Poema Rosa de l'oasi

ROSA DE L'OASI

I aquella rosa va poder arrelar

com els ceps verges s’arrelen al camp,

fent seva la sequedat de la terra,

per transmutar-se un jorn en reserva

i ser paladejada, sols per mi.

Ningú va dir que fora tan senzill

subsistir entre els fems d'altres amors

que es podriren ahir en mort sobtada.

Però a cada llàgrima s'anà obrint,

com s'obre el sol quan s'ajoca la nit.

I el seu perfum m'imbuir de coratge,

per capbussar-me de nou, en l'oasi

que neix en mig d'un desert que perdura,

com el miratge de l'amor etern.

Angel Martí