Dijous 27 de juny, ens vàrem tornar a carregar la guitarra, micro i amplificador a l'espatlla i cap a CalaCris. Per nosaltres actuar en aquest petit, però força acollidor local de l'Ametlla de Mar, s'ha convertit amb quelcom especial. Gairebé en una festa, diria jo. L'especial decoració, la ressonància de la sala, la proximitat del públic i sobretot, l'acollida i la delicadesa que tot el personal del local té amb nosaltres i amb les arts en general, fa d'aquest bar-restaurant un lloc perfecte per gaudir d'una estoneta diferent. Tant l'Enric Franch, com jo ens sentim com a casa, i també ens emocionem quan veiem, com aquest dijous va succeir, que gent del públic no pot contenir les llàgrimes de l'emoció.
Bon menjar, bon beure, música excel·lent, art a les parets i de tant en tant una actuació en directe, això és CalaCris, un raconet diferent, al carrer Major de l'Ametlla de Mar.
M'agradaria animar a aquells artistes que comencen i cerquen una oportunitat per mostrar el seu art, que s'atansin al local i parlin amb la mestressa, segur que a Calacris tindran un espai.
Us deixo un dels poemes que vàrem recitar.
Gràcies a tot l'equip de CalaCris per comptar amb nosaltres un cop més i per suposat als amics que ens va voler acompanyar per donar caliu al local.
La curiosa història d'un glaçó
Et
sabies un diamant
d’aquells
admirats...
perfectíssim,
indestructible
a les càbales dels maldients
quan
el glatir del cor
d'aquella
que et tastava,
no
era debades.
Però
et va queixalar,
com
una hiena famolenca
en
esgotar-se-li la carronya
arraconada
per a les nits d'abstinència.
I
vas escoltar el lleuger cruixir dels cristalls,
i
et vas veure ofegar
...
lentament...
com
l'espessor de la saliva
quan
no diuen les paraules;
i
et vas arraulir al fons
...
sense fer soroll.
En
la foscor d'un racó de la barra,
apartat
de res i pendent de tot
...
ignorat!
Jeus
presoner d'un got de tub,
buit
i solitari... i transparent...
I
et vas fonent amb les restes
àcides
i amargants
del
bocí de llimona rosegat
...
com tu...
i
la ferum d'alcohol barat
que
encara traspua
dels
finíssims murs de cristall
que
et separen la vida de la mort.
No
valen subterfugis
quan
veus que en aquest cau
ningú
no et desitja
i
passes de glaçó saborós
a
una aigua tíbia, bruta i rebregada
que
ningú vol degustar.
I
fins i tot,
abans
d'esgotar-se la nit,
un
o altre, apagarà una burilla
macerada
amb la nicotina
de
ser xuclada fins a les entranyes
...
i t'aviarà,
ignorant
el que una nit vas ser,
per
l'obscur forat de l'aigüera.
Àngel Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris