dijous, 2 de gener de 2020

2020 El Xarlet tornarà a volar

Recordeu aquell petit Xarlet que volava per les escales del port a la recerca del pare? Recordeu totes aquelles llàgrimes de sal que va vessar? Doncs qui sap si aquest 2020 en tornareu a tenir notícies...

—Arnau faci el favor d'estar atent!
L'Arnau Rovira ni tan sols el va sentir. Els seus ulls estaven reclavats a l'horitzó, intuïa que ben aviat veuria aparèixer la silueta de la Verge del Mar. El vent era favorable, una lleugera brisa de migjorn apuntava cap al campanar de l'església que trencava el dibuix d'un poble de casetes baixes, perfectament emblanquinades. Ell, tot i els seus nou anys, havia après que quan es donava aquesta circumstància no passaven massa dies que les barques arribessin a port.
El Xarlet, malnom amb què tothom coneixia al petit Arnau per la seva avidesa a l'hora de capturar peix, passava moltes més hores mirant a través d'aquell brut finestral encarat al port que no pas controlant la pissarra del mestre Romeu. Tot i això, era dels més llestos de classe i no perdia ocasió per demostrar-ho. S'havia guanyat la simpatia del Sr. Romeu i l'antipatia de bona part dels nois que compartien l'aula.
De fet, aquella escola tampoc ajudava massa a concentrar-se. Era una habitació d'uns cinquanta metres quadrats, força deixada; s'intuïa que un dia les parets havien estat verdes, tot i que les grans taques d'humitat les havien convertit en un marró trist. La forta ferum a peix inundava l'estança, que estava situada just a sobre de la llotja on els pescadors subhastaven les seves captures. Únicament la feien digna aquells dos grans finestrons oberts al món, donant-li una claredat que es projectava des de la mar, tot i la sal que regalimava pels vidres, que desentonaven amb tota la resta.

L'Arnau no aparentava l'edat que tenia, semblava molt més madur. La sobrietat de la seva família es reflectia en la mirada que duia tatuada el blau del mar. Els cabells rossos, cremats pel sol i poc nets, li donaven un aire de trapella, que no era del tot incert. Va fer seves les paraules que el pare sempre li deia: "menut, portes la sal de la mar a les venes" i les repetia cada cop que algú li preguntava què volia ser de gran. El pare sempre el feia sentir important.



Portada Llàgrimes de sal 3ª Edició

                                                      
  Portada Llàgrimes de Sal 1ª Edició

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris