Callaran
10-06-2017
(inspirat en
l'ombra rogenca de la lloba de Gerard Vergès)
Veurem de lluny una
ombra d'albatros,
l'incessant aleteig
de la derrota
d'aquell que vol
obrir ales blavoses
en una ombra
rogenca de lloba,
que va alletant els
cadells afamats
per obrir els ulls
al temps de victòria.
Serà hivern, entre
volves de neu
que esborraran els
signes de les passes
d'aquella que
cercava sobreviure
en una terra
hostil, ocupada.
Veurem dansar les
plomes al vent,
plomes que muden
d'aus de pell caduca,
que emmudiran el
dia del judici
amb els udols
valents de la ramada
i occiran per
sempre sense exèquies.
Serà la seva
penitència ser
i decidir si matar
o morir,
sofrir somort el so
de la desfeta.
Trompes tendres
trencant trossos de temps
d'aquell tirà etern
que s'esvaeix
en aquest fons de
cristall que enlluerna.
No tornarà la terra
aterrossada
que clivellava un
País captiu
d'aquelles aus de
bec llarg i punxent.
Prudent!, deien... Prudent!,
al qui gosava
alçar la veu sota
les ales blaves...
Callaran, sí...
callaran un octubre
les ombres de
l'albatros vigilant.
Àngel Martí Callau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris