TEMPS DE LLUITA
No sé si m'escolta
el vent quan crido.
Si s'endú lluny els
meus deliris,
perquè una dona els
despulli en la sorra
llardosa i humida,
de les urpades dels temporals.
Però me’ls retorna en
forma d’estels
en les nits
solitàries, arrapat al pensament
de vànoves blanques
somiant batalles
que no s’escriuen,
ni s’escriuran.
I jo els miro, i
ells conscients i emmudits
com els barrots
forjats que no gemeguen,
senzillament em
diuen que són silenci;
que és el temps de
la lluita amb el jo,
de rebolcar-me amb
mi i fer-me meu,
de saber qui vaig
ser, qui puc ser
i descobrir
finalment qui sóc
quan les súpliques no són contestades.
Angel Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris