Crònica de moltes morts anunciades

Corbera d'Ebre, a 18 de setembre de 2022

Cadascú tenim una història personal, però tots plegats en tenim una de comuna. I és d'aquest fet que m'agradaria parlar-vos avui.

Amb un generós grup d'amigues i amics de l'Ateneu Calero, l'associació cultural de l'Ametlla de Mar, de la que en formem part, ens hem desplaçat a Corbera d'Ebre.

Corbera és un punt emblemàtic de la batalla de l'Ebre, en el que perviu encara l'aire de la guerra.

Tot plegat ha estat una tempestat de sensacions entre les quals costa navegar. Escoltar els testimonis dels supervivents, poder veure imatges reals d'aquells joves adolescents ⸺de la lleva del biberó⸺ enfrontant-se a la cruenta vida en primera línia, passejar per un poble completament devastat, buit, solitari, silenciós... Caminar pels mateixos senders que un dia ho va fer el teu oncle: Àngel Martí Llambrich, amb tan sols dinou anys, amb un fusell penjat a l'esquena. Fins i tot ⸺casualitats de la vida⸺ trobar un projectil de bala, que qui sap si fou el mateix que li va escurçar la vida; tot plegat difícil de pair. Respires la fam, la set, les puces i els polls, el fred i la por. Respires morts, sang, el so dels trets i de les bombes, les mutilacions, els afusellaments, les automutilacions per esmunyir-se d'una guerra que no havien escollit.

I és que ¿qui guanya en una guerra?, seria la pregunta. Ningú. Seria la resposta. No hi han guanyadors i vençuts, els que queda són: cadàvers, cossos mutilats, famílies amputades, pobles arrasats... tristesa i un tornar a començar des de la més absoluta misèria. I cavil·les un i mil cops, i li dones voltes, i no ho entens. Com un home, un sol home de carn i ossos com tu, amb amics, amb família, amb responsabilitats, pot iniciar un conflicte bèl·lic. Sempre és un el que pren la decisió, sempre és un el que ordena que milers de persones deixin de viure.

Sí, ahir en parlàvem: com és possible que aquesta persona pugui agafar el son? Com pot viure amb la consciència de la desfeta?

«Recordar perquè mai més torni a passar», et diuen. Però la crueltat humana no canvia. Les guerres perviuen al llarg dels anys, com si el record s'hagués fos entre el fum dels gasos químics. Els interessos econòmics personals continuen imposant-se a les vides humanes, a les que de moment encara ningú ha posat preu, sembla.

«Danys col·laterals», duríssima frase. «Matar o morir», duríssima frase. I els exèrcits continuen devastant i violant i torturant sense contemplacions, per allò de: «les ordres, no es discuteixen».

            Si totes les guerres acaben amb tractats de pau, potser fora necessari signar primer el tractat de pau i deixar en el oblit les armes. Potser fora necessari fer un referèndum abans de declarar una guerra, ben segur que el resultat no seria del seu gust, com d'altres... Potser és tan sols que les armes són el negoci més rendible del món i la resta: «danys col·laterals», per iniciar un nou negoci, el de la reconstrucció.