dilluns, 19 de juny del 2023

Detalls del dietari Amb els ulls de l'Àngel

 

25 d’octubre de 2021

A mig matí he anat a portar uns documents a la impremta. La feina ja les té aquestes coses tan importants. Mai no m'ho van explicar quan vaig decidir dedicar-m'hi de manera vocacional. En aquell temps ⸺ja fa més de trenta anys⸺, n'estava convençut que podia canviar el món. Ara tinc els meus dubtes raonables —digueu-me vell—.

No sé el per què, però les cames, com si fossin les d’un autòmat, m’arrosseguen el cos a transitar cada dia pels mateixos carrers de sempre.

Inicio el trajecte i observo que a La Caixa la cua és perpètua; els rucs seguim omplint el graner de l'amo. A més, ara has de demanar hora per buidar les alforges, Déu meu!

En arribar a la casa de quatre façanes sempre em fuig la mirada a la cantonada més bruta. Avui no el veig i les cabòries m'aborden; les empenyo, però em guanyen. A propòsit d'això, no us ho puc confirmar amb exactitud, però diria que almenys cinc persones ja m'han preguntat per la salut —dec fer força mala cara—. Segueixo caminant i al bar de la següent cruïlla veig els quatre de sempre:

            —Ep! Tot bé?— em pregunten, alçant la copa glaçada de cervesa.

            —Anem fent!— La mateixa resposta de cada cop que hi passo.

            L'home de jaqueta verd esperança, que mai ha vist el sol, a la dreta.

            ¡Para hoy la suerte! —crida, com si ell n'hagués tingut algun dia.

            El verduler em saluda. Tot i que la parada fa goig sempre el veig guitant el mòbil. Segurament deu tenir molts seguidors a Instagram, a la botiga no tants.

            Quan estic a l'altura de cruïlla principal del poble —per descomptat convertida amb illa de vianants—, m'adono d'un nou ornament a l'espai públic —un cop més a la cantonada més pudenta—; faig com si no el veiés. Em dol! «Mentre camino el petit trajecte que em resta fins a la impremta cavil·laré que li dic», penso. Un parell més que m'aturen; un altre bar amb els mateixos de cada dia, que em fan la rialla, i ja hi soc. Despatxo amb el dissenyador gràfic —un tipus trempat— i enfilo el recorregut a la inversa. Mira que hi ha llocs per tornar, però les cames a la seva fotuda bola.

El martell pneumàtic segueix foradant el meu cervell amb el nou ornament de la cantonada. És curiós, sembla que no ha cridat l'atenció de ningú, tot i que la via està força transitada. Ja soc a la seva alçada. Quan s'adona de la meva presència s'encongeix, com la carn envasada. Puc olorar la por i alguna cosa més. El blau dels ulls minúsculs em demanen perdó, talment com si hagués assassinat algú. Tot i la barba poblada i descuidada és jove. No més de vint-i-set, diria jo. Em finta la mirada, avergonyit.

            Es un Boyero de Berna? —L'interrogo, assenyalat el gos preciós que jeu al seu costat buscant el recer de l'amo, que evidencia que en necessita mes que ell.

            —em respon—. No hablo muy bien español. No sabía que no se podía tocar.Duu una guitarra més atrotinada que ell mateix —bé, potser és massa dir— i un petit amplificador a piles, que ves a saber d'on l'ha reciclat.

            ¿Quién ha dicho que no? —li responc— La música es la mejor medicina para el alma. ¿Tocas bien?

Encongeix les espatlles i abaixa el cap, com un gos apallissat.

            Tienes la timidez necesaria para ser un virtuoso. Venga, dale ya que sino hoy no vas a comer.

            No em vaig equivocar, realment feia parlar la guitarra. Tota l'amargor que havia arrossegat durant la vida la transformava en notes dolcíssimes.

            Vaig agafar la distància suficient per veure i no ser vist. Amb els ulls clavats a l'asfalt desgastat, com ell, va seguir interpretant aquella bellíssima melodia, mentre el Boyero se'l mirava amb admiració. Ningú més es va dignar a escoltar-lo un instant. Potser és que la definició d'artista és: aquell o aquella  que surt a Telecinco o és fill de famós. Ho buscaré a la Viquipèdia.

            A la tarda ja no estava. Si aquell dia va poder omplir l’estómac o no, només ell i el Boyero ens ho podrien certificar. Jo me la jugaria, sense por a perdre, que no va morir precisament d’un empatx.

#ambelsullsdelangel #angelmarti_escritor



dimarts, 16 de maig del 2023

Presentació del dietari Amb els ulls de l'Àngel, a Tortosa

I finalment arriba la primera presentació d'aquest Dietari irònic 2022, Amb els ulls de l'Àngel, editat per LinX edicions. 

Serà el dimarts vinent 23 de maig, a les 19.00 h, a la biblioteca de Tortosa. La presentació serà a càrrec de Jesús M Tibau, que ens proposo un joc amb la participació del públic assistent.

L'aposta de Tibau, es basa en el fet que la gent que assisteixi a la presentació, escrigui el seu dia particular, a tall de dietari; nosaltres també ho farem. No cal que sigui de tot el dia, en tenim suficient en què ens parlis de les darreres hores. Durant la presentació els llegirem i els comentarem tots plegats.

La proposta l'ha anomenat: de dietarista a dietarista. Serà una manera divertida de passar la tarda.

T'esperem!




dilluns, 15 de maig del 2023

Presentació de "Hi entra de puntetes la llum"


Us deixo la presentació del darrer llibre de l'amic Jesús M Tibau, "Hi entra de puntetes la llum". Un poemari carregat de fets quotidians, senzills i tendres. Sempre és un goig rebre als amics, en aquesta gran família, que és l'Ateneu Calero. L'editor, Eduardo Margaretto és un nou rapitenc que ha sabut impulsar la cultura, al que ja és el seu poble. Ricardo Gascón, un dels ideòlegs, juntament amb Tibau, dels Dillums d'Arts al Forn, s'ha convertit en el principal promotor cultural de Terres de l'Ebre. Tots tres formen un gran equip, que mai deixa indiferent al públic assistent. Aquest cop, van aconseguir, fins i tot, fer plorar fins i tot a Zeus.
Tot un plaer compartir aquest dia amb vosaltres.

dimarts, 25 d’abril del 2023

El meu resum d'aquest Sant Jordi 2023

 
    Deixem un altre Sant Jordi enrere. Intens, com sempre, com cada any. Aquest ha estat tot un cap de setmana. L'iniciàvem el dissabte 22, amb el ja tradicional esmorzar d'autors de Terres de l'Ebre, al Forn de la Canonja de Tortosa. L'Acte organitzat pels companys de Dillums d'Arts al Forn i Òmnium Cultural, és un retrobament d'amics i nous escriptors, al voltant d'una taula. A les nou del matí, hi érem gairebé la totalitat. La literatura, l'eix transversal de les converses. La Dolors, presidenta d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre, presentant un nou projecte per salvaguardar la nostra llengua. Aquest cop, contribuint a carregar textos en català al GPT4 ⸺intel·ligència artificial⸺, perquè pugui reconèixer la nostra parla. Unes copes de vi, la fotografia de família, quatre acudits i a enfilar la ruta d'actes que ens havien cuinat a foc lent.
    En el meu cas, la signatura de llibres de Sant Jordi, al poble, es va avançar un dia, ja que el diumenge estava programada la diada al Castell de Sant Jordi, com n'és tradició. A les onze la convocatòria. Els nervis de sempre, la cervesa fresca de sempre, els amics de sempre i els seguidors cercant aquella signatura de la darrera novetat. Queda lluny aquell 2012, quan Llàgrimes de Sal, la meva primera novel·la, em va fer debutar com a autor local, a la Plaça Nova; però ús ben asseguro que cada Diada la il·lusió continua sent la mateixa. Quan un pensa en els milers d'exemplars que hi ha a les llibreries i pels carrers ⸺i ja no parlem d'Amazon⸺, i veu que algú remena per les parades i acaba triant el teu ⸺que gairebé és un miracle⸺, t'omple de joia. El matí va estar força bé. A la tarda, es van haver d'ajornar les signatures, per un glop de deu minuts que ens va voler fer una broma de mal gust. L'endemà, 23 d'abril, a primera hora a comprar les roses per a les persones estimades. En tinc sort jo, en vaig haver d'adquirir un bon grapat. A continuació a Tortosa, a intentar signar més llibres. A les onze, els amics de les associacions Ilercavona i Tortosa Templera ens havien muntat una paradeta davant el restaurant Lo Portal del Tamarit. Aquí hem d'agrair a la Marina, propietària de Lo Portal del Tamarit i a Josep Miquel Martínez, president d'Ilercavonia i Tortosa Templera, que van ser els organitzadors. Va estar força concorregut. Feia goig veure remenar i fullejar els llibres als vianants que passejaven sota un sol d'escàndol. A la parada érem tres autors: la poeta Conxita Jiménez, l'escriptora Verónica Martínez i un servidor. Amb la Conxita ja fa anys que som amics, però amb la Verónica ⸺tot i haver llegit totes les seves obres⸺ no ens coneixíem personalment. Em fa fer molta il·lusió coincidir amb l'autora alacantina, ja que és un dels meus referents. Des del primer moment es va crear una sinergia magnífica entre tots tres i és que el Sant Jordi ja les té aquestes coses. Vàrem anar signant a un bon ritme, fins i tot vàrem improvisar un recital poètic, que va fer que més gernació s'acostés. A l'hora de dinar se'ns va afegir la poeta tarragonina i amiga, Carme López: abraçades, petonets i anècdotes que no cal relatar... Amb dues copetes de vi i un sol que feia suar l'asfalt, cap a la biblioteca de Tortosa a continuar amb les signatures. Ep! Aquí ens vàrem trobar amb el pitjor enemic dels escriptors: el Barça-Atlètic de Madrid, ni una ànima fins a acabar el partit. Encara vàrem tenir el consol que va guanyar el Barça. Això no obstant, el que si vàrem poder fer va ser la ja també tradicional entrevista pels amics de BiblioOnes. Tot d’una, ja gairebé esgotats, cap a la llibreria Viladrich de Tortosa. Els carrers de gom a gom, quasi intransitables, roses i llibres a dojo... Com no podia ser d'una altra manera, vàrem arribar amb retard. A la llibreria immenses coles de gent cercant la seva lectura preferida. Més coneguts, més abraçades, més signatures, més somriures... I cap a casa a descansar.
    Poso TV3 i qualifiquen aquest Sant Jordi com el millor de tots els temps. Les vendes han estat milionàries.
    Segurament no estarem mai entre els més venuts, potser ni tan sols podrem viure mai d'escriure, però ús ben asseguro que almenys aquest dia, estem entre els més feliços. Ara només cal que la gent llegeixi els llibres que ha comprat, seria posar-li la cirereta al pastís.


No puc finalitzar aquest post sense agrair a totes aquelles persones que aquest Sant Jordi han tornat a confiar en mi. Gràcies!







dijous, 20 d’abril del 2023

Dietari 2022 Amb els ulls de l'Àngel

11 de novembre de 2021

La formació en qualsevol feina sempre és positiva. Avui ens hem desplaçat a Reus, al Centre la Mina, de la Diputació, molt a prop del centre psiquiàtric Pere Mata. Suposo que la proximitat bé donada per temes del canvi climàtic: si cal traslladar algú de diputació al Pere Mata o viceversa el desplaçament és mínim i gairebé no es contamina. De fet aquesta setmana el tema està de moda. Els líders mundials s'han reunit per intentar minimitzar la contaminació al planeta. Això sí, tots ells amb jets privats i amb tot el desplegament d'assessors i escortes. Jo no he vist un sol vehicle elèctric. Potser és una causalitat pel fet que el preu de l'electricitat està pels núvols i s'han vist obligats a desplaçar-se amb dièsel perquè no poden carregar les bateries. No vull ser mal pensat.

Tornem al curs. Presencialment érem uns vint-i-cinc alumnes i de forma virtual, que per cert jo no sabia que es podia fer a distància ⸺visca el canvi climàtic⸺, segons els organitzadors cent seixanta. El desplegament informàtic i telemàtic, absolutament brutal. La sala molt més freda que l'edifici gaudinià del costat.

Es posa en marxa la classe magistral i comencen els problemes: que si no em senten, que si pareu els micròfons que hi ha interferències, que si jo no us veig... El ponent vermell com si marquès una errada de motor.

⸺Perdoneu ⸺ens diu⸺, he de fer una trucada.

Agafa el mòbil i marca, davant dues-centes persones que esperen les explicacions del gurú de la cartografia. D'això anava el curs: un projecte cartogràfic d’última generació, amb filtratge per capes.

⸺Perdona Josep, és que m'ha caigut el cervell! ⸺diu, amb el micròfon prou proper perquè tots ho poguéssim sentir.

Rialles generalitzades. «Quan cau algú tothom riu, més si el que et cau és el cervell», vaig pensar.

Al cap de pocs segons tot en marxa.

I jo em pregunto, per què necessitem els psicòlegs si quan et cau la massa encefàlica amb una trucada a un informàtic t'ho soluciona? Mira que en realitat ens fan fàcil la vida. No puc entendre per què patim tant. Potser el que ens cal és algun informàtic que domini les capes del dolor: l’angoixa, la felicitat... un botonet i tot al seu lloc. 



dissabte, 8 d’abril del 2023

Presentació de Bajo el signo del Lobo a l'Ametlla de Mar


Us deixo la presentació de Bajo el signo del Lobo, a càrrec de l'escriptora Conxa Solans, a l'Ametlla de Mar. Espero que us agradi.
No puc més que agrair a la Conxa el seu suport incondicional a tots els meus projectes. Gràcies a tots els que em vàreu voler acompanyar en aquest acte i en especial als amics de l'Ateneu Calero.