(...) Ja feia molta estona que la calor era sufocant, si no la treien d'allí... De cop va veure un raig de llum que s'escolava entre una escletxa que mostrava la punta d'un ganivet que l'anava engrandint. Per uns moments va quedar cegada per la llum. A poc a poc va definir uns rostres desconeguts, de pell fosca i dents blanques com la llet, que se la miraven amb desig. Desenes de mans van començar a grapejar-la per tot arreu. L'estiraven cap a un i cap a l'altre cridant amb un idioma que desconeixia totalment, realment ben estrany. El pànic la dominava, al Pere no el veia enlloc, només hi havien homes de pell fosca mig despullats que la devoraven amb aquells ulls enormes. Finalment un d'ells la va estirar violentament i se l'emportà entre els brams de disconformitat de la resta.
Aquell home era més aviat baixet, grassonet, li mancaven més dents que les que tenia, lleig com un dimoni i no entenia absolutament res del que deia. Però des del primer dia la va fer seva. Passejava amb ella, dormia amb ella cada nit, menjava amb ella, se la mirava amb aquells ulls d'orgull que tant li agradaven... I es va acostumar a la seva olor, va canviar el perfum de "Maximo Dutti" per una ferum a suor, segurament no tan agradable com la del Pere, es va acostumar a la seva casa absolutament sòbria, per dir-li d'alguna manera, es va adaptar a aquella calor anormal... I es va avesar a ser desitjada, valorada i estimada.
Segurament si el Pere en un dels seus rampells no se n'hagués desfet d'ella, mai hauria arribat a l'Àfrica, mai aquell home senzill i pobre hagués pogut fer-la seva i gaudir-la, i ella mai s'hagués sentit plena i com altres milers de camises blanques, s'hagués podrit a l'armari esperant que un dia algú es fixés amb ella per sortir a un lloc elegant i sentir-se important.
Àngel Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris