Encetar un llibre de la Fe Ferré, sempre és anar sobre segur. La seva poesia emmelada ens transporta als records, a les pors, a l'esperança, a la vida...
Aquest últim treball "Pols a les Sabates i petjades al cel", editat per Neopàtria, ha estat mereixedor del VII Premi de Poesia Xavier Casp, i no podia ser menys.
És un diàleg entre el seu jo més íntim i el seu univers particular. L'autora, cerca la bellesa absoluta des de les ferides, i ho aconsegueix.
La Fe, amb els seus propis mots, crida música dansant per les teules, inventa el cant secret que desvetlla el vent i viatja amb el silenci. Tanca els ulls plens de nit, sota la pell de l'ànima i ens diu que haurem d'habitar mons obsolets aprenent a encendre per avivar la llum. Encén els estels a la cara de la lluna i al centre de la rosa i inventa nits dels colors en les quals pinta estels en un llenç infinit. Manté els peus al sol, el cap al cel i el melic al centre i camina i es deixa envair per les estrofes del camí, obrint esquerdes i tancant fronteres, caminant descalça. Se sent innocent enmig de les aigües, predica perduda en el desert, plena de sal i sorra, i no li fa mandra clavar-se les espines. Viatja per terres estranyes, s'empelta de la bellesa que li parla de vida, en un idioma après de pell de pruna i es diu que no netejarà les sabates polsoses. Vol ser la branca i la flor, perquè no té horitzó, ni casa, ni finestra i sap que salvarà les llunes del naufragi. Li queda un llapis daurat sobre el coixí adormit, mentre travessa el soroll del temps i la franja humida de la vida. Ens demana que li parlem de la música del món i ella en fa un clam creador de vers, mentre viva enganxada a les soles d'un món. Ens envia una rialla oberta i travessa la nostra pau posant flors a les ferides. Es mira al mirall i veu que de vegades els miralls t'obren en canal; i és que hi ha dies de fang salvatge quan vens de camins feréstecs, però entre la broma i la claror les preguntes prenen el vol. Veu surar bombolles a la mar de l'ànima i ja no entén el llenguatge sense mots. Tot va començar a parlar sense veu, ens diu, i així doncs, on queda la memòria? -pregunta, mentre reclou l'instint de plor per fer mar; i és que viu a recer d'un somni. I és per això que inspira tot d'una l'aire que li cap al pit i veu línies de llum cosidores d'instants bellíssims. I s'enganxa a les soles del vent, navegant per mons de somni, mentre la lluna bruixa li somriu i la desvetlla l'alba de rosada llum. Va aprendre a menjar la lluna i a tatuar versos de cel a l'aire, perquè la Fe, sempre té núvols de vida.
Gràcies, Fe, per delectar-nos sempre amb els teus versos que de pols a les sabates gairebé no en duen, altrament, sempre són precioses petjades al cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris