Aquest és un fragment del conte "La Blanca" del llibre de relats "De Part Certa"
La seva era una vida carregada d'estrès. Gran part del temps el passava tancada a casa sense absolutament res a fer, esperant tan sols que aquell home indecís es decidís a treure-la a algun lloc com en els seus inicis. El cert és que des del dia que compartien casa l'havia acompanyat molt poques vegades. Ara mateix únicament recordava un parell de casaments i un acte d'aquells que els homes defineixen com a important i que ella mai havia entès el perquè, ja que l'únic que els diferenciava de la resta era que bevien més del compte, menjaven canapès d'aquells que si els hi feien a casa no en volien, es picaven a veure qui era el més culte i parlaven de política i de dones... Tot molt important!.
Ella, tot i que cada dia perdia més les esperances que ell es decidís a portar-la de nou a algun lloc especial, es mantenia sempre impecable, enlluernant... Tot per ell! Qualsevol altre home n'hauria estat orgullós, ell ni la mirava, diria que ni se n'adonava que existia. Com desgasta el temps! Encara recordava aquell primer instant, aquell primer somriure, aquell primer dia...
Ell, només entrar a la botiga li va clavar una mirada de les que et diuen - seràs meva- Ella se'n va adonar i, com qui no volia la cosa, va desplegar totes les seves armes de seducció perquè no se li escapés. Tot va succeir molt de pressa. Ell es va atansar i amb actitud de fanfarró la va repassar de dalt a baix, es va atrevir fins i tot a acaronar-la dissimuladament... Ella no va dir res i li va permetre tot, amb la vergonya que dibuixa la virginitat. Mai havia estat amb ningú i ja en tenia ganes, moltes ganes. Aquell home era realment maco: alt, ben plantat, uns ulls blaus que fonien i una tallada de pèl que l'afavoria encara més i li ressaltava uns pòmuls que semblaven esculpits pel mateix Miquel Àngel... Edat perfecta, veu perfecta, mirada perfecta, mans perfectes...
Encara recordava l'esgarrifança que va sentir quan cadascun dels seus plecs pasturaven la pell nua i suada d'aquell ésser, aquella escalfor dolça, aquell tacte tendre, la seva olor adornada amb "Maximo Dutti", els cabells canosos pessigollejant-la... Quins dies aquells! Quins records! Els homes ja són així, per molt que desitgin quelcom, quan ho tenen perd tot el valor, sempre ho havia sentit. Ara ho tenia força clar.
Tot plegat era trist. Arribava a casa abstret en el seu món, ni una paraula, ni una mirada, ni un detall... De fet, ara ja ni tan sols posava música d'aquella que almenys a ella l'ajudava a passar les estones. El mateix baró que feia un temps se la menjava amb els ulls, ara es relacionava tan sols amb el diari, els seus llibres de dret i el televisor... Bé, més aviat amb les notícies de política. Però, de fet, ella tampoc havia conegut res més.
Els segons es feien minuts, els minuts, hores, les hores, neguit. Tan poc que demanava, tant que l'estimava i tant que plorava arrupida a la foscor mentre esperava el que mai esdevenia.
Aquell divendres, segons diuen, de part certa, el Pere va arribar desencaixat a casa, parlava sol, cridava sol i bevia sol, cosa que només solia fer quan realment els problemes eren greus de veritat. Ella seguia tancada, de fet com sempre feia, intentant escoltar rere la porta per esbrinar què li passava. Sentia cops, paraules inconnexes, crits -Merda! Tot, tot perdut!- Realment es denotava dolor i angoixa en la veu d'aquell home, ella volia fer alguna cosa, però no sabia ben bé què tocava.
Amb un rampell d'ira, el Pere va obrir la porta i se la mirà amb ulls d'un vermell sang que feia por. La va estirar de males maneres fins al menjador, amb les dues mans la va subjectar fortament per les espatlles i clavant-li la vista com mai ho havia fet, de cop, l'estampà contra el sofà... Allò li va causar molt de dolor, i no tan sols físic...
Sentia veus desconegudes i llunyanes que tot i no definir què deien, podia intuir que eren de gent, clarament homes, d'un nivell cultural bastant menys alt que el del Pere. Tancada en aquell taüt, només podia notar alguns sacsejos estranys cap a un cantó o un altre, que li feien entendre que fos on fos era en moviment.
Sí, cada cop estava més convençuda, tot i no entendre res de res, n'era completament segura que la transportaven a algun lloc. Però, què estava passant? No sentia enlloc la veu d'en Pere. Per què no l'havia vist més des d'aquell rampell d'ira? On era ell? On era ella? L'hauria venut a algú altre?
La foscor l'envoltava, estabornida, només recordava un brunzit molt poderós, com si fos el motor d'un avió. Mai va saber quantes hores va passar empresonada allí dintre perfectament immobilitzada i, en un moment de desconcert absolut, va perdre el sentit.
...Continuarà
Si voleu saber com acaba, haureu d'esperar al pròxim lliurament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris