ESPURNES D’HIVERN
Dansen les nines
amb flama d'hivern.
Cabriolen les guspires
satisfetes
i s'evadeixen de
l'instant silent,
amb els acords de
l'ancià garrofer
que es consumeix a
poc a poc, com jo.
I l'escalfor es
perd per les escletxes
que la pluja i el
sol han cisellat
amb aquella subtilesa
del temps,
incinerant aquells
noms dibuixats
a la perseverança
immortal
d'un univers on es
perd l’estimar.
I em sembla intuir
que deus estar
oculta entre la
boira de la planxa
i el teu propi
passat, que perdut
en el silenci cerca
la resposta.
Les brases es van
amortint, com tu,
creuem les mirades
i les defugim...
Tots dos sabem que
aviat glaçarà.
Angel Martí Callau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris