant uns mugrons que floreixen
en sentir els teus llavis famolencs
que estiren l'instant per no acabar-se.
L'aliret signa la pau de la pugna
i la rendició dels cossos exhausts.
Àngel Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris